Kitabı oxu: «La desconnexió valenciana»

La desconnexió valenciana

Assaig 37

La desconnexió valenciana

Toni Mollà

Universitat de València

© Toni Mollà, 2014

© D’aquesta edició: Universitat de València, 2014

Publicacions de la Universitat de València

Arts Gràfiques, 13 - 46010 València

Disseny de la col·lecció i maquetació: Inmaculada Mesa

Il·lustració de la coberta: Anish Kapoor (1989, 1990), fragment.

ISBN: 978-84-370-9604-9

Índex

Pròleg, per Josep-Lluís Gómez Mompart

Justificació

LA DESCONNEXIÓ VALENCIANA

Modernitat

El conflicte valencià

El blaugrana duplicat

L’amo de les paraules

La ciutat excessiva

La gran confusion

Per l’Horta

Benidorm, destinació familiar

Negocis i complicitats discretes

Pròxima parada, el Cabanyal

El nou –i el vell– espai públic

L’escola fantasma

Contra les majors de la fe

Les mirades dels altres

Les bruixes de Sarkozy

L’AVE, Bancaixa i Caja Madrid

L’avi de Rita Barberà

El paper de les minories actives

Socialdemocràcia real, ja

El corredor mediterrani com a panacea

Els que mouen la porqueria

Un altre colp de l’estat?

Postal americana

Falles a febrer

Els poders del jutge de la forca

Postal de París

Què se n’ha fet, de l’eix de la prosperitat

Governo, per tant menteixo

Estat del benestar propi

Ombres xinesques sobre l’IVAM

La ciutat de Catalònia

Campions del malbaratament

El valor econòmic de la televisió pública

El dream team de les idees

La sortida del túnel

Càrrec i consciència

Va ser un gran somni

RTVV, al tancament

La desconnexió valenciana

El simulacre democràtic

UN PAÍS POSSIBLE A L’EIX MEDITERRANI

Nosaltres, els indígenes

Entorn general i mercat interior als Països Catalans

Joan Fuster i nosaltres

Nota editorial

Pròleg

El periodisme d’opinió de qualitat

La selecció d’articles de Toni Mollà és periodisme d’opinió, i del bo. La variant comunicativa de l’opinió ha estat lligada a la informació periòdica des que va néixer el periodisme modern, el periodisme il·lustrat, en el context de la revolució industrial als estats liberals del Nord d’Europa. Informació i opinió de qualitat han contribuït, des del segle XVIII, a la llibertat i a la modernitat. D’aleshores ençà, informació veraç i opinió honesta són el tàndem necessari per a la conformació d’un debat públic útil en una democràcia consolidada.

Així doncs, en una societat avançada i progressista, és imprescindible –per salut col·lectiva i higiene social– tenir bons informadors i alhora millors opinadors. Altrament, els ciutadans no tan sols estan orfes del saber (què passa) i entendre (per què passa) quotidians, sinó que a més poden ser carn de canó dels populismes extremistes perniciosos. Perquè si els periodistes d’informació poden tergiversar, manipular o inventar els fets, els periodistes d’opinió poden embolicar, confondre o mentir amb les raons. Moltes tertúlies mediàtiques en són la millor mostra. Si la informació està buida dels seus elements bàsics exigibles, la notícia esdevé un parany. I si l’opinió està buida d’arguments racionals, basats en dades contrastables, el discurs esdevé demagògia o sermó, la vessant retòrica habitual dels polítics fuls i dels predicadors mediàtics.

Temps enrere, l’opinió expressada a través dels mitjans tradicionals acostumava a anar precedida d’informació; és a dir, generalment s’opinava sobre allò que prèviament s’havia informat. En desenvolupar-se els mitjans de masses, l’opinió va proliferar amb una certa independència de la informació quotidiana en totes les seccions de premsa i dels audiovisuals, a través de col·laboradors més o menys professionalitzats. Aquests donaven el seu parer de temes i fets no només del dia, sinó de qüestions conjunturals o sobre l’esperit del temps. Des que Internet ha permès un flux permanent d’informació i d’opinió, totes dues variants sovint actuen amb més autonomia, però de vegades ho fan massa barrejades, com passa en molts blocs. Fins al desplegament de la www en les societats obertes, alguns han pogut dir la seva en els mitjans de comunicació de masses. Ara, la gran diferència rau en què tothom amb accés a la xarxa pot ser llegit, escoltat o vist. Justament per aquesta potencialitat d’intervenció en l’esfera pública digital l’opinió s’ha eixamplat extraordinàriament i s’ha democratitzat.

En la nova societat digital, el dubte és si l’opinió té més transcendència o més influència que abans, quan només alguns columnistes seleccionats pels caps dels mitjans opinaven. Aleshores la participació social era molt minsa perquè els ciutadans solament podien escriure una carta al director o fer una trucada a l’emissora de ràdio o al canal de televisió, sempre de manera prou controlada o limitada per l’emissor del mitjà. Si l’èxtasi de la informació pot generar una certa narcotització en els receptors, tal vegada l’opulència de l’opinió té el perill de dissoldre-les totes o gairebé igualar-les, tot inutilitzant-les. Abans com ara, el subjecte social sempre té la potestat d’elaborar consciència i de discernir entre allò bo i allò roí.

En alguns dels seus articles, Toni Mollà posa en dubte que «l’anomenat pensament en xarxa pugui substituir –diu– el paper de la intelligèntsia tradicional». Cal recordar que tota tecnologia comunicativa imposa un ordre de lectura i indueix una lògica de comprensió. En conseqüència, la linealitat del text escrit és diferent a la ziga-zaga de l’hipertext. El nostre autor sembla sentir-se més còmode en la reproducció del seu periodisme d’opinió sobre suport de paper ja que tots els articles recollits en aquesta obra van tenir la seva primera impressió en periòdics i revistes, amb l’excepció d’un parell que van aparèixer en sengles llibres.

Hom podria pensar que Mollà prefereix o valora més el periòdic de paper que el digital, de manera similar als pensadors del segle XVIII que, tot i servir-se dels periòdics, acostumaven a considerar-los com de segona categoria, atès que en aquells temps el llibre era el mitjà més prestigiat socialment. Al remat, en el seu cas no deu ser així, ja que Mollà compta amb un bloc i col·labora en altres espais digitals. Tot i així, en un paràgraf d’un dels articles d’aquest volum no acaba de prendre partit sobre aquest debat: «El fenomen Internet –explica– representa per alguns la darrera barricada de defensa d’alguna forma d’espai públic, però per a uns altres, és el forat negre de les relacions socials i el germen de múltiples solituds només connectades virtualment».

Al llarg dels primers mesos de 1992, Toni Mollà va enraonar en diferents ocasions amb Joan Fuster, les paraules del qual van ser recollides en un llibre publicat aquell mateix any de la seva mort, ocorreguda el 21 de juny, amb el títol Joan Fuster. Converses inacabades, de l’editorial Tàndem. Dues dècades després aquestes converses van ser reproduïdes íntegrament en el número 45 (hivern de 2013-2014), de la segona època de la revista L’Espill, que Fuster havia fundat. En aquest text, Joan Fuster –juntament amb Manuel Vázquez Montalbán, els dos millors periodistes d’opinió del segle XX als nostres països– deia: «Mira, hi ha autors que et poden interessar per allò que diuen, uns altres per allò que suggereixen, i uns altres t’interessen per la forma de plantejar el tema, per la manera d’escriure, pel seu valor estrictament literari».

Amb permís del nostre maître à penser de Sueca, i com a venjança perquè, des que sóc a la Universitat de València, Toni m’anomena amb certa mofa napolitana o siciliana «padrí», afirmo que els articles d’opinió de Toni Mollà m’acostumen a agradar per les mateixes raons fusterianes: per allò que diuen (tot i no estar sempre plenament d’acord), per allò que suggereixen (en al·lusions implícites o en certes referències explícites), per la forma de plantejar el tema (sovint original) i quasi sempre per la manera d’escriure. No obstant, el seu valor estrictament literari, atès que jo sóc de Periodisme i d’Història, ho deixo a criteri dels més preclars companys meus de llengua i literatura de la (meva) Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació.

L’escriptura del periodisme d’opinió de Toni Mollà és directa, amb frases curtes i adjectius adients, oracions plenes de sentit i fins i tot de saviesa, a voltes a tall d’aforismes. Dos exemples: «l’espai públic i la llei són el cor i el cervell de la nació»; «el mercat i la religió [són], els dos tentacles més determinants de l’aldea global». Educat i contundent amb les idees, un tret propi del pensament experimentat i de l’observador lúcid, de vegades destil·la ironia i d’altres vegades li surt el burleta. A diferència dels seus dietaris, quasi sempre farcits –encara que oportunament– dels autors literaris, cinematogràfics o musicals que han contribuït al seu coneixement i han anat conformant la seva personalitat cultural i humana, en els articles curts només hi posa excepcionalment alguna citació o referència mínima. Mai és per presumir d’erudició, que en té, sinó per reconeixement als seus mestres i per homenatge als seus mites. En definitiva, fidel a la tradició per tal de no cometre plagi i per evidenciar de qui ha mamat i com ho ha paït. Intel·lectualment elegant i, culturalment, encertat. Sempre és crític, a partir d’una reflexió motivada, defugint la demagògia o la retòrica tramposa, gràcies als bons arguments amb els quals s’hi pot discrepar poc o molt, com també quan hi fa una proposta. Però llegir-los gairebé sempre és un plaer.

Toni Mollà no amaga les seves creences ideològiques ni les seves orientacions polítiques, malgrat advertir dels «seus sentiments ambivalents davant de l’activitat política». Sense filiació específica confessada per si de cas o pel seu escepticisme preventiu, els textos de Mollà el perfilen com un llibertari pragmàtic (socialdemòcrata), laic fins a la medul·la i militant de l’optimisme de la voluntat. Coneixent al personatge a través d’aquesta i d’altres obres seves, goso dir que el Toni Mollà periodista ensenya almenys tres cares aparentment un xic paradoxals. La d’un pagès il·lustrat i bon vivant, d’aquells dels camps francesos conreats gairebé cartesianament; la d’un mestre d’escola republicana, força més del tipus Marta Mata i gens Rosa Sensat; i, finalment, la d’un flâneur urbà de països del Nord, bé siguin liberals o socialdemòcrates, que en visitar-los frueix de la modernitat amb pedigrí i dels llocs de la memòria literària més reeixida, però sense negar-se com a turista.

El periodisme informatiu ja fa anys que compta amb excel·lents investigacions que han anat perfilant des de la teoria fins a la pràctica com, de quina manera i per què pot ser de qualitat. Encara que no amb la mateixa precisió per raons òbvies, al periodisme d’opinió també se li poden aplicar certs indicadors per avaluar encara que sigui a grans trets la seva qualitat. En síntesi, perquè aquest escrit només és un pròleg, assenyalem-ne alguns criteris fonamentals. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es retorcen les dades per emmotllar-les a una realitat simplement versemblant per a després pontificar. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les motivacions que s’usen estan mancades d’ètica. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan les raons que es fan servir son fútils. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’empra una retòrica ampul·losa i buida. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’atribueixen fets no provats i accions imaginades per acabar sentenciant. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’amaguen les contradiccions personals o la complexitat social per concloure foteses. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan s’utilitzen les paraules de manera esbiaixada o sense el vertader sentit. No pot haver-hi bon periodisme d’opinió quan es pregona una moral anticívica, que nega els drets humans o els crims de lesa humanitat, o quan s’intenta justificar la barbàrie política, l’explotació humana, la repressió social, la desigualtat entre les persones, el genocidi cultural o la destrucció mediambiental.

Per ventura, el periodisme d’opinió de Toni Mollà no incorre en els paràmetres esmentats. I les seves preocupacions o interessos delaten allò que per a ell paga la pena escriure. Les seves opinions palesen la voluntat d’intervenir públicament preferentment amb l’escriptura; un tipus de lluita que ell professa molt més que la de carrer o d’empresa, perquè pensa que és la més operativa. Discutible? Tot i que en aquest llibre només recull una quarantena d’articles curts (d’unes 800 paraules) i tres llargs (assaigs sociopolítics excel·lents), dels molts que ha escrit i publicat al llarg de la seva praxi periodística, en conjunt són una mostra del ventall de la seva agenda temàtica centrada en la societat, la política i la cultura. Principalment reflexiona i opina sobre l’estat del benestar, l’espai públic, l’educació, la llengua, la identitat assumida, el País Valencià, Catalunya, la política valenciana, la corrupció, la societat civil, la xenofòbia, l’Horta valenciana, l’accident del metro de València [03/07/2006], el Barça i el Llevant o l’embolic del València CF, la RTV pública, la modernitat... I de fons, com a far o brúixola, la saviesa de les idees i de les paraules de Joan Fuster, que Toni Mollà recull sovint, com a «La desconnexió valenciana» (El Periódico de Catalunya, 29/01/2014): «els indicadors sociològics i econòmics demostren que Joan Fuster té més raó ara que el 1962!» [data de publicació de Nosaltres els valencians].

En definitiva, «en una època sense certeses (Bauman), més plena de riscos (Beck) i complexa i canviant (Luhman) que mai», com tan encertadament resumeix Toni Mollà el nostre temps, opinar –com afirmava Fuster– «és ensenyar el cul». I no hi ha dubte que, per als amics de Toni, entre els qui m’hi compto, Mollà ensenya la seva ànima civil. Mentre que, per als seus enemics, els seus articles potser ensenyen l’orella. Tant se val. Perquè un opinador bo és un creador d’idees i de propostes, i als artistes se’ls ha de jutjar per la seva obra i no per la seva vida.

JOSEP LLUÍS GÓMEZ MOMPART

Catedràtic de Periodisme a la Universitat de València

Justificació

El llibre que els faig a mans, amables lectors, és un recull d’articles. Però, ho subratlle des d’ací mateix, vull pensar que es tracta d’alguna cosa més que un simple aplec de papers més o menys amortitzats pel pas del temps. És, de fet, una tria d’entre moltes desenes d’articles que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació al tall d’allò que els periodistes anomenem l’actualitat. Els hem datat a peu de pàgina precisament perquè el lector es faça càrrec del context que va provocar aquell escrit i en aquella data. Diríem que es tracta, d’acord amb la nomenclatura més o menys acadèmica, d’un llibre de periodisme d’opinió.

Ara bé, si m’atrevisc a ordenar aquest seguit d’articles i publicar-los en format de llibre és perquè pense que la lectura conjunta ressegueix un fil conductor –uns fils conductors, ben mirat– que permeten entreveure no solament les obsessions del periodista, sinó –i això és el que compta– un feix de temes que constitueixen l’espinàs de les preocupacions públiques –socioculturals, econòmiques i polítiques– d’uns anys viscuts per l’articulista ordinador en mà. El lector atent podrà seguir fàcilment aquests fils. Hi trobarà també repeticions, que potser hauríem d’haver esborrat. Crec, tanmateix, que això hauria estat joc brut. He preferir deixar-les. Les repeticions mateixes –en els temes, en l’estil, en les citacions recurrents, etc.– subratllen les meues dèries i també les meues creences. La reiteració i la paciència són inexcusables per a aquells que no ens resignem a deixar pasar avall les conviccions compartides. Joan Fuster, un gran articulista –un gran periodista d’opinió–, solia dir que «conviccions se n’han de tenir, però poques». El repàs d’aquest recull d’articles em fa veure que algunes de les meues vénen de lluny i que els anys no fan sinó reforçar-les. Potser algú també hi trobarà alguna contradicció. No puc descartar-la. El temps no passa debades per a ningú. Només vull constatar-ho. No em sent orgullós ni me’n pededisc: les coses han anat d’aquesta manera. Hi ha articulistes que potser tenen més obertura de temes, més versatilitat temàtica. Cadascú és fill d’una mare, d’un temps i unes circumstàncies. Les meues preocupacions diguem-ne públiques, que són les que m’importen ací, són les que són. En primer lloc, hi ha els meus sentiments ambivalents davant de l’activitat política. D’una banda, la importància de la política com a eina de govern de les societats per damunt d’altres poders com ara el militar, l’econòmic o el religiós. De l’altra, la desconfiança que em genera dia rere dia la seua pràctica real i concreta. La pràctica de la política realment existent, vull dir. També hi ha la preocupació per les limitacions de la mateixa política en un món en què les grans corporacions empresarials, posem per cas, influeixen en una mesura fora mida en les nostres vides. Per damunt, com dic, dels rituals democràtics tradicionals com ara les eleccions. No cal ni dir que la creixent promiscuïtat entre aquestes corporacions empresarials i els altres poders que hem esmentat adés és una altre dels temes sobre els que insistisc al llarg dels articles. Finalment, la contracció de l’espai públic (del físic i del mediat) i la destrucció planificada i sistemàtica de l’Estat del Benestar de manera inexorable són temes lligats, majoritàriament, a les meues preocupacions sociopolítiques.

Una bona part dels articles es refereixen o parteixen d’experiències valencianes. No podia ser d’una altra manera. El País Valencià és el lloc del món on he viscut, llevat d’alguna temporada, i on visc. És comprensible, en conseqüència, que siga l’àmbit primer de les meues preocupacions territorials, socials, culturals, econòmiques i polítiques. El llibre, però, vull deixar-ho clar també des del principi, no és un altre llibre sobre el País Valencià com a tema. No sóc un «valencianòleg», sinó un articulista que pensa i escriu des del seu tros de món: que intenta reflexionar, amb la caixa de ferramentes de què disposa el seu coneixement, sobre l’entorn específic del seu país, però alhora sobre l’entorn general en què es mou. El País Valencià no és un territori autàrquic, sinó lligat a tota mena de fluxos glocals que en determinen l’estructura social, cultural i política. I, per tant, les nostres vides.

He dividit el llibre en dues part complementàries. La primera porta el títol d’un dels articles: La desconneixó valenciana. Es tracta d’una peça publicada al Periódico de Catalunya a propòsit del tall de les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià. Però, aquell article és, alhora, una metàfora del procés de desconnexió social que va patir el projecte diguem-ne progressista, per entendre’ns, ja fa molts anys al País Valencià. Seria molt fàcil de dir que aquesta desconnexió va arribar amb el Partit Popular al govern de les institucions valencianes el 1995. De fet, en algun moment, vaig tenir la temptació que el recull d’articles abastara només aquesta época popular que tant dura. Però això també hauria estat una trampa. Amb el lector i amb mi mateix. L’etapa popular ha estat –i és!– devastadora per al País Valencià, en efecte. Potser un punt de no-retorn en molts aspectes. Però l’època socialista anterior no va ser tampoc per a llançar coets. I deixem-ho així. Només vull que quede clar el meu punt de partida. L’inici de la desconnexió valenciana, tal com jo l’entenc, és anterior al 1995. Per això mateix he volgut iniciar el llibre amb un article vell –Modernitat– en què jo mateix ja descarregava el meu desacord contra el projecte sociocultural que impulsava la Generalitat socialista del País Valencià. Un projecte modernitzador en les infraestructures, però conservador i en molts casos coent i antivalencianista en els aspectes discursius, i que, en molts aspectes, va preparar el camí perquè el Partit Popular arribara a les institucions amb l’hegemonia cultural amanida i a punt. No vull enganyar-me, i no vull enganyar el lector, perquè aquest és també un dels fils del llibre: la política valenciana de l’època democràtica (!) sempre ha anat contra el projecte de país. Un projecte de país gestat en el tradofranquisme i que sempre he entés com la cosmovisió moderna i valenciana que havíem imaginat com a utopia mobilitzadora. No és cosa tampoc de buscar els enemics en l’exterior. Sempre han estat entre nosaltres, els valencians. Sempre hem sigut nosaltres, els valencians. He dit en alguna ocasió que el socialisme valencià realment existent va ser cómplice del blaveram reaccionari. Ho mantinc –i espere que me’n desdiuran si tornen a governan. Ho espere amb candeletes –que me’n desdiguen, vull dir. Finalment, la desconnexió es referia –i es pot referir a molts altres aspectes, que el lector sabrà ordenar d’acord amb les pròpies expectatives i preferències. Una desconnexió material de les infraestructures bàsiques. Una desconnexió del projecte valencianista tradicional representat per allò que entenem pel fusteriarisme, amb perdó. I, finalment, una desconnexió de la modernitat entesa com a projecte moral de regeneració sociocultural del país. Tot això impulsat per la indigència intel·lectual més absoluta, característica bàsica de la dreta rupestre que patim. No debades antiintel·lectualisme i tradicionalisme ranci en són dues de les característiques principals. La nostra concepció de la identitat col·lectiva és, per això mateix, l’antítesi mateix: antiessencialista i oberta, un projecte de futur en què tenen lloc totes les voluntats d’avanç democràtic. Un projecte de cohesió social imprescindible en un món cada dia més interdependent i immergit en canvis accelerats en totes les seues esferes. Actuacions dels governs públics com ara els exercits davant de l’accident de metro de València, la desfeta i venda del sistema financer valencià, el tancament de RTVV o la desconnexió de les emissions de Catalunya Ràdio travessen totes les ratlles de la decència política i entren en el terreny de la perversió moral i del sadisme institucional. Una desconnexió valenciana l’objectiu de la qual és fer del País Valencià una terra de ningú –un no man’s land– desproveïda de connexions exteriors i amb múltiples escissions interiors. Una província, en definitiva. Espanyola, per descomptat. Derrotada i sotmesa com l’exèrcit republicà, segons el ban franquista de l’1 d’abril de 1939. Genuflexa, d’acord amb la terminología fusteriana.

Els articles aplegats en aquesta primera part són articles de premsa que he anat publicant en diversos mitjans de comunicació amb una certa regularitat. Una tria, com deia, feta amb un criteri totalment subjectiu que és la característica compartida entre el periodisme d’opinió i l’assagisme literari –el terreny de frontera en què em moc amb més comoditat expressiva. He volgut separarar-los explícitament de tres articles més llargs, de caràcter diguem-ne més acadèmic, per diverses raons. En primer lloc, perquè la mateixa dimensió de l’escrit exigeix un altre model de lectura potser més atent i reposat que els primers. En segon lloc perquè la meua intenció a l´hora d’escriure’ls també era diferent. Però n’hi ha una tercera, definitiva. El to de denúncia dels primers es complementa, en el fons, amb una proposta programàtica, que és, en definitiva, l’eix vertebrador de la segona part. Vull insistir en això: una proposta programàtica. D’ací que els haja agrupat sota un rètol que, per a mi, també té un valor doble: Un país possible a l’Eix Mediterrani. Aquest enunciat ja evidencia un cert optimisme de la bona voluntat gramsciana que vull reivindicar més enllà del complementari pessimisme de la intel·ligència. Els estats d’ànim no resolen cap problema social ni polític. Però l’articulista no és de pedra i està també sotmés a les circumstàncies en què viu. Aquest títol –Un país possible a l’eix mediterrani– és també un homenatge a dos llibres, imprescindibles, des del meu punt de vista personal, en l’elaboració d’un discurs diguem-ne valencianista i modernitzador del País Valencià: El País Valencià a l’Eix Mediterrani, de Rafael-Lluís Ninyoles (L’Eixam Edicions, 1992) i Un país possible. Identitat valenciana i modernització, d’Adolf Beltran (L’Eixam Edicions, 1994), dos bons amics amb qui, durant anys, he compartit preocupacions i també esperances cíviques.

Vull pensar que, en el fons, presente als lectors el meu diagnòstic particular, tan parcial com vostès voldran, de la situació valenciana i les seues connexions amb l’espanyola (massa per al meu gust) i la catalana (massa poques, també per al meu gust). Puc estar equivocat. Però em fa l’efecte que, amb la nova situació recentralitzadora espanyola i el sobiranisme sense retorn de Catalunya, el País Valencià ha entrat en una fase diferent a les que hem viscut les darreres dècades. No tinc el do de l’endivinalla, i tampoc no és el cas. Però, certs indicis fan pensar que el projecte de l’espanyolisme caspós reviscolarà entre nosaltres amb diferents marques i denominacions d’origen. I també que nosaltres haurem de prendre una via o un altra. La majoria dels meus papers insisteixen que la nació és més un fet social que polític, que entenc –sí, jo ho entenc així– que el rovell de la nació és la societat civil i no les seues suposades estructures d’estat. Al meu entendre, els nacionalistes valencians tenim per davant ni més ni menys que el projecte de construcció d’aquesta societat civil viva i dinámica que altres forces s’esforcen a destruir. Una construcció de la societat civil imprescindiblement lligada a una estructura de la comunicació mediada compartida amb la resta dels Països Catalans. Aquests dos objectius em semblen les pedres angulars des d’on albirar alguna mena de futur per al nostre passat. Així ho desitge, i segurament per això mateix escric. Si l’amable lector vol acompanyar-me en aquest camí vital que constitueix el llibre, jo em sentiré desvanit. Si, a més, l’eventual lectura provoca alguna mena de reflexió –o examen de consciència, que hauria dit Joan Fuster– millor que millor. Amb aquesta voluntat explícita van ser escrits al seu dia i amb aquesta esperança els publiquem ací.

TONI MOLLÀ

Massalfassar, l’Horta Nord, juny de 2014

La desconnexió valenciana

Modernitat

Modernitat. Heus ací un d’aquells mots que marquen època.

Els analistes del llenguatge en diuen un mot clau: un mot que defineix tota una conjuntura. I, efectivament, durant els anys de govern socialista, la modernització del País Valencià ha estat el sant i senya de l’acció de govern. I a gosades que ens l’han refregada per dalt i per baix. La modernitat era l’objectiu utòpic que marcava també les esperances de tots aquells que havien apostat pel canvi. Vist des d’ara, però, és evident que el programa modernitzador dels socialistes valencians no ha assolit els objectius socials i polítics que se n’esperava: l’actual revifament del conflicte lingüístic ho demostra.

És veritat que la dècada socialista ha modernitzat les infraestructures del país. Tenim carreteres, establiments escolars i edificis de la sanitat pública que ho testimonien. No hi ha hagut, però, la voluntat de modernitzar culturalment el país –la societat valenciana, vull dir. La voluntat de fer evolucionar les mentalitats dels ciutadans cap a posicions de tolerància, d’antiautoritarisme i de respecte a les minories o la simple dissidència. No hi ha hagut la voluntat de fer dels valencians un poble culte, orgullós del seu passat i de la seua cultura alhora que cosmopolita i solidari. Ben al contrari, al País Valencià, la política cultural del PSPV-PSOE ha aprofundit en les múltiples fractures socials que alimenten el meninfotisme i l’immobilisme –tan nostres. En comptes de perseguir l’anivellament i la justícia social per mitjà de la cultura, els estrategs del PSPV-PSOE a València han apostat per un model cultural clarament conservador.

La creació de valuoses i necessàries infraestructures culturals (IVAM, Palau de la Música, Cases de la Cultura municipals etc.) de consum inevitablement minoritari ha anat acompanyada, paradoxalment, d’una política cultural de masses basada en la glorificació dels valors més rancis i en un antiintel·lectualisme que ha adobat el terreny al PP i a UV i n’ha facilitat l’accés al govern de les institucions. L’estètica coenta i la imatge que els valencians han percebut –i s’han cregut d’ells mateixos– durant els cinc primers anys de televisió pública valenciana han guanyat la partida als centenars de regidors de cultura i de dirigents socialistes valencians que intuïen el perill, a mitjà termini, de la narcotització col·lectiva que comportava un model tan impresentable com el d’Amadeu Fabregat al capdavant de la RTVV. Joan Monleon amb la seua paella, el seu valencià voluntàriament corrupte i les seues jaquetes impossibles perdurarà per sempre en la memòria de la nostra generació, indestriablement lligat a la dècada lermista.

Sempre ignorarem què hauria passat si el PSPV-PSOE s’haguera cregut el contingut modern i integrador del missatge fusterià, si haguera optat, amb els mitjans de comunicació públics que tenia a l’abast, per dignificar la llengua, el pensament i les idees, per modernitzar les mentalitats alhora que les infraestructures culturals. Joan Lerma va apostar conscientment per una cultura de masses antiintel·lectual i populista, i per una cultura d’èlit que ha cultivat l’autoodi sota un pretés cosmopolitisme. Ara tots lamentem la falta d’un bloc social progresista, dinàmic i compacte, impermeable als discursos demagògics de la caverna. Però, alguns, en aquell pecat ens fan dur, a tots nosaltres, la penitencia. De bell nou, la modernitat, al País Valencià, ha passat de llarg.

El Periòdic, 1/11/1995

El conflicte valencià

Un conflicte lingüístic és, per definició, un conflicte social. I la política lingüística, una classe de política. Aquest parell d’evidències s’obliden massa sovint al País Valencià. Els uns i els altres s’esforcen a situar la reflexió sobre la llengua en el terreny de la metafísica i de l’irracionalisme. Això mateix impedeix qualsevol diagnòstic objectiu.

Onze mesos després del triomf electoral de la dreta, al País Valencià sembla que s’acaba el món. Els mitjans de comunicació dibuixen una realitat a punt de l’esclat social: un antagonisme explícit i radical. D’una banda, l’atàvica caverna antivalenciana, genuflexa i provinciana. De l’altra, el Bloc de Progrés de Lerma/Climent, justicier catalanista i teòric aglutinador de les forces progressistes. I en efecte, els primers van, com sempre, a la seua: ofrenant noves glòries a Espanya. I els segons, amb la mòmia del bon Jaume I a la mà, combatent traïdors i heretges. Com deia, el reduccionisme del diagnòstic impedeix la comprensió real del conflicte. La llengua és una arma llancívola d’alt valor al·legòric. El seu mateix nom, l’ortografia, la filiació filològica són els estendards de la batalla. Els uns i els altres estan d’acord en el fet que la llengua, al País Valencià, només és això mateix: un imaginari per llançar-se al cap. I la veritat és que no els falta una part de raó. Una llengua és un espai simbòlic. Però, no ens enganyem, una llengua és, sobretot, una xarxa de centres escolars, de biblioteques i de periòdics; un espai audiovisual compartit; un o diversos parlaments i, també, una manera particular d’organització cívica: de la privacitat, del mercat, de les associacions voluntàries.

Tot això, vull insistir-hi, ho comparteixen els uns i els altres en la mesura que ho deixen de banda. El conflicte lingüístic real és segrestat com a conflicte social i l’únic antagonisme es redueix a les discussions antroponímiques, onomàstiques i d’identitat semiòtica. La conseqüència immediata és que ni els uns ni els altres es veuen obligats a relacionar la seua «política» amb una determinada «política lingüística» explícita i raonable per a l’opinió pública. El cercle pervers es tanca, doncs, reduint el conflicte lingüístic a la seua dimensió emotiva i, per tant, sensible als discursos persuasius i manipuladors. En aquest context, la caverna sempre té les de guanyar, perquè les cartes estan marcades per endavant. El seu autoodi porta implícit el folklorisme ordinari i l’autoafirmació agressiva de què parlava Sigmund Freud. L’anticatalanisme no n’és més que la conseqüència. Però la il·lusió redemptora del «bloc» inclou, massa freqüentment, un pensament aristocràtic i mític, un catastrofisme apocalíptic segons el qual la llengua pròpia dels valencians malviu en fase terminal. La situació imposa l’estratègia del xoc i la mobilització popular contra els poders institucionals. Tot això es reforça amb una imatge mediàtica on el nostre país només és notícia, tant a Espanya com a Catalunya, en la mesura en què reprodueix el tòpic del conflicte simbòlic que hem descrit.

És veritat que, en els darrers mesos, s’ha recuperat l’esperit del 1977: macartisme antiintel·lectual i populisme demagògic. I que el valencianisme es redueix a una simple emoció fallera. Però també ho és que les legislatures anteriors no han generat els mecanismes de cohesió i de seguretat culturals que ara necessitem. La política lingüística de la Generalitat socialista va tenir el seu clímax simbòlic en la prohibició de més de cinc-centes paraules considerades «massa catalanes» en la televisió dirigida per un antic Premi Octubre. Les coses es presenten malament, en efecte. Però la desmemòria no és mai bona consellera. El Bloc de Progrés de Lerma/Climent necessita unanimitats davant de la caverna. La seua reivindicació no pot basar-se en la transmissió televisiva de no sé quin esdeveniment editorial o festiu sense que se’n ressenta la credibilitat d’almogàver. El nou valencianisme que s’imposa ha de partir d’un altre diagnòstic i, segurament, de nous actors.

La Vanguardia, 13/5/1996

El blaugrana duplicat

Vaig adquirir la meua condició de «granota» per la via genètica. Però els orígens es converteixen en ideologia quan l’experiència els confirma com a font d’identitat. El 1968, quan els joves eufòrics descobrien a París aquella redundància segons la qual sota les llambordes hi havia la platja, els meus amics i jo, en eixir del col·legi, recollíem pilotes al Camp de Vallejo, llar levantinista. Com a premi, de tant en tant, ens permetien llançar un parell de penals a Rodri davant de la mirada paternal de Wanderley, Castelló o Serafín. Allí vaig aprendre que una pena màxima canònica ha d’executar-se arran de terra, buscant la soca del pal, o a l’angle alt, però mai de la vida a aquella alçada mitjana on el porter té tots els avantatges. I allà vaig sentir dir a un parell de vells camarades que seguien els entrenaments, que, durant la Guerra Civil, el Llevant UD havia estat Campió de Copa de l’Espanya republicana, després d’imposar-se al València a Sarrià per 1 a 0. La gesta era doblement celebrada amb una complicitat latent. Un títol que, per cert, continua sent «il·legal».

El creixement urbanístic va fer que el Llevant abandonara Vallejo i es traslladara, orfe de memòria icònica, al districte d’Orriols. Les segones parts no són mai bones. En la inauguració vam perdre davant del València per 0 a 1. Però allí, al nou estadi, vaig viure durant un parell d’anys el meu particular clímax futbolístic gràcies a aquell cultíssim xilè que va ser Carlos Caszely, el Chino, que ens va delectar amb fintes desbordants i regatejos impossibles fins que se se’l va emportar –les desgràcies no vénen mai soles– el R.C.D. Espanyol. L’inevitable anticlímax, per paradoxal que semble, ens el va portar Johan Cruyff la temporada 80-81, que ens va sumir en la fallida i el pou del descens.

Mentrestant, per obra i gràcia del mestre Pepe Claramunt, jo havia començat a freqüentar Mestalla. La meua promiscuïtat afectiva es va reforçar amb el traspàs del Llevant al València d’aquell extrem incomprés que va ser Sergio. Però, malgrat la meua identificació amb la quinta de Cerveró i Saura, Mestalla sempre va ser per a mi un lloc incòmode, teatre de les vanitats bufes de la burgesia local. La transició política el va convertir, de la mà de Ramos Costa, Abril Martorell i un periòdic local, en camp de croada anticatalanista. El València d’aquells temps també va ser més que un club i els partits contra el Barça es van convertir en akelarres sublimatoris d’atàviques frustracions. Durant anys, el València va justificar la temporada vencent el Barcelona en una ostentació del narcissisme de la petita diferència de què parlava Sigmund Freud.

Fart d’aquell sainet de sal grossa i tints xenòfobs, em vaig entregar amb passió als braços de l’enemic. Catalanista i traïdor començaven a ser sinònims entre els meus veïns. Socialitzat entre gent com Vicent Ventura i la lectura de Salvador Espriu, vaig arribar a la conclusió intel·lectual que les millors identitats eren les elegides. Cansat de la meua terra, vaig creure, com el poeta, en aquell «nord enllà, on diuen que la gent és neta, noble, culta, rica, lliure, desperta i feliç». La meua identitat original va recobrar els colors blaugranes per via interposada i guanyar el Madrid es va convertir en el meu objectiu existencial preferent. Només he tornat a Mestalla per a aplaudir cada any al Barcelona.

Ara sé que aquell nord enllà és com a molt prop Finlàndia i diumenge passat em vaig emocionar davant de l’educació exquisida de la grada merenga. Els bruixots Ronaldinho i Eto’o van exorcitzar vells fantasmes i la bona gent de Mestalla es va rendir davant de la bellesa del futbol de saló que practiquen els nostres galàctics de pa amb tomàquet. El deliri es consumarà dissabte a l’estadi del meu Llevant U.D. Joan Fuster solia dir que quan s’enfrontaven el València i el Barcelona, ell preferia que guanyara el Sueca. Davant del Llevant-Barcelona que em divideix interiorment com mai, vull que el Sevilla s’impose al Reial Madrid. L’alegria seria doble. No: triple.

El País, 14/5/2005

L’amo de les paraules

«Les paraules tenen amo». Amb aquesta sentència de Lewis Caroll a Alícia a terra de meravelles, comence cada any les meues classes d’Estructura de la Comunicació a primer curs de Periodisme. Durant un any, no faig sinó insistir al voltant d’aquest únic i obsessiu objectiu. Al capdavall, la informació és un bé de consum subjecte a les mateixes tribulacions que qualsevol altre. Dit d’una altra forma, la informació és una mercaderia l’ús de la qual persegueix alguna classe de beneficis. La seua producció, difusió i consum té una clau «econòmica». Sense oblidar, tanmateix, que aquesta mercaderia és, alhora, un bé cultural: un producte ideològic que legitima o reforma valors socials. D’ací el valor doblement estratègic per a empresaris, polítics o capellans, posem per cas. Els primers a negar-ho seran, com és natural, els «propietaris» dels mitjans o els seus gestors a jornal. Acceptar la sentència de Caroll seria tant com ventilar els interessos mercantils del negoci –que són privats, per definició. Els meus alumnes solen entendre-ho de seguida, sovint a costa de la vocació de servidors de l’opinió pública. Ja tinc assumit el rol de desil·lusionador acadèmic. Crec, però, que l’educació en l’escepticisme sistemàtic és una precondició perquè els nostres alumnes esdevinguen bons professionals del periodisme.

Durant el franquisme, l’autorització prèvia i la censura convertien la informació en un estricte element de propaganda. Contràriament, l’estat democràtic no pot existir sense una opinió pública lliure i plural, fonamentada en l’existència de mitjans de comunicació –és a dir, d’empreses informatives– també lliures, democràtiques i plurals. Per això, al costat dels factors diguem-ne «estructurals», els «actors» hi tenen alguna cosa a dir. Aquesta és, de fet, la cara més excitant en la construcció social d’un concepte tan boirós com és la «llibertat d’expressió».

Aquestes cabòries –que JJ em perdonarà– em vénen al cap en llegir Al cierre, les mesurades memòries periodístiques de Pérez Benlloch. La seua lectura subratlla, precisament, la rellevància dels «actors» en la construcció del sistema comunicatiu valencià. La vida professional de JJ ací dibuixada està lligada a iniciatives empresarials i periodístiques dirigides a superar una estructura de la comunicació valenciana binària i premoderna fins fa quatre dies. Al cierre recalca la impagable tasca de centenars d’accionistes i de periodistes –amb Vicent Ventura i el mateix JJ de caps de fila– per trencar aquest «doble lligam» que, segons Gregory Bateson, sempre presenta alternatives falses. L’estructura dualista de la premsa valenciana reforça una convicció demoníaca segons la qual totes les coses es divideixen en dues parts, l’una completament bona i acceptable, l’altra roïna i rebutjable. Al cierre és la crònica antològica d’un rosari d’iniciatives contra una xarxa mediàtica valenciana maniquea i fanguinosa. Al marge de gustos i d’afectes personals –dels quals l’autor en fuig, llevat d’alguna pinzellada–, la vida professional de JJ és un exemple de lluita per la «liberalització» de la informació de la millor manera possible: augmentant-ne la «competència», fundant empreses, diaris i revistes –metafòriques finestres per on ventilar un país esclau dels prejudicis. JJ ha estat el nostre «tercer home», el que ha fet de la iniciativa privada un valor en ell mateix, impagable puntal de la pluralitat. En redactar Al cierre, JJ Pérez Benlloch ha fugit, tant com ha pogut, de les memòries confessionals, impugnant així –amo de les paraules i dels silencis– la millor de les seues sentències: «no penses, escriu». Però, amb una prosa funcional que remarca el seu talent estilístic, ens ofereix una impagable mostra d’aquest gènere a cavall entre els «papers privats» de què parla Enric Bou i la voluntat d’«intervenció pública» que reivindicava Joan Fuster per a les formes assagístiques. Al cierre és un llibre –un macroreportatge, de fet– testimoni d’una vida complexa i rica, al servei de la romàntica credulitat en la llibertat d’expressió. Els meus alumnes d’Estructura de la Comunicació ja tenen un manual de referència obligada.

El País, 23 d’abril de 2005

La ciutat excessiva

València és una ciutat excessiva vista des de qualsevol dels punts cardinals. Les seves festes més conegudes, ja ho saben vostès, glorifiquen un barroquisme sense límits. Amb la desmesura com a bandera, la ciutat és capaç de cremar en falles el capital que manca per pavimentar els carrers, restaurar-ne les façanes o endreçar un paisatge urbà cada dia més agressiu. Ara, davant la visita del ciutadà Joseph Ratzinger, les institucions han complert amb el que s’esperava d’elles davant l’esdeveniment. Dotze mil efectius de les forces de seguretat s’han desplegat durant el cap de setmana. Gairebé deu mil urinaris portàtils decoren els carrers des de fa quinze dies. Unes deu mil banderoles vaticanes engalanen les balconades. Tres mil fonts garanteixen el «aigua per a tots». Un volteig de campanes de més d’una hora de durada, simultani en més de vint esglésies, ha saludat l’arribada del cap de l’estat vaticà a la més sorollosa de les ciutats mediterrànies. Més de sis mil flors blanques i grogues han decorat l’altar des d’on el Papa ha beneït la ciutat de Blasco Ibáñez. Més de tres-cents bisbes i uns altres tants sacerdots; i més de cent cardenals i dotze membres de la família reial espanyola ho han acompanyat. Setanta mil cadires de plàstic han acomodat els feligresos de general. Una classe política acostumada a l’aparença del cartró-pedra ha acollit el «sarau» amb profunda i reial satisfacció.

En el cor d’aquesta borratxera celebrativa per la visita del cap de l’antiga Inquisició, va succeir a València el pitjor dels accidents de metro de la història d’Espanya. Quaranta-dos morts i gairebé cinquanta ferits n’és el balanç provisional. L’arquebisbe de València, en un atac de passatgera lucidesa, es preguntava on es trobava Déu en aquells moments del tràgic accident. «Qui pregunta, ja respon», canta Raimon, el nostre especialista en crits metafísics de caràcter civil. Ciutats com Torrent o Paiporta i Picanya han quedat mutilades per sempre. Alguns dels seus fills treballadors viatjaven en el metro de la desesperació. Un metro –el vell trenet– que, per a nosaltres, és molt més que el mitjà de connexió dels pobles i la nostra capital teòrica. Sense ell no s’entén aquesta comarca d’origen rural i destinació suburbana. La classe política autòctona ha fet un alt en la seva frivolitat i s’ha sumat per un parell de dies al plor dels seus conciutadans. Però amb algunes víctimes encara sense soterrar, els nostres representants s’han llançat al pitjor dels espectacles: la utilització de les llàgrimes alienes com a combustible polític. El govern autònom rebutja les seves responsabilitats en forma de beneficència per a les víctimes. L’oposició les exigeix i, en redundant manifestació de desmesura, el portaveu del PP accepta la creació d’una comissió d’investigació en les Corts Valencianes, sempre que compareguin «els responsables socialistes, el president del Govern, el ministre, el conseller i tots els que facen falta», en referència al partit governant fa vint anys, quan es va construir aquesta línia de metro. La demagògia de brotxa grossa s’imposa com a discurs entre els aprenents de Maquiavel. «Els estats són legítims en la mesura en què solucionen els problemes bàsics dels ciutadans», ha escrit recentment Manuel Castells. El nostre sociòleg de capçalera dóna per descomptat un axioma que no és tal. Em refereixo, naturalment, als «problemes bàsics dels ciutadans». Els d’aquells que anaven en el metro tenen poc o gens a veure amb els de les seves senyories, cada dia més allunyades d’una realitat que impugna els seus interessos, atrinxerats darrere de les seves sigles i del cicle macroeconòmic.

La por no pot ser el missatge en aquesta societat del risc permanent. Per això és imprescindible recobrar la fe en les institucions. Una democràcia de qualitat exigeix el control polític: una mica més que el dret al vot. Necessitem creure que les nostres Corts demostraran, com assegura el govern, que es va tractar d’«una fallada humana». Sigui de qui sigui, per descomptat. No necessitem un debat moral, sinó clarament polític. Fa anys que València es va convertir en un plató que faria les delícies dels vells situacionistes. Però, per un dia, la classe política hauria d’abandonar les seves posicions virtuals i baixar a la prosaica realitat. Fins i tot al preu de constatar que, mentre ells discuteixen si ha de dimitir algun cap de servei, la vida continua en els túnels i en les andanes. Una vida amputada malgrat les aparences papals que han envait durant el cap de setmana València, última capital de la 2ª República espanyola, derrotada i sotmesa

El Periódico de Catalunya, 10/7/2006

La gran confusió

Avui, 9 d’octubre, es compleixen trenta anys de la major manifestació celebrada mai a València. Més de mig milió de persones vam eixir al carrer darrere del lema unitari Ara, volem l’Estatut. Em vaig resistir tant com vaig poder a secundar aquella convocatòria, aquesta és la veritat. Joan Fuster, que era el sant de la meua processó, havia manifestat la intenció de no mesclar-se amb «la tribu feixista, el búnker-barraqueta i Aliança Popular, que tots són uns i els mateixos». Però allí vam estar –diuen que també Fuster– en cordial guirigall, la majoria botant al so de Paquito el xocolater –«sense blau, sense blau»– i altres –«els altres»– confessant que la seua presència en tal rebombori era «per a ofrenar noves glòries a Espanya». «Com totes les aglomeracions unitàries», va escriure el mateix Joan Fuster dies després, «la del 9 d’octubre s’assentava sobre un quid pro quo. Podia haver nascut d’un pacte; però no va haver-hi pacte.»

Aquell 9 d’octubre de 1977 va marcar un punt de no retorn per al País Valencià. Els periòdics de la dreta –els únics que s’hi imprimien– havien beneït, encara que a contracor, la via autonòmica, i franquistes confessos com Vicente Giner Boira van eixir al carrer del braç de l’alegre progressia catalanista, i fins i tot de comunistes que ells mateixos havien denunciat pocs anys abans. Un miratge amable. Però a València la Transició havia sigut impugnada d’arrel mesos arrere amb la creació, per part de les forces ultraconservadores, del blaverisme, un salvatge enfrontament civil que va propiciar agressions diàries contra intel·lectuals i polítics d’esquerres. L’anticatalanisme va ser el ganxo d’aquell moviment, i el català –o pitjor encara, el valencià catalanista– el seu boc expiatori. La seua base social la van constituir les classes mitjanes enriquides durant el franquisme, que intuïen un cert perill davant de la inestabilitat «democràtica» que s’acostava. Els seus components bàsics, juntament amb l’anticatalanisme, van ser la xenofòbia, l’autoodi i un orgullós antiintel·lectualisme. L’explotació de la ignorància i els prejudicis, i la falta de protagonisme social de la burgesia il·lustrada –que haver-ne, n’hi havia– en aquell temps de canvis van abonar el terreny per a l’expansió del blaverisme en la societat valenciana. Algunes forces polítiques es van fregar les mans: de l’embolic, en traurem profit, van pensar els que van veure en aquell tótum revolútum un fèrtil graner de vots. La UCD d’Abril Martorell, Emilio Atard i Manuel Broseta i la complicitat d’Alfonso Guerra i l’aparell socialista van ser companys voluntaris d’aquest colp ideològic que continua enverinant milers de valencians.

Però ells i nosaltres vam assistir a la manifestació en perfecta confusió carnavalesca, a pesar que el blaveram ja s’havia presentat a cara descoberta en els articles de Manuel Broseta publicats al diari Las Provincias, un mitjà de comunicació immune als aires democràtics, com es va confirmar una vegada més l’amarga nit del 23-F de 1981. Els articles «Catalanisme i anticatalanisme I i II» van escalfar la tardor del 77, i el seu epíleg «La paella dels Països Catalans», del febrer del 78, van assentar les bases definitives d’aquell demoníac invent del postfranquisme valencià. L’oficialització de la simbologia particularista en l’Estatut del 1982, i l’arraconament de valuosos i incòmodes polítics com Vicent Ventura i Francesc de Paula Burgera ja anunciaven el que s’acostava. La denominació Comunitat Valenciana per a designar un territori geogràfic és un indici de la gran confusió conceptual –i de llenguatge– que afligeix la nostra classe política des de fa dècades. Els partits majoritaris i d’obediència centralista van compartir la gestió d’aquell capital social per a alimentar un autoengany col·lectiu –el del consens– que arriba fins ara mateix. Un consens –perdó, un quid pro quo– de mútua conveniència i sobre el qual han navegat tots els governs autonòmics, socialistes i populars, tant fa. Com a traca final, els refractaris a l’autogovern en aquell confús any 77 ocupen ara tots els seus ressorts institucionals. Entusiasmats, han descobert el valor de l’autonomia com a element proteccionista dels seus interessos parroquials: el País ha mort, ¡visca el PAI!

I de sobte, molts dels qui portàvem ciri en aquella processó ens sorprenem reclamant el dret (i el deure) d’ingerència de les institucions globals (estatals, europees) davant dels excessos que amenacen dia a dia el nostre solar (dic, territori) per les perversions de l’autogovern. En contra de l’autogovern entés com a solidaritat i cohesió social que reivindicàvem darrere de la pancarta Ara, volem l’Estatut, els actuals dirigents fan un ús estrictament instrumental de les competències autonòmiques. Per això, en moments de passatgera lucidesa, ens descobrim revisant les conviccions més profundes que ens movien el 1977. L’ús incorrecte de la llibertat genera reaccions contra la llibertat i en posa en perill l’existència, ens va ensenyar Karl Popper. La gestió d’aquesta autonomia genera problemes ecològics, territorials, socials i econòmics tan seriosos que també poden destruir-la, almenys tal com nosaltres l’entenem.

El Periòdico de Catalunya, 9/10/2007

Per l’horta

La comarca de l’Horta és el meu paisatge sentimental més primari. La seua evocació té encara regust de tendra infància. Però, d’aquesta memòria personal, en queda certament poca cosa, quasi la relíquia d’un món imaginari. Al llarg dels anys, he vist contraure’s inexorablement aquest paisatge fins a fer-me’l estrany. En l’actualitat, l’Horta és una de les comarques valencianes més maltractades per un «desarrollismo» suïcida que practiquen les dretes, les esquerres i fins i tot els nacionalistes del terreny, tots ells massa partidaris del formigó. La meua comarca és un territori teixit de relacions materials i vincles socials que desapareixen per una visió de la vida i del negoci en què l’espai públic sembla sota sospita. La Ruta Blava, la penetració de l’AVE i el nou projecte Vial Parc Nord que ha elaborat la Conselleria de Territori són infraestructures dissenyades al marge dels valors econòmics i culturals de l’entorn. Les administracions central i autonòmica viuen d’esquena a un ecosistema ambiental, però també social, que ha afavorit fins fa poc un dels paisatges millor humanitzats de l’Europa mediterrània. La falta de col·lectors, de depuradores i de modernització de la xarxa centenària de séquies –autèntics claveguerams en molts casos– també juga en contra de la viabilitat futura de la comarca. D’altra banda, la majoria dels nostres ajuntaments només veuen en aquest territori un immens solar esperant que el capital el convertisca en una taca impersonal de polígons industrials clònics i de xarxes de comunicació rodada cada dia més lentes, per paradoxal que semble. Els nuclis urbans també es reprodueixen sobre el medi natural amb tentacles, segons veiem, impossibles d’aturar. La necessitat recaptatòria d’uns consistoris asfixiats econòmicament per raons diverses és una de les majors perversions de la democràcia. En aquest context multifactorial, només ací i allà es divisen quatre illots d’un verd discontinu, treballats per llauradors cremats pel sol i els preus baixos d’unes collites incapaces de competir amb les importacions del més enllà.

Els canvis succeïts, en veritat, són massa profunds per a combatre’ls amb crits proteccionistes en un món global. Però l’eslògan Per l’horta que alguns portem enganxat a la samarreta no és només un logotip conservacionista, sinó la demanda d’un projecte que articule la ciutat de València i la seua comarca en un àmbit geogràfic que s’oxigene mútuament. La funció de paisatge secundari que constitueix la comarca no és gens menyspreable per a una conurbació que no va sobrada de masses forestals ni d’espais verds. Aquesta idea prospectiva i global de la comarca és una decisió de la qual fugen, legislatura rere legislatura, els uns i els altres, perquè l’especulació i la rendibilitat de la rajola a curt termini els uneix per damunt de diferències «polítiques» de matís. La gestió política del territori era una reivindicació implícita als nostres vells eslògans juvenils, quan pensàvem que tot era possible perquè tot depenia de nosaltres mateixos. La degradació és ja alarmant, a la vora mateixa d’un punt de no-retorn. Davant la insostenibilitat de l’actual ocupació del territori, el desenvolupament urbanístic s’ha convertit, al meu entendre, en la primera pedra de toc de les polítiques públiques. El geògraf britànic David Harvey ha estudiat precisament el paper que el desenvolupament urbà juga en les dinàmiques d’«acumulació de capital». La paradoxa que el mateix Harvey denuncia és que «com més diners sembla invertir-se, menys assequible resulta la vivenda.» La competència entre municipis per a atraure inversions i les facilitats generades des dels poders locals i autonòmics han provocat un efecte pervers sobre els nostres municipis amb urbanitzacions, rondes i polígons que no tenen res a veure amb una ocupació planificada del territori. El principi d’autonomia dels ajuntaments juga, per desgràcia, en contra dels propis interessos de la comarca i genera problemes ecològics, socials i econòmics inèdits fins ara. Sembla un contrasentit afirmar que el que no va aconseguir el franquisme ho han perpetrat els ajuntaments democràtics. La desaparició de la meua comarca com un contínuum territorial és ja una trista evidència per a nosaltres, els indígenes i residents. La seua viabilitat futura exigiria un pla de gran abast i de naturalesa estratègica no sols per als nostres pobles i el seu «cap i casal», sinó per a tot l’eix mediterrani, en el qual s’emmarquen les seues dinàmiques socioeconòmiques, amb permís dels centralistes professionals que tant abunden per ací. L’objectiu hauria de ser compartit per les diverses institucions i la planificació territorial –d’àmbit supramunicipal!– hauria d’incloure òrgans reguladors dels excessos i perversions. El caràcter de bé públic de la comarca hauria de possibilitar, per mitjà d’unes infraestructures que permeteren una mobilitat fàcil i no agressiva, el retrobament dels seus habitants amb l’espai natural. La regeneració del medi i l’aprofitament de les seues potencialitats culturals, socials i econòmiques haurien d’incentivar, finalment, la interacció entre la ciutat i la resta dels municipis, que són complementaris, però no satèl·lits. El projecte –multidisciplinari, per definició– és massa important per a deixar-lo en mans dels urbanistes i dels polítics professionals, que, sota la mateixa bandera de conveniència, solen treballar per a l’enemic. Els apàtrides sentimentals em van robar el paisatge de la meua infància. Encara que només fóra per aquesta raó, valdria la pena dificultar els seus actuals projectes especulatius.