Kitabı oxu: «GUIUM o la ciutat adormida»

GUIUM o la ciutat adormida

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

TONI-LLUÍS REYES

GUIUM

o la ciutat adormida

ACADÈMIA DELS NOCTURNS

ESCENES

UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

Aquesta obra ha obtingut el Premi Micalet de Teatre (2015), convocat per la Societat Coral El Micalet amb la col·laboració de la Universitat de València. El jurat va estar integrat per Xavo Giménez, Laura Sanchis, Arturo Sánchez, Patricia Pardo i Pilar Almería.

Aquesta publicació no pot ser reproduïda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en, o transmesa per, un sistema de recuperació d’informació, en cap forma ni per cap mitjà, sia fotomecànic, fotoquímic, electrònic, per fotocòpia o per qualsevol altre, sense el permís previ de l’editorial.

© Del text: Toni-Lluís Reyes, 2017

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2017

Coordinació editorial: Maite Simon

Maquetació: Inmaculada Mesa

Correcció: Elvira Iñigo

ISBN: 978-84-9134-084-3

Molts jutges són incorruptibles, ningú pot induir-los a fer justícia.

BERTOLD BRECHT

Ningú pot corrompre ni purificar qualcú altre,

som nosaltres mateixos els responsables

de la nostra pròpia purificació.

BUDA

Tota la humanitat té el seu preu, només fa falta saber quin és.

JOSEPH FOUCHÉ

Si un tassó no està net, allò que hi vessis es corromprà.

HORACI

A l’esperit corromput no hi cap l’honor.

TÀCIT

PERSONATGES

MARTA. 61 anys

JORDI. 30 anys

FINA. 28 anys

PEP. Surt a la primera escena però no intervé i no li veuen la cara,

per això, perfectament el pot fer l’actor que fa de Jordi.

PERÍODE

2010-2012

ESPAI

Arxiu històric d’una ciutat de Mallorca.

Es pot adaptar a qualsevol ciutat Mediterrània.

TEMPS

No lineal, escenes encavalcades, salts de temps.

NOTA: Una barra (/) indica que la frase queda inacabada i que l’altre personatge comença a parlar abans i parlen alhora un moment.

ESCENA 1

Fosc. A poc a poc s’encén un llum que hi ha en una taula. S’entreveu una persona asseguda, amb el cap repenjat a la taula com si estigués dormint. El so d’una ràdio, fluix, que hom relaciona amb un noticiari de matí de poca transcendència, dóna la benvinguda al nou dia. Renou de claus. Entra na MARTA.

MARTA. Hola. Hi ha qualcú? Pep, què fas aquí? (Va cap a la taula.) Pep, em sents? (Toca el clatell d’en PEP, es mira la mà i hi té sang.) Mare de Déu! Pep, estàs bé? (No sap què ha de fer. Va cap al telèfon i marca ràpidament.) Hola, som na Marta Crespí. De l’Arxiu Municipal. Hi ha hagut qualque incident a / Sí... bé, el meu company de feina. No sé què ha passat... Està ferit i crec que no respira. Sí, sí. Una ambulància, ràpid, per favor. Sí, sí. Sí, a l’Arxiu Municipal. Sí, al mateix edifici de l’Ajuntament. Gràcies.

Es queda mirant en PEP, dreta, hieràtica. S’hi torna a acostar i constata que és mort. Mira damunt la taula i agafa un llibre que hi ha obert, és el llibre que suposadament estava llegint en Pep, i se’l fica dins la bossa. Despenja el telèfon. Torna a marcar.

MARTA. (Fluix, gairebé xiuxiuejat i amb ràbia.) Fills de puta.

S’apaga la làmpada ràpidament i es fa fosc. So de dispar de pistola juntament amb l’aparició de la projecció del títol de l’obra: Guium o la ciutat adormida.

ESCENA 2

En JORDI està amunt i avall organitzant uns llibres. Hi ha un gran desordre a la sala. De sobte, entra na FINA i se’l queda mirant. En JORDI es gira per posar uns llibres a un prestatge, nota la presència de na FINA i quan, finalment la veu, es regira i pega un crit.

FINA. Ai, perdona.

JORDI. Ai.

FINA. Estàs bé?

JORDI. Sí, sí. Només és que no... no esperava ningú.

FINA. Perdó, hauria d’haver dit qualque cosa abans/

JORDI. No... no... No passa res, jo estava/

FINA. Distret.

JORDI. Sí. I ordenant llibres.

FINA. Sí, ordenant llibres.

JORDI. No. Vull dir que estava embambat i ordenant llibres. Capficat en les meves coses.

FINA. Hauríeu de posar qualque cosa per/

JORDI. Sí. Sí.

FINA. Un timbre.

JORDI. Jo volia comprar unes... Això... com es/

FINA. Un timbre?

JORDI. No. Els timbres fan massa renou/ Molesten...

FINA. Si, tens raó que els/ timbres

JORDI. Unes campanes d’aquestes/

FINA. Ah, sí. Que quan obres la porta/

JORDI. Sí. Que fan renou.

FINA. Ho hauries de fer.

JORDI. Sí... Sí. I què vols?

FINA. Com que què vull?

JORDI. Sí. Has entrat. Qualque cosa deus voler.

FINA. Ah, sí. Perdona...

JORDI. Vols informació de qualque/?

FINA. No... no.... Faig feina aquí.

JORDI. Ah.

FINA. Sí. Bé, començ a fer feina/

JORDI. Així que tu ets tu, la que/?

FINA. Sí. Fina Martorell.

Na FINA va a fer-li dues besades, però en JORDI estén la mà per encaixar-la.

JORDI. Molt de gust. Jo som en Jordi Fabià.

FINA. Molt de gust, Jordi.

JORDI. Em pensava que no arribaries mai.

FINA. Jo?

JORDI. Vull dir... no tu... Em referia a la persona que havia de venir a ocupar la plaça de na Marta. Fa gairebé un any que/

FINA. Fa tant de temps que/

JORDI. Sí, sí. Els ajuntaments tenen poc interès en els arxius.

FINA. Ja...

JORDI. Si no fos que la legislació superior els ho exigeix... segur que tendrien tots aquests llibres dins capses agafant humitat a qualsevol magatzem o soterrani...

FINA. Les oposicions han estat llargues.

JORDI. Perquè han volgut.

FINA. Com?

JORDI. Que mentre us feien fer aquestes oposicions llarguíssimes, que crec que eren/

FINA. Jo trob que han estat unes oposicions justes.

JORDI. No. Jo no vull dir si han estat justes o no, de fet, crec que no ho han estat. Bé, és igual/ Jo vull...

FINA. No... no... digues.

JORDI. El que jo vull dir és que mentre fèieu aquestes «oposicions» no havien de pagar ningú pus.

FINA. Una nòmina que s’estalvien, això sí. Però no entenc perquè dius que no han estat justes...

JORDI. El què?

FINA. Les oposicions?

JORDI. No ho sé. Crec que no hi ha mai oposicions justes. Les meves tampoc no ho degueren ser, segurament. I mira, encara som aquí.

FINA. No ho sé, jo crec/

JORDI. La qüestió és que ja ets aquí.

FINA. Sí. I cobraré la nòmina. Jordi. Ja no se l’estalviaran.

FINA. No. I això que estam en crisi.

JORDI. Sí. I aquí hi ha molta feina.

FINA. (Riu.) Ja es veu.

JORDI. Perdona pel desordre.

FINA. No, no... si no ho deia per això/

JORDI. No som gaire organitzat.

FINA. Desorganitzat.

JORDI. Sí.

FINA. (Fent broma.) M’ho apunt.

JORDI. A on?

FINA. Enlloc.

JORDI. Idò?

FINA. És una broma!

JORDI. Ah. Una broma. No t’havia entès...

FINA. Perdona.

JORDI. Idò això.

FINA. Què?

JORDI. Que som desorganitzat, sí. Però... intentaré... ser més organitzat ara que has vengut/

FINA. No, no importa/

JORDI. Sí, sí. Està molt bé ser ordenat.

FINA. Jo som molt organitzada.

JORDI. Amb l’ordre la feina ret més. Jo... fa quasi un any que he hagut de fer la feina de dues persones, i per això està tot així. Només fa devers dos anys que faig feina aquí, però d’ençà que na Marta es va jubilar i tot això que he estat tot sol.

FINA. Idò ja som aquí.

JORDI. Sí, ja ets aquí...

FINA. Bé, era una manera de dir-te que a partir d’ara et podré ajudar.

JORDI. Molt bé.

FINA. La regidora de cultura ha dit que vendrà després per/

JORDI. Ja et puc dir jo què has de fer. Aquella dona no sap res.

FINA. Bé, ella... vull dir... que ella ha dit que vendria a fer les presentacions de tot/

JORDI. Ja ens hem presentat, o no?

FINA. Sí. Bé. Ha dit que vendrà.

JORDI. Molt bé...

FINA. I això, on ho puc deixar?

JORDI. Això?

FINA. Sí. Les meves coses.

JORDI. Ja comences avui?

FINA. Sí.

JORDI. Ah. Em pensava/

FINA. He arribat tard perquè he passat primer per tresoreria per signar el contracte.

JORDI. No, a mi no m’has de donar explicacions de res. A mi m’és igual quan arribes o quan surts. Això, la regidora. Jo som com tu... A més, jo també he arribat tard, tot i que no ho solc fer. No controlen gaire, la veritat, per no dir gens. Tot i que hi ha veus que diuen que aviat ens haurem d’identificar amb una targeta d’aquestes magnètiques, saps? Les entrades i sortides, vull dir.

FINA. Sí, allà on feia feina abans en teníem...

JORDI. Però per ara, no ho posaran, no passis pena. Bàsicament perquè no tenen doblers per implantar-ho.

FINA. Ja.

JORDI. Fa gràcia.

FINA. El què?

JORDI. Això. Que volen controlar que complim l’horari de feina per estalviar-se doblers, però no en tenen per posar en funcionament el mecanisme per dur-ho a terme.

FINA. Sí...

JORDI. Què?

FINA. Que sí, que fa gràcia.

JORDI. Ah...

FINA. Bé, ja ho diran, si ho volen implantar. Haurem de ser més puntuals...

Pausa. En JORDI segueix amb la seva feina.

FINA. Bé... em pots dir on deix/?

JORDI. Ah, sí. Per allà hi ha l’«habitacioneta». Na Marta li deia així. Perquè és una habitació petita. I ha quedat amb aquest nom. Hi ha uns penjadors. Agafa el de l’esquerra. El de la dreta és el meu, veuràs que està tot ple.

FINA. Gràcies. Vaig a deixar això i així ja em podràs començar/

JORDI. Alerta/

FINA. Què?

JORDI. Amb el mànec de la porta. Que si estires massa, et sortirà.

FINA. Sortirà?

JORDI. Sí, està espenyat.

FINA. Ah. D’acord.

Na FINA va cap a l’habitació i quan agafa el mànec de la porta ho fa amb molta cura. Mira en JORDI i li somriu, en JORDI la ignora. Na FINA entra.

JORDI. Han de venir els de manteniment.

FINA. (Des de dins.) Què?

JORDI. Els de manteniment havien de venir a arreglar el mànec.

FINA. (Des de dins.) Ah.

JORDI. (Per ell.) Però ja no crec que venguin.