Kitabı oxu: «Viles planificades valencianes medievals i modernes»

INTRODUCCIÓ

El País Valencià és massa llarg i divers per poder reduir a un comú denominador l’evolució urbana de les seues viles i ciutats. N’hi ha d’origen romà —o ibèric—, andalusí, cristià catalanesc o aragonès, senyorial o reialenc, renaixentista o il·lustrat...

Confrontar espontaneïtat amb geometria és una temptació tecnocràtica i simplista. Pot més el poblador que el planificador? La concepció mental, s’oposa a la natura —el relleu, la hidrografia, el clima, la vegetació— o s’hi adapta? Per què allò quadrat, hipodàmic, ha de ser millor que el concèntric o radial? No hi ha raons geomètriques en l’adaptació a les isohipses? Pensem en la generació de cons.

L’ordre racional, la línia recta i la intersecció dels 90º s’ha imposat a la mentalitat occidental que, de tant en tant, es deleix per immergir-se —escapar-se— a la natura que amb prou feines mostra rectes (ni línies, ni angles). Siga clàssica —hipodàmica o romana—, renaixentista o il·lustrada, no podem menystenir la imposició de la geometria euclidiana que identifiquem sovint amb la planificació. Aquesta planificació implica un poder (reial, senyorial, econòmic, polític...) que no exclou, sobretot a l’execució secular, l’espontaneïtat i la distorsió. Per aquest motiu trobem tants carrers estrets, torts i lletjos en nuclis pobres i rics. L’autoritat del planificador podia esvair-se o no arribar a l’eficàcia.

En aquest llibre no parlaré de ciutats romanes ni islàmiques o andalusines, sinó de viles, pobles o llogarets medievals en un assaig de morfogènesi —soc geo- morfòleg professionalment— sempre dependent de la informació arxivística, arqueològica o bibliogràfica.¹

La primera aproximació a la morfologia dels plànols, camí seguit en aquest estudi, correspon a l’estadístic i antropòleg August Meitzen (1895), preocupat per la dicotomia cèltics/eslaus en els assentaments de la gran Alemanya; de pas va assajar una tipologia de Haufendorf, Rundling, Waldhufendorf, llogaret caminer, etc. Un historiador de l’art, Pierre Lavedan (1926), de més a més d’un llibret titulat Qu’est-que c’est l’urbanisme,² va publicar el mateix any a L’histoire de l’urbanisme, I, un assaig de classificació de les viles medievals en tres tipus: a) antigues, b) viles d’accessió (a recer d’un castell o monestir, espontànies) i c) de nova planta, sense lligar el plànol amb l’origen. Al capdavall preferia oposar ciutats noves (espontànies, bastides o d’altres) a les antigues (romanes). Quant a la morfologia o geometria, classificava els plànols en a) radiocèntrics, b) regulars espontanis (un camí, un riu...) i c) en escaquer, com les bastides. Tot i que invocava sovint la «llei de persistència del plànol» —el propietari tendeix a reconstruir sobre el mateix solar—, no solia tenir gaire en compte el parcel·lari. Els italians C. Aymonino, A. Rossi i G. F. Caniggia (1950-1980) ho veieren des d’un punt de vista arquitectònic.

Els geògrafs penetraren en el tema, especialment des de l’angle evolutiu, de la fi del segle XIX ençà, sobretot a l’Europa central. Entorn de l’any 1920, Gustaf Kosinna introduïa la Siedlungsarchäologie que seria la precursora de l’arqueologia del paisatge de final de segle. El renovellament metodològic va tenir com a capdavanter el geògraf alemany,³ establert a la Gran Bretanya, M. R. G. Conzen (1960) amb l’estudi de la petita ciutat d’Alnwick sobre una bona planimetria detallada on va esbrinar, comptant amb el carreram, les illetes de cases o parcel·les i l’espai edificat de cada trast, els plans units i, sobre ells, les fases d’evolució a base de l’anàlisi dinàmica, cercant-ne les costures (seams). L’historiador i arqueòleg —doblat de geògraf— M. Beresford (1967) tractava de les viles noves medievals angleses, gal·leses i aquitanes. D’aleshores ençà, els historiadors varen aplicar l’ortogonalitat i la metrologia al domini agrari, especialment als espais centuriats (Rosselló, 1974) amb una gran floració de recerques entre 1957 i 1971, basades en l’auge de la teledetecció. Els medievalistes seguien Lavedan i privilegiaren els plànols regulars, els castells, les viles eclesiàstiques i senyorials (Gauthiez-Zadora-Rey-Galinié, 2003). A les acaballes del segle XX, els medievalistes insisteixen en l’incastellamento, mentre que el geògraf B. K. Roberts (1987) repassa les viles angleses al si de l’arqueologia del paisatge, propugnada per M. Aston. La geoarqueologia havia estat introduïda per Karl W. Butzer (1982) com a aproximació ecològica a la prehistòria, aplicable a l’edat mitjana.

En el canvi de segle, l’arqueogeògraf Gérard Chouquer insistiria, més que en la «persistència del plànol» de Lavedan, en la «transmissió de les formes» que poden reviure (ucronia), repetir-se (isotopia) o desplaçar-se en paral·lel (isoclínia). De la línia o del punt —detectats arqueològicament— hom passa a l’espai: els cadastres antics no són més que una forma. No hi ha una connexió directa entre la designació (vilanova, burg, pobla) i la morfologia urbana, ni tampoc entre l’acta de fundació o carta de poblament i la regularitat del plànol.

La planificació rau a «l’ordre geomètric provinent d’una intervenció voluntària», no fàcil de discernir a causa de les imposicions topogràfiques, les romanalles anteriors, el cadastre rural. La voluntarietat pot ser més decisiva que la regularitat, mediatitzada sempre per les intervencions espontànies (Gauthiez-Za-dora-Rey-Galinié, 2003). La proliferació d’eixamples ortogonals al Languedoc durant els segles XIII-XV, assenyalada per Jean-Loup Abbé (2003), dirigida pels templers i hospitalers, suggereix un cert paral·lelisme al nostre Maestrat.

El component andalusí o islàmic, com és lògic, no ha estat el tema més tractat pels urbanistes europeus. Podríem sospitar que els nostres «planificadors» andalusins, imbuïts de la matemàtica d’al-Khwarizmí (segle IX), no desconeguessen l’ortogonalitat clàssica o contemporània? I romanen, encara, més interrogants. Algun geòmetra o soguejador europeu —germànic, provençal, llombard...— podria haver intervingut a les viles trescentistes del País Valencià o de Mallorca? I una darrera qüestió: té qualque repercussió l’abast territorial de la senyoria o del reialenc pel que fa a la geometria dels plànols?

LES CONDICIONS FÍSIQUES

El planificador topa sovint amb uns constrenyiments a la seua acció, igual que el poblador o colonitzador espontani. Parlem d’estabilitat, d’habitatges definitius, de carrers i places, d’un entramat civil de cert abast, d’una economia i d’una societat organitzada. Donem per suposat el clima i la vegetació. El sòl, però, és tan important com a productiu —conreu, pastura—, com per a fonament dels edificis i de les vies de comunicació.

El relleu

Eminència i domini tenen la mateixa etimologia. I el domini visual pot esdevenir estratègic com sabien bé els nostres antecessors ibers, andalusins i medievals. Alcoi —un cop abandonat el Castellar— vigila des d’unes timbes que depassen els 40 m de salt l’interfluvi del Riquer i Molinar i el camí que cal travessar per una contrada prou accidentada. A l’altre cap del país, Traiguera ocupa un tossal allargassat SW-NE que domina des de 20 m més amunt la vall veïna i el venerable camí. La Pobleta d’Alcolea s’ubica en un tossal estratègic, a la mateixa alçària relativa, ben prop de la frontera aragonesa. El nucli ovalat de Càlig s’aproxima a la isohipsa de 120 m i Bell-lloc té una església fortificada que s’ensenyoreix del cim (323 m s.n.m.) del tossal del poble. La topografia mana i disposa a Montfort, el cim del qual —cal no oblidar la semàntica— és ocupat ara per una església i abans era un castell.

Els exemples, evocats a l’atzar d’entre molts més, es decanten per una altra vila minúscula, Orpesa, que entre marjals malsanes, camí meridià litoral i plana conreable, va escollir un aflorament rocallós únic per vigilar i defensar. A les planes la defensa esdevé difícil; no sols la dels invasors o rapinyaires, sinó de les aigües desbordades. Qualsevol alter —de metres escassos— marca la posició de les viles fluvials. Carlet s’empara d’una mota de la rambla d’Algemesí; Carcaixent malda per defugir les revingudes del Xúquer. Relleu i rostària no són sempre favorables quan els eixamples urbans esdevenen massa extensos...

Rius i rambles

No tenim rius navals, com deia P. Beuter (1538) —exceptuats el Segura i Guadalaviar andalusins. És a dir, els rius i els barrancs o les rambles són més tost un factor de risc que no de comoditat. Tot i amb això, les conques fluvials són atractives perquè encabeixen els sòls més fèrtils i atrauen els camins. Els ponts —escassos— i els guals en condicionen els passos: pensem en els que justificaren l’Alcoi industrial o, al contrari, en un dels problemes de Carlet, al qual s’accedia per un gual a través de la rambla d’Algemesí. Al cap i la fi aquella vila ocupava la mota de la mateixa rambla per eludir el perill de les revingudes.

Gandia va nàixer al costat del riu d’Alcoi, relativament encaixat, però aprofitat per al regadiu, entre séquies. Igual que Almassora, el nucli antic de la qual està una mica més elevat sobre la levée o mota del Millars, també aplicat a l’horta. Càlig se situa al dic de la riba dreta de la rambla de Cervera i Carcaixent, a una respectuosa distància del barranc de Barxeta que roman dos metres més enfonsat.

L’aigua, la riba marina i el regadiu

Una cosa és l’aigua salada, que comporta possibilitats de camí lliure i també de perills, i l’altra, l’aigua dolça, cavallera, que per a nosaltres els valencians ha estat signe de prosperitat. Del litoral, hom en fugia, llevat dels graus i embarcadors estabilitzats que calia fortificar com als casos de Vinaròs, Benicarló o la Vila Joiosa. Els ports de Peníscola, Dénia i Alacant eren heretats dels andalusins. Les albuferes i aiguamolls litorals amb el seu seguici de paludisme endèmic eren repulsius.

L’accés naval, malgrat que les infraestructures portuàries totes són contemporànies, és la clau del naixement de Vinaròs i Benicarló per on els frares templers-montesians exportaven el seu producte principal, el vi. Cullera no s’explica sense l’accés fluviomarí que obligà a fortificar-la. No cal que emfatitzem el port d’Alacant, sobretot a l’última etapa del nostre estudi: sense el comerç internacional no era res.

De les viles que ixen en aquest llibre, n’hi ha moltes que tenen la seua justificació en el regadiu, més o menys arrelat a la cultura islàmica o incrementat a partir de la conquesta jaumina. Un sistema de regadiu quasi mil·lenari, derivat del Millars, ocupa el con al·luvial del mateix riu i el ventall del riu Sec de Borriol. Almassora, Vila-real i Nules se situen al con al·luvial i Castelló als escampalls del riu Sec. Quatre séquies Majors encanalen l’aigua de l’esquerra (Castelló i Almassora) i de la dreta del riu (Vila-real i Nules). Hi ha séquies andalusines com la Major de Castelló i d’altres medievals com el Sequiol que entrava a la vila. La planificació de Vila-real va ser més tost agrària que no urbana: la xarxa de séquies, replantejades entre el 1271 i el 1273, determinaren el traçat de la vila. La séquia Major del Tres-cents toca la murada de Nules, poble que resta per damunt del regadiu per no balafiar-ne l’espai. No és casual que les viles ortogonals hi destaquen.

A l’àmbit del vell Guadalaviar —ara Túria—, la Pobla de Vallbona (un «poble castell») frueix de la séquia Primera i la del Campés que en delimiten la planta urbana. Manises, una alqueria islàmica reconvertida el 1237, emprava la séquia de Quart més per a la manufactura terrissera que per al regadiu. A la Ribera del Xúquer, Carcaixent no té justificació sense l’horta d’abans de la citricultura. Una séquia derivada del riu Vernissa, afluent del d’Alcoi, va condicionar l’alqueria prejaumina i la fundació de Gandia. El Forcall, confluència del Bergantes i del Calders, disposa d’un regadiu interessant, no gaire estudiat, però el vell nucli conté un carrer de la Font. En un extrem del país, Cocentaina cristiana va nàixer sobre un regadiu andalusí; a l’altre, Sant Mateu sospite que era una horta islàmica mantinguda des de la Suda precristiana.

L’interessant poble de Catí disposava de dues fonts, la Vella i la Nova, amb els abeuradors respectius per a la seua opulent ramaderia. Traiguera va cercar l’aigua de la font que, anys a venir, es diria de Sant Vicent, a la part de tramuntana de la vila. Sant Mateu, l’altre gran nucli del Maestrat medieval, fruïa des del segle XIII de dos o tres ullals canalitzats. La pobla de Nules, planificada a escaire, tot i que la séquia la tocava per llebeig, va plantejar de bell antuvi uns pous públics distribuïts per barris. Quelcom de semblant s’esdevingué amb els pous i cisternes d’Almenara, on no arribaven les séquies. Basses per abeurar el bestiar, en trobem a Cinctorres, Vistabella, Traiguera, etc.

LES CIRCUMSTÀNCIES HISTÒRIQUES

La xarxa caminera i el siti

Sempre he pensat que els camins són com organismes vius i un dels elements més apassionants de la geografia humana. A banda de la seua persistència obstinada, n’hi ha que prosperen i congrien; d’altres llangueixen o s’esvaeixen. Sense camí, però, no hi ha intercanvi i la connexió genera sovint el poblament. «No hi hauria camí si no hi haguessin passat els homes... i segons quins homes» (Rosselló, 1995). Un País Valencià llargarut s’ha articulat històricament com un camí, el Camí.

Amb possibles precedents ibèrics, la Via Augusta passava des de Tortosa per Traiguera i anava pel camí Vell de la Jana fins a la vila de Sant Mateu. En aquest futur nucli, un ventall de camins medievals donaren suport a un mercat (1237) que aprofitava la xarxa radial per bastir el seu àmbit d’influència. La via romana passava prop de les Coves de Vinromà mentre que a Vila-real, el camí del Rei la supliria. Fet i fet, el camí islàmic que enllaçava Morella, Ares, Culla, Onda i Morvedre va ser suplantat pel cristià que anava per Sant Mateu, Cabanes, Vila-real, Morvedre, València, Algemesí, Montaverner, Alcoi i Xixona (Barceló-Domingo-Teixidor, 1984). A la ben planificada pobla de Nules, el camí reial de Barcelona aprofitava un alter en què es travessava amb el camí que baixava del castell a la mar; la semblança fonètica amb la mansió romana Ad Noulas és ben temptadora.

1. ELS DOS CAMINS DE MÚRCIA. El camí meridià, eix vital del Regne de València a finals del Dos-cents, amb els espais prioritzats i els itineraris frustrats. (Els triangles i cercles corresponen a ampliacions del regadiu. Soler, 1998).

El camí «de set jornades de llong» (Llibre dels feits, 1244 ca.), més interior, va ser substituït per un altre més proper al litoral i més llarg, de nou jornades, pel rei Jaume I que tenia una cort nòmada, sempre de gira pels seus reialmes (Soler, 1998). Comptat i debatut, el rei entre 1270 i 1274, tot renunciant a la croada de Terra Santa, decideix organitzar un regne croat al nostre país colonitzant-lo, per mitjà del regadiu, p.e., a Nules, ja esmentat, a Montaverner i a Gandia; mitjançant pobles i viles noves: Montaverner (1271), Vila-real (1272-1274), Nules i la Pobla del Duc (1273); Carcaixent (1269-1270), Gandia i Sant Mateu (1274) són consolidades. El rei revisa el repartiment de Cullera, Dénia, Almirra i Almenara i reforça la frontera meridional a Cocentaina i Alcoi. Si el terç de tramuntana va estar en mans majoritàries dels ordes militars que tenien els seus assessors militars i econòmics, a la resta del país el rei, en convertir la vila d’Almassora d’alqueria en bastida, es deixà aconsellar per juristes i eclesiàstics com Francesc Eiximenis o Jaume Sarroca (bisbe, després) que va intervenir a l’ordenació de Castelló de la Plana (1272). Dos camins nous, durant el regnat de Jaume I, es gestaven aleshores vers la Múrcia conquerida pel seu sogre, des de Montaverner: un per Biar, l’altre per Xixona (Soler, 1998).

Per un extrem, el septentrional, la Pobleta se situa el segle XIII prop de l’eixida de Morella vers Alcanyís. Per l’altre, Nompot/Monforte vigila la zona de pas a la València nova (2.800 km²) del corredor del Vinalopó. Més al nord, Elda —siga o no Ad Ello— aprofita camins encreuats d’origen andalusí en una futura frontera lingüística. Alcoi controlava la ruta de Xàtiva a Alacant en la convergència amb la de Villena a Cocentaina. Catí sorgeix, el segle XVI, com a aldea en un camí secundari que porta a Morella. Orpesa, des del seu tossal, dominava el camí meridià litoral. Una carrera ramadera, fitada per dues basses a l’entrada i l’eixida de Vistabella, constitueix el carrer Major de la vila més alta del país. Els encreuaments són propicis a assentarhi poblacions: el camí Vell de València al Poblenou de Benitatxell va determinar el lloc fort de Teulada; les Ventes acabarien depassant la Pobla de Vallbona quan la carretera de Valencia a Ademuz va guanyar la partida des de final del segle XVI.

Les terres valencianes formen un país malplà que algú va definir com «una façana mediterrània recolzada a les muntanyes» (López Gómez, 1977), però les ciutats i viles de l’orla litoral —les del regadiu més que les del secà— han prosperat amb prou diferència respecte a les de l’interior. Tot és relatiu, tanmateix: un alteró en una gran plana serveix per congriar un nucli; un penyal erecte sobre l’horitzontal suporta un castell; les febres palúdiques forcen una llunyania de costes baixes... Les fosses de les zones accidentades han canalitzat camins les cruïlles dels quals justifiquen nuclis d’intercanvi.

2. ELS CAMINS CARRETERS DEL PAÍS VALENCIÀ. La xarxa apta per a vehicles de roda segons el Reportorio del traginer valencià Pere J. Villuga (1543). Els nuclis estudiats en aquest llibre són representats amb un cercle massís; els cercles buits són ciutats de referència.

A les planes al·luvials una modesta esquena entre séquies —carrer d’Amunt—justifica l’aglomeració d’Almassora. El mateix s’esdevé a Gandia en una terrassa del riu immediat, entre dues séquies que en deriven. El nucli primigeni de Manises, pendent de la séquia per a la indústria ceràmica, ocupà la punta elevada (cenyida per la isohipsa de 50 m) on el Barranquet conflueix amb el Guadalaviar.

Vora mar, a llengua d’aigua, Vinaròs es distanciava una mica del primitiu portet, mentre que la seua bessona i rival, Benicarló, se’n feia mig quilòmetre enfora, a 11 m s.n.m. del con de la rambla, tractant de protegir-se de les revingudes. Tant Pego, a 80 m en un estrep de les serres, com Orpesa, col·locada sobre un penyal aïllat, fugien de les maleïdes terçanes que assetjaven els aiguamolls o prats litorals.

Almenara és planificada sobre un coster (6,6 %) que davalla del castell i la futura capital, Castelló de la Plana, s’instal·la també en un pendís rocós, no tan inclinat i, per això, ha sofert adesiara revingudes. Salvades les proporcions, Beniarrés els supera amb 12,5 % de rostària. Ocupant un esperó N-S, a l’extrem del país, comptem amb la Pobleta d’Alcolea en un recolze de la vella carretera de Morella a Alcanyís, com si volgués penetrar a l’Aragó. El puig Blanc era el replà de l’aiguabarreig de rius que va ocupar i designar el Forcall on interferien també sengles camins. Les viles o els llocs de tossal són nombrosos i n’esmentarem uns quants exemples septentrionals: el Bellestar en una cresta que s’alça 20 m sobre una ampla vall de la Tinença, cara-sol; les Coves de Vinromà a més de 30 m sobre el riu homònim i Sorita, al cim d’una elevació de 655 m s.n.m. Càlig, avançada dels hospitalers sobre la riba dreta de la rambla de Cervera i Traiguera en terreny fragós, deuen la seua forma ovalada a l’adaptació topogràfica. Com a resum, la fortificació a zona plana esdevé protecció, a zona accidentada, vigilància.

Estratègia i defensa. Els recintes murats

Gairebé la meitat dels casos estudiats compten o han comptat amb un castell o un element de fortalesa, sovint estalonat en un accident orogràfic. Custòdia, ofensiva, avançada, són idees males de dissociar, especialment quan les marques o fronteres es desplacen, fenomen que és la clau de la nostra història.

Bona part dels castells o forts esmentats tenen arrels andalusines, si no anteriors; els recorrerem de nord a sud. Sorita de Morella s’estalonava en un castell a 655 m s.n.m. Sant Mateu del Maestrat va començar, abans de la conquesta, amb una Suda o recinte fort quadrangular de devers una hectàrea que dominava des d’un turonet la plana regada; els cristians la reformaren i van començar el vessament urbà cap avall on confluïen els camins. Les Coves de Vinromà —un cognom clànic—, prop del camí meridià fonamental, disposaven d’un castell, a la proa enfocada a tramuntana del futur poble. Terra endins, a la muntanya de l’Alcalatén, el castell andalusí de Vistabella ocupava un cim a 1.255 m i congriava al seu recer una acròpolis ramadera. Vora mar, a la Plana, Orpesa ostenta un castell senyorial d’arrel islàmica, tot i que els baluards siguen del segle XVII; a 54 m d’altitud domina les marjals i terres baixes. Almassora, amb el topònim mostra el seu origen: el Llibre dels feits hi esmenta dues torres i la vinyeta de la visita del bisbe Paolac (1315) en confirma la fortificació. Almenara no es diria així, si no fos pel castell, vigilant del camí, en un serral de 175 m s.n.m.; el poble, però, és cristià.

Al solar del palau ducal de Gandia, vora el riu d’Alcoi, s’alçava una torre andalusina. Prop del futur solar de Pego, més amunt, s’erigia el ḥiṣn de l’Ambra, un castell andalusí. Beniarrés i Beneixama no poden enganyar amb el topònim tribal: el Calvari del primer devia suportar un castell, a banda de la torre andalusina integrada a la vila; l’altre poble conserva una sòlida torre islàmica. Cocentaina, de més a més del castell almohade-gòtic encimat a la muntanya (440 m s.n.m.), va edificar el fort palau baronial i la muralla. Alcoi, abans de tot, bastia el castell (1258) sobre el portal del nord i, uns anys després, el castell quadrat, residència senyorial de l’almirall Roger. Elda, castellana des de 1243 i valenciana de 1303 ençà, té un castell espectacular d’arrel musulmana que domina la ciutat. Monforte va substituir el castell islàmic per l’església cristiana al cim d’un tossal cònic de 223 m s.n.m. on la topografia s’imposa.

La resta d’exemples pertanyen a episodis de la conquesta o colonització catalana/cristiana que avança òbviament vers migjorn. Comencem amb la fortificació angular del Forcall, erigida per Pere el Cerimoniós (1360-1361) a la confluència dels rius. Els frares hospitalers alçaren la torre de Càlig, punt d’origen d’un poble-acròpolis, en un turó avançat (127 m s.n.m.) a llevant dels seus dominis. El nom de Castelló de la Plana —n’hi ha molts d’altres— s’associa a una connotació estratègica relacionada amb el mític desplaçament del 1252. La pobla de Nules es va constituir lluny, però a recer del castell de la Vilavella. Un document de 1430 esmenta Manises, al límit de l’Horta, com a «castell e lloc, murat». Per la banda de migjorn, recordem que la vila de Teulada no sols posseïa un quartijo o castellet edificat el segle XVI, sinó també una torre de defensa, adossada a l’església. A Vilafamés, el maestre de Montesa ordenà el 1391 reedificar un sector de la fortificació, quartijo o cortijo de la part més elevada del poble (Martínez Barreda, 1993). També cal evocar un quartillo andalusí que era una alqueria fortificada en el camí de Morella a l’Anglesola: en va eixir l’aldea de Cinctorres.

Tres de cada quatre nuclis escorcollats han tingut un recinte murat. Aquesta defensa passiva delata una història medieval sense fronteres gaire estabilitzades: els sarraïns —desposseïts— atacaven des de migjorn, els castellans adesiara des de ponent, els turcs des de la costa, els bandejats des dels camins. De més a més, el clos assegurava el control fiscal, sanitari i polític. El dret de portes era un de tants peatges... En alguns indrets com Gandia, Almenara, Càlig, etc. hom comptava amb un corredor o camí dels murs que tenia l’amplària suficient per passar un genet a cavall.