Kitabı oxu: «Sobre una neu invisible»

Notes d’un dietari, 2003

SETEMBRE

Passen els dies i creix dins meu la dificultat d’escriure sine ira et studio. És l’emoció la que em motiva, la que vol dirigir-me, i he de fer esforços per impedir que ho envaïsca tot, vida i escriptura. No diuen que amb l’edat sempre es perden passions i es guanyen equilibris? No, en el meu cas. Sovint, tanmateix, se’m presenten retalls del que he viscut sense pena ni glòria, i me’n penedisc. Per què, doncs, he trobat sempre un cert plaer quan m’he obstinat a fugir dels extrems? On he de cercar la resposta? No és una opció estètica, però tampoc la conseqüència de cap principi moral establert amb premeditació per dirigir la meua conducta. La verdadera esperança, i no sé si n’hi ha cap altra, és l’escriptura, una mena de recer provisional per mitigar l’erosió permanent de la memòria.

Una amiga escriptora, que passa uns dies a casa amb els seus fills, em diu que no entén les meues prevencions. Escrivim i no hauríem de tenir dubtes –afirma amb convicció– sobre la conveniència de donar-ho a conèixer amb els mitjans a l’abast. Em disgustaria que, en el meu cas, la malfiança en els camins que ara han de fer els llibres per ser editats fóra l’efecte de la por al fracàs. Però no és això el que m’ha de neguitejar perquè l’únic fracàs que ha d’importar-me és el de ser incapaç de fer res que pague la pena. De fet, ja he sabut reprendre aquest dietari, abandonat d’ençà que, convençut per persones i circumstàncies diverses, vaig decidir editar-ne una part. Si escrius dia a dia en el teu quadern, la resolució de publicar-ne un grapat de fragments i, en conseqüència, l’exigència d’esmerçar algun temps a preparar-ne l’edició –canviar un adjectiu, eliminar una anotació…– t’introdueix en un forat d’on podria ocórrer que no te n’eixires mai. En aquesta ocasió, ho he sabut evitar. Els fills de la meua amiga no han deixat de jugar amb Fosca, que ho ha celebrat cuejant festivament.

About suffering they were never wrong,

The Old Masters.

Només sobre el dolor? Auden, sens dubte, mirà l’Ícar de Brueghel amb ulls de poeta. Em pregunte si hi ha cap altra manera d’apropar-s’hi.

Ahir, nit de cinema als Babel: la pel·lícula d’Atom Egoyan, Ararat. Els jocs narratius que conté no traspassen els límits raonables. A El liquidador, es feien notar en excés. Ara, el joc de la narració dins la narració està ben concebut i realitzat. En eixir de la sala, Anna ho remarcava també. Fèiem broma fins i tot sobre els termes acadèmics que designen la maniobra. I anàvem de metadiegesi en metadiegesi fins a la mise en abîme sense deixar de somriure. Seguir els subtítols fou un martiri. L’espectador de davant meu devia tenir una alçada considerable: assegut, una bona part de l’esquena sobrepassava el respatller de la butaca i vaig haver d’enginyar-me-les per esquivar la massa que m’impedia veure la pantalla. Finalment, vaig canviar de lloc a temps de llegir que Hitler arengava els seus generals dient-los que ningú no recordava ja el genocidi del poble armeni. L’oblit facilita, doncs, que la humanitat vaja de genocidi en genocidi sense pudors. Amb el joc metadiegètic, Egoyan proposa la contraposició entre memòria històrica i memòria personal. O suggereix també de quina manera la memòria històrica repercuteix en la individual. Però sempre des de la seua visió, un recurs que va en detriment de la riquesa de la contraposició. Anna s’hi referia quan deia que la pel·lícula no arrodoneix el retrat de la tragèdia armènia. I això, a pesar del text final que recorda la bestiesa turca durant la Primera Guerra Mundial.

En els diaris de Klemperer he subratllat aquest paràgraf: «Ya no creo en la psicología de los pueblos. Todo lo que yo consideraba no alemán: brutalidad, injusticia, hipocresía, sugestión de las masas hasta la embriaguez, todo eso es lo que prospera aquí». Potser es tracta tan sols d’un recurs retòric per donar relleu a la ignomínia que Klemperer hagué de suportar. Quant a mi, no he cregut mai en la psicologia dels pobles perquè són molts els canvis que voldria introduir en la que, a hores d’ara, caracteritza el meu. Recórrer a les essències que dormen en el més profund de la història em sembla poc seriós. No hi ha essències: els pobles canvien, i ho fan amb tanta rotunditat que a vegades costa treball reconèixer-los cap tret permanent que els distingisca. Però tinc el cap en un altre lloc. Fa dies que tracte d’escriure algunes línies sobre Espriu. Les muses no m’ajuden; les fusterianes «putes dels déus» són aquests dies més aspres que mai. Potser el poema «Les paraules» n’és el responsable. Vull dir que no sé com començar la justificació que l’Espriu que sempre m’ha seduït –i ara que ho pense, tampoc cap altre poeta– no té res a veure amb mirades universals. Es relaciona més aviat amb versos concrets, poemes, reculls a tot estirar. «Les paraules» n’és un, el més important des d’aquest punt de vista, rigorosament particular i intransferible. No parle de Pla, de la seua manera de fer quan atribueix al poeta «una concepció del món en què les il·lusions són absents» o aquella altra, de referents més doctes, que, dins el marc del «realisme tètric», el lligava a l’Eclesiastès. Pla no deixa perdre mai el jo entre els seus papers. Sempre hi és, a la superfície, perquè el lector el reconega i no hi veja més interès que el d’un jo que esbrina un altre jo des del testimoni dels seus escrits o de les seues paraules. Parle, això sí, dels qui, quan parlen d’Espriu, o de qualsevol altre escriptor, interposen el filtre que eliminarà tot rastre de les subjectivitats confrontades amb la intenció, última i legítima, de trobar l’expressió ordenada d’un determinat món poètic. No tracte de traçar la ratlla entre el que és legítim i el que no ho és. Caldrà que ho recorde? El lector és amo i senyor del seu criteri, de les seues cabòries. I tothom té dret a quedar-se per sempre amb versos que no entén, però que el commouen o, al contrari, a entossudir-se a buscar un ordre, una jerarquia d’idees que done compte del tot sense ni un sol oblit. Certament, hi ha autors que permeten apropaments múltiples. Espriu n’és un. D’altres, no resistirien cap recerca de mirades universals: s’esgoten en el més concret, una frase brillant, una metàfora feliç, o un adjectiu rutilant. Apropaments múltiples que, d’altra banda, no es limiten als extrems que acabe de suggerir. Perquè, ni en l’un ni en l’altre cabria, per exemple, una lectura com la de Fuster. Com si aquest tinguera un peu a cada banda. En una, veuríem l’Espriu davant la mar saforenca pronunciant paraules que el retrataven: «Hi ha una mala bava infinita, còsmica…». En l’altra, el poeta que, davant l’espectacle d’una humanitat en essència grotesca, tracta de «traure els coturns a la vida» per deixar l’home on li correspon, de peus a terra. Fuster essencialitza així la cosmovisió espriviana, que amb coherència retorna a la mort, «al sentiment de la fugacitat del temps, i al de la inanitat de les consolacions humanes». La cosmovisió trobada, l’ordre coherent de les idees que sustenta l’obra d’un poeta ho il·lumina tot, certament. Però, ¿té sentit la lectura des de la memòria d’abstraccions semblants? Els qui així procedeixen, ¿no es perden la relació directa amb el concret, amb uns versos determinats, amb un poema com ara «Les paraules»? Llegir amb la intenció de constatar si en cada racó de l’obra d’un poeta s’acompleix l’edifici ordenat d’idees que un altre lector n’ha fet, no contribueix a empetitir-te? Reivindicar la relació directa, no és també protestar amb profit contra els lectors amb tendència a convertir en sistema filosòfic el que no és més que simple i pura poesia? I amb més motius si un fa sense vergonyes el pas des de la filosofia a la doctrina.

S’agraeix treballar amb temperatures suaus –la pluja, darrerament, cau sense parar– i encara més després d’un estiu asfixiant. Com d’habitud, la televisió local exagera les situacions d’excepció, com ara el petit tornado que ha afectat Dènia. Alguns periodistes no poden treballar allunyats de les catàstrofes, de procediments immediats i segurs d’assolir índexs d’audiència gratificants. Al canal autonòmic és ben fàcil ensopegar amb un escenari semblant. Les notícies que trien, com les transmeten, els comentaris autorials que hi introdueixen més enllà del fets…tot emana un tuf apocalíptic més aviat molest. El presentador del noticiari, un personatge que parla amb el mateix to d’una desgràcia que d’una notícia feliç, tot referint-se als darrers aiguats, ha subratllat que el pitjor encara havia de venir. Però no és un vici exclusiu de la televisió local. Telecinco, l’altra cadena en què darrerament acostume a veure els telediaris, també practica tècniques d’aquesta naturalesa. Quan ahir informaven de la detenció del cap del comando Vizcaya, ja l’havien condemnat com a culpable. La presumpció d’innocència no sembla que els importe gaire. Curiosa manera d’informar i d’educar. I presenta el telenotícies una dona que, quan la sents parlar en tertúlies radiofòniques, sembla d’allò més liberal. No hi ha dubte que el terrorisme és un assumpte major: tothom cau derrotat davant seu, amb idees incloses. Per tractar-lo només calen els tòpics i, per damunt de tot, la criminalització absoluta de qualsevol fet o persona que s’hi relacione, per bé que siga en aspectes més aviat marginals. Potser un camí políticament correcte, però moralment insostenible.

Sempre he portat darrere «Les paraules». Sempre, a més, l’he vist enganxat a molts dels qui, des del meu «prostíbul dialectal», han fet dels mots matèria de vida. (Acabe de traure de context els «prostíbuls» esprivians, però ja no hi ha remei: a hores d’ara –valga la raó per justificar la llibertat que m’he pres– alguns d’aquests dialectes ho són, sense ni un sol atenuant.) Fer parada i fonda a Mrs. Death no és, o no fou, quedar-se a mig camí, renunciar a pells de brau, sineres i setmanes santes. Tot és, o fou, més aviat un camí de tornada, el que et porta a buscar recer definitiu entre el que estimes de debò:

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu, molt tedi

de tarda de diumenge, temor de dany.

La relació directa amb aquests primers versos, sense el recurs a la llum que vol mostrar el tot, no només et permet fer teus la tristesa, el tedi o el temor, sinó participar també de la poètica que se’n desprèn des dels carros que els alimenten. Perquè són carros «que porten runa de tu». Com expressar millor el que justifica tota creació? La poesia és cant, sens dubte. Però el cant que traeix el «crit», el que l’inventa o el menysprea, tard o d’hora, mostra tots els paranys i descobreix l’espectacle grotesc de la buidor. I si els primers versos ja fan teu el poema, per què renunciar a uns camins que et porten fins al darrer vers? Perquè també és teu l’exili silenciós que et sorprèn quan es tanquen «els llavis de les coses» i el menyspreu que et mereixen els dictats d’«aprenents d’homes grisos». No importa si no entens de quins «difícils retorns a Déu» es tracta, perquè el que realment val la pena té a veure amb el que ets capaç d’alçar contra qualsevol adversitat. Contra la fortalesa del teu jo, l’enemic no pot fer res. Contra els teus records, ni la son té possibilitats de victòria. Per això «ferida porcellana» i «nocturna seda», concrecions de no sé quins records que sense esforç podries substituir pels que més intensament et pertanyen, t’ajuden a reclamar, forçant-les, les veus dels amics, l’«intacte vidre vell de paraules». Ara torne al principi i em pose a llegir en veu alta «Les paraules»:

Hi ha tristesa darrera

les paraules, lents carros

en corrua que porten

runa de tu…

Un diumenge típic, sense convulsions. Juliette Greco hi podria haver posat la banda sonora:

Ceux qui se lèvent de bonne heure

Pour aller à la pêche

Ceux pour qui c’est le jour

D’aller au cimetière

Et ceux qui font l’amour

Parce qu’ils n’ont rien à faire…

He visitat Lola a la residència. Sempre que hi vaig, manifesta una alegria ben natural; jo he de fer esforços per dissimular la inquietud amb què la veig anar-se’n a poc a poc. Un cotxe li trencà els timpans quan eixia de comprar el pa del forn del carrer Ample. La sordesa l’ha deixada fora del món; a ella, que era una dona sempre a punt de bromes i d’enraonies. No sé si sóc capaç d’amagar el malestar que em provoca l’ambient, impregnat d’una soledat amarga. Hi ha, sens dubte, la tendresa de qui s’ocupa d’un familiar, amb carícies i bones maneres, o les atencions del personal de la residència que els matins de diumenge, amb tantes visites, tothom exagera amb una premeditació manifesta. Però, sobretot, hi ha el dolor que cap rostre pot encobrir. I és quasi automàtic intuir l’amargor darrere dels ulls plorosos, de les mans que no deixen ni un moment de tremolar com si, d’amagat, estigueren demanant auxili. A poqueta nit, he tractat de resoldre un assumpte delicat sobre Caràcters. Tampoc no n’he tingut tants en els darrers anys, però m’emprenya haver d’esmerçar temps i esforços en insídies i malentesos. A vegades, pense que hauria de deixar de banda totes aquestes activitats complementàries. Però sempre hi he cregut, sempre he defensat que la literatura sense la reflexió crítica està malalta, fins i tot de mort. En conseqüència, també em trairia si ho oblidara. Mentre escolte Juliette Greco:

Dimanche plein de ciel bleu,

Et de rires d’enfants,

De promenades d’amoureux,

Aux timides serments…,

escric en aquest quadern i pense que dedicar-m’hi em reconforta.

No oblide les pàgines que Rosa M. Delor ha escrit sobre l’obra d’Espriu i, més concretament, sobre Mrs. Death. Les he llegides amb atenció i plaer. Però no m’allunyen ni un pam del que fa uns dies vaig escriure en aquest quadern sobre Espriu. A Mrs. Death, diu Delor, «tot hi és lligat i calculat sense error». Jo no sabria dir què afegeix a la lectura de «Les paraules» aquest tot perfectament travat i distribuït. A algú, que ara no recorde, li he llegit que «en Espriu la part conté el tot». Raó de més per haver fet d’aquests versos una de les meues passions. És cert que, quan el lector busca i troba l’explicació coherent del conjunt d’una obra, tot esdevé plàcid, per bé que s’hagen d’oblidar els moments que la constitueixen. Tanmateix, sóc dels qui prefereix recordar només fragments, mai poetes sencers. Crec, a més, que el concret, alliberat de la càrrega d’idees que el subsumeix en l’universal, esdevé més fàcilment perdurable. Com «Les paraules», que és l’Espriu que porte més endins.

Avui s’ha girat un mestral que de seguida ha fet desaparèixer el rastre més insignificant d’humitat. Les pluges dels darrers dies, que han fet molt de bé, no s’aprofitaran del tot. Es nota en les fulles de les plantes, ahir tan exuberants i avui ja eixutes, i amb una tristor groguissa que fa pena. Però aquesta època de l’any és la millor per gaudir del lloc on visc. Anna acostuma a recordar-m’ho. Avui, amb el mestral mogut, el sol ponent ha encès l’horitzó; a poqueta nit, a la terrassa, aprofitant un benestar atmosfèric que s’encomanava, he revisat els compromisos de demà. Enyore els temps en què no em calien ni anotacions ni esforços per recordar el que cada dia havia de fer. Regirant l’agenda, hi he ensopegat amb una anotació passada: «Més que una mala crítica, a EP, li fotria enormement que se li retraguera la seua impotència». La frase no és meua, sinó del mateix EP. Un dia, durant una sobretaula, satisfet de la troballa, em digué: «apunta-te-la i fes-la servir al teu gust». Ara, que ha aparegut sense anunciar-se, m’abelleix deixar-ne constància. Tot siga per a la glòria d’un EP que sol fer esforços titànics contra qualsevol manifestació de la natural decadència.

Hi ha maneres poc generoses i, des de l’òptica de la raó, ben destrellatades, que em desagraden. Un exemple: posar tothom en un mateix sac per infligir-los una mateixa, i gens rigorosa, desqualificació. No tots els de la generació dels 50-60 mereixen ser descrits com algú ho feia fa poc a la premsa diària: malfaeners, oportunistes i superficials. D’altra banda, definir els «seriosos» com «els qui reflexionen moltes hores abans de dir o fer alguna cosa» no sembla gaire definitiu. Hi ha qui es passa la vida reflexionant i el resultat, «seriós» per les hores esmerçades a pensar-s’ho, és en realitat delirant. Hi ha fins i tot qui de pensador no en té més que la ridícula posa (aquella del puny dret sota el mentó) que amb insistència adopta a les fotos. L’ànima humana sempre s’ha sentit a gust amb vestidures semblants. Ja sé que al fons de tot hi ha la maleïda necessitat de fer-se escoltar, de reclamar un gran auditori, com més gran millor, amb independència fins i tot que la majoria siga tan banal com allò que l’articulista denunciava. De fet, les seccions d’opinió dels diaris són a vegades ben divertides. Algú parlava fa poc d’un amic seu parisenc. Ja sé que està bé tenir amics a París, sobretot si et proporcionen o et faciliten parada i fonda, però no paga la pena tenir-los perquè et diguen coses com ara que «els escriptors catalans estem en una posició privilegiada perquè sabem com s’escriu des de l’extinció». Jo en tinc alguns, de Catarroja, Bellreguard o Sedaví, o del barri del Carme, que des de sempre han fet ús d’idees semblants, arrodonides amb adjectius perfilats, en les converses quotidianes, i en altres de més transcendència. El ben cert és que, d’extincions, els valencians en sabem tant com de trons de bac i de carcasses. Encara que semble mentida.

Un amic escriu avui, amb una argumentació de pes, sobre els efectes de l’onze de setembre. Un dels quals: el que subratlla el fet de la «satanització de la discrepància» a partir de la defensa a ultrança de l’ordre. És un esquema antic, el del caos i l’harmonia, que sotmet la realitat a un empobriment esborronador. Per fer camí en l’anàlisi del nou estat de coses, caldria esbrinar com i per què aquesta satanització ha posat en marxa mecanismes d’autocensura fins ara inèdits. Tot i que d’habitud sol negar-se –fet que contribueix a reforçar la naturalitat de l’engany–, l’autocensura és una pràctica habitual entre intel·lectuals, i ara potser s’aplica a continguts que delaten amb més evidència el mecanisme que l’amic esmenta en el seu article, ja interioritzat en quasi totes les consciències. Qui se’n salva? Jo? Deixem-ho córrer…És difícil trobar-te amb algú que no haja acceptat ja les teories del mal menor, que han fet passar les utopies a millor vida. La deserció ve d’abans de l’onze de setembre, però no hi ha dubte que el desastre de les Torres n’ha reblat el clau: ha portat la discussió a un terreny –ordre versus caos– on tot és sacrificable. Les idees també.

Dinar amb FD a la Sarieta. Tot i que no feia cara de tenir massa ganes de conversa, m’ha parlat del seu nou llibre: diu que l’ha acabat en uns dies, a la casa de la mar. Cada dia, un passeig per la platja buscant una rima, un motiu, un primer vers. Després, tot flueix sobre el full en blanc. Són les seues confiances amb la inspiració i el mètode. Per què no escriure sobre les meues? M’ha parlat del fet que els poemes per a infants han d’estar també carregats de denúncies. Està convençut que també els agrada llegir o sentir versos sobre el Prestige –de la «mar ferida», me’n parlava ell– o sobre les bombes d’Irak. És admirable la tenacitat de FD: la seua poesia gairebé sempre es construeix a partir de la insuportable desgràcia del món, i la denúncia consegüent. Fins i tot quan es fa més personal, més íntima, sempre té l’aire de lluita contra la ignomínia. Confesse que quan el tinc a la vora se m’encenen llums que d’habitud se’m fonen. Potser per això hem pensat convèncer els companys del gremi per exigir la participació de la Generalitat en l’Institut Ramon Llull. Callar no ens servirà de res. Però difícilment serem capaços de modificar ni un bri la superfície de la realitat. Això sí: quedarà constància de la nostra protesta. Tot i que, si vull retratar amb fidelitat el que passa, ja són un grapat respectable els qui opinen que el camí del Llull accelera la nostra extinció com a valencians. Em sembla que, en tot aquest embolic, els més raonables són els qui opinen que ens extingirem siga com siga, amb o sense el Llull.

Conversa amb FB i EP. L’assumpte central: la crítica literària, a propòsit de l’article, «Criticar el crític», que avui publica Sam Abrams, i que els he recomanat. He insistit en els meus plantejaments. És cert que cadascú porta la ràbia on vol, i que les formes poden oblidar-se. Però d’actituds així, què en podem esperar? Dir el que un opina és perfectament compatible amb les bones maneres. EP, sense afaitar, feia cara de cansat. Dins de no res apareixerà la seua nova novel·la i, tanmateix, no fa gala d’un entusiasme excessiu. Li endevine preocupacions que semblen tenir efectes notables en el seu aspecte físic. FB no deixa de produir pro pane lucrando. No hi estic del tot d’acord amb les afirmacions de Sam Abrams, però crec que posa el dit en més d’una ferida. No sóc un crític, sinó un escriptor a qui li agrada parlar de tant en tant dels llibres que llegeix. Entre aquell i aquest hi ha matisos que cal tenir en compte. El crític sempre pretén suggerir –és la seua obligació– bondats i desencerts perquè els lectors els consideren. L’escriptor que parla de les seues lectures no fa més que posar sobre el paper experiències literàries, sense intencions ordenadores, per bé que se’n puguen deduir. Si els lectors també les tenen presents, no depèn tant de la voluntat de qui les ha tingudes, com d’ells mateixos per permetre’n la influència. Quan em pose a llegir algunes de les reflexions de Pla sobre l’obra d’Espriu no hi veig cap veu crítica. Si, tanmateix, llegisc tot el que ha escrit Rosa Maria Delor sobre l’autor de Mrs. Death, hi veig amb claredat meridiana la voluntat de posar-hi l’ordre a què em referia. De vegades, les diferències entre els uns i els altres no depenen tant dels continguts com de les formes. Potser és el to el que ens fa posar-los en llocs diferents. Quan és Pla qui parla d’Espriu, no se’t permet mai l’oblit que és Pla qui parla. Quan ho fa Delor, entre enunciador i enunciat s’interposa alguna mena de filtre que ens evita qualsevol recialla d’aquell en favor sempre d’una objectivitat problemàtica, si no impossible. Comprenc la posició d’Abrams a partir de la diferència que estableix entre «crítics» i «ressenyistes» i, sobretot, a partir de les definicions que en proposa: «Un crític és un escriptor amb una vasta cultura literària clàssica i moderna, i un bon bagatge teòric, que valora i jutja obres literàries en profunditat, amb la intenció d’anar construint la seva pròpia obra en paral·lel, mentre que un ressenyista és un comentarista de l’actualitat literària, que va descrivint i avaluant els llibres que van apareixent d’una manera més epidèrmica i més efímera, perquè la seva tasca principal és promoure dia a dia la lectura.» Però comprendre idees o opinions no és compartir-les. I, mirat amb tranquil·litat, tot sembla un problema de terminologies diferents, no de posicions enfrontades. Quan ens acomiadàvem, després de la llarga conversa, he quedat amb EP per a una doble sessió cinematogràfica. Ell ha suggerit El buen ladrón; jo, Ararat. Els gustos ens retraten. Dedicarem una vesprada a totes dues. Ni a ell ni a mi ens importarà veure de nou la que per alguna raó hem recomanat.

C se’ns mor. De tant en tant, passe a fer-li una visita i no puc reprimir-me les llàgrimes que, tanmateix, amague. Tot indica que no pateix. Isis s’adona de les anomalies que s’han infiltrat de sobte en la seua vida diària. Mentre hi sóc, entra i surt de l’habitació sense atrevir-se a apropar-se al llit.

Descripció impecable del secret de la poesia:

Rummaging into his living, the poet fetches

The Images out that hurt and connect,

From Life to Art by painstaking adaptation,

Relying on us to cover the rift.

Així, tot consisteix a trobar imatges en la pròpia biografia que puguen ferir els altres per mostrar-los l’escissió que s’obri entre la Vida i l’Art. L’abisme, segons la traducció d’Álvaro García d’aquest poema d’Auden:

Registrando en su vida, el poeta halla

imágenes que hieren o nos llegan

y adapta con cuidado Vida y Arte,

confiándonos el paso de ese abismo.

A partir d’ací hi ha preguntes ineludibles: què n’hi ha, al llarg del procés, de premeditació? Aquesta pràctica és exclusiva de la poesia?

He tornat als diaris de Klemperer. Amb raó dubta que puga acabar el seu Dix-huitième. La vesprada del catorze de maig de 1938, escriu que ha canviat radicalment la seua relació amb la història de la literatura, perquè si abans volia remarcar els trets substancials que definien una època, ara només li interessa «lo individual, lo especial, lo complejo». I això no perquè haja perdut idees o capacitat de decisió. Paga la pena no oblidar-ho. D’altra banda, la darrera anotació de 1939 es tanca amb un paràgraf que em commou: «Los pogromos de noviembre de 1938 creo que han causado menos impresión en el pueblo que la supresión de la tableta de chocolate navideña». En general, la submissió a la quotidianitat estricta fa avorrides algunes pàgines, però, en compensació, concedeix al llibre la qualitat de transmetre l’aire d’una situació angoixant. Només de tant en tant, alguna reflexió de pes incideix en el conjunt, de manera que, fins ara, el més notable d’aquests diaris és la pel·lícula que projecten, amb imatges que gairebé sempre esborronen. És cert que són ja força conegudes, però, narrades des de la vida diària d’un matrimoni mixt, constitueixen un testimoni impagable.

Nova sessió de cinema: Les mans buides, de Marc Recha. Un guió notable, i els actors excel·lents. Anna em diu que li agradaria veure com el director català supera manies dels de Dogma. Potser a mi també, però és edificant observar com experimenta amb obstinació. M’atrau, sobretot, la capacitat per presentar-te les imatges, que no van acompanyades de res més, tal com són davant dels ulls de l’espectador, amb una força de suggeriment inhabitual. No necessiten cap ornament extraordinari. O, en aquest cas, les imatges acompanyades de balades. La conclusió final: l’atzar fa que els desgraciats puguen superar els infortunis que els persegueixen. Tot, a més, voltat d’un aire de soledat amarga, quasi definitiva. I tots, malaurats com són, es queden amb les mans buides. He agraït que al cinema no hi haguera ningú assegut davant meu. He vist la pel·lícula sense cap molèstia.

O pel setembre deixen de cantar les granotes o el veí ha eliminat la basseta que les acollia. Potser la tardor que s’anuncia fa que guarden silenci, però portaven mesos amb un raucar constant i eixordador. He sabut que una de les espècies d’aquest gènere de rànids rep el nom de «granota bramadora» (Rana catesbeiana). Deuen ser les de casa del veí, que no han deixat de donar la tabarra mesos i mesos. Sembla, a més, que altres brams les animaven a augmentar el seu. En les amples nits d’estiu, qualsevol música que escoltava feia que es posaren a raucar com a boges. Això sí, respectaven escrupolosament els moviments de l’orquestra, modulaven a la perfecció el seu raucar paral·lelament als silencis i als crescendos. Eren capaces de passar des d’un lento majestuoso a un allegro, i si el finale, vibrant i august, feia pujar de seguida el seu bram granotístic, només se’ls notava un defecte: no solien acabar amb tanta coordinació i contundència com els músics. Per contra, allargaven el raucar fora de temps, com un eco impertinent i enyoradís. Tot plegat, quina diferència amb les granotes que ornaven un paisatge d’Estellés, amb carcasses, focs de falla i «aquell animal de records, lent i trist animal» que fornicava la nit de sant Josep per les terrasses de l’Albereda. O amb les granotes d’Auden, en versió de Josep Marco:

Era Pasqua i jo anava pels jardins públics

sentint les granotes exhalar dins l’estany,

sotjant el trànsit de magnífic núvol

movent-se sens neguit pel cel obert,

menys voluptuoses, que posen música primaveral a la recerca que amants i escriptors fan d’«una parla que muda per coses que muden».

Dinar amb AD al restaurant Agut del carrer de Cignàs. A més de qüestions menors, i amb Celan com a excusa, ens hem atrevit també amb assumptes de major gravetat. AD insistia en el fet que calien interpretacions dels poemes ajustades al coneixement. Això, li he retrucat, no sempre és possible ni aconsellable si és que un vol sobreviure. Però AD no hi semblava massa d’acord. Això sí: tots dos hem insistit en el plantejament ètic, en l’esforç que hem d’acceptar si de debò volem parlar de poesia. Trobe que l’esforç que AD fa o que està disposat a fer és molt superior a les meues llums. No debades, ell, que és jove, ja té el món literari ordenat de dalt a baix, i a mi em sobren raons per mantenir-lo en un caos gairebé total.

Llegint L’avaleur de feu, el darrer llibre d’Anise Koltz, experimente de nou els contratemps de fer compatibles brevetat i significació, trets que en teoria il·luminen la creació poètica. En un poema com:

Tiré par des chiens

le temps glisse

sur une neige invisible

dans son traîneau de fer

Si tu t’endors

il te traversera,

admesa i reconeguda tota la seua capacitat de suggeriment, no és cert que el lector demana més calma? No és cert que el silenci amb què el lector intenta dur-lo més enllà del seu límit físic no podrà mai substituir el poder de les paraules que no té? L’avaleur de feu és una reflexió obstinada, i fragmentària, sobre la poesia. La brevetat és una virtut que cohabita amb els fragments. La poesia veu el món així, i el retrata amb les armes pertinents. Un text com:

Le couteau de ma langue

dépèce les mots

avec l’adresse d’un boucher

Mon tablier blanc

comme le sien

est noir de sang

descriu el quefer del poeta, però igual que una foto de Tina Modotti retrata la pobresa. El lector ho ha de saber, perquè, en cas contrari, corre el perill de quedar-se orfe de significats. No debades aquest mateix lector, si ho és de veres, també trosseja els mots amb la destresa d’un carnisser i en surt amb el davantal tacat de sang.

La «satanització de la discrepància», a la qual es referia Barona en un article recent, té un gran interès. Però no vull parlar-ne en abstracte, vull evitar com siga les proclames teòriques. Amb tot, no estic d’acord amb atribuir als fets de l’onze de setembre l’horror al debat. L’atac a les Torres Bessones és una fita, però no l’inici del procés, que ve de lluny i té molt a veure, com és obvi, amb la banalització.

M’abelleix revisar les notes sobre els contes «sintètics» i els «blancs», també sobre els «portàtils» i «breus». Potser, abans que de Villalonga i Calders, valdria la pena parlar de Sindreu i Trabal. Ara dubte si concentrar-me en els clàssics o en els més joves. D’aquests, n’hi ha un bon grapat de llibres. Entre nosaltres la sudden fiction no sembla que haja tingut gaire èxit. Continuen pesant més del compte alguns prejuís malaltissos: la dèria que l’obra gran ho ha de ser pel nombre de pàgines escrites. Però no crec de profit plantejar la qüestió en termes genèrics. Té més interès la reflexió sobre allò de les «brevetats autosuficients» que he llegit en algun lloc. Torne, doncs, a la idea del fragment que té sentit per si mateix, però que retrata un tot superior que l’autor omet, o que només esbossa, o fins i tot que no pot amagar per bé que s’ho propose, i que, sobretot, el lector ha de contemplar.

Fa no res ha començat a ploure amb una certa violència. Fosca, que s’olorava la tempesta, jau als meus peus, atemorida. Els trons la inquieten; a mi, també. Mentre tancava balcons i finestres, ha vingut darrere meu d’un lloc a l’altre de la casa. Esperava, impacient, que tornara a seure a l’estudi per aponar-se ben a la vora. Em fa gràcia que la seua por trobe aixopluc prop de la meua, que la supera amb escreix. Amb ella a la vora, he seguit amb les meues cabòries. A vegades passa que el darrer vers d’un poema és més que la darrera línia, n’és el cim. Anit, mentre intentava retrobar en la poesia les virtuts del fer breu, ho vaig veure clar amb «la exhausta flor mental de la melancolía», que tanca el poema «Poesía y verdad», de Cabrera. I això que gràcies a la sàvia disposició de les paraules no era capaç d’alliberar-me ni de Coleridge ni d’uns versos previs, tan contundents com precisos:

Así que he regresado adonde estaba,

persuadido, sereno, y a la vez

envuelto enteramente en la nueva ignorancia

que esta certeza teje, porque he visto

que nada es melancólico en la naturaleza

mientras no la pensamos.

Avance ràpidament pel Diario (1935-1944) de Mihail Sebastian. Se’m fa molt més amè que els de Klemperer. Potser perquè hi proliferen les reflexions sobre literatura. Aquest és un erudit; aquell, un literat. Les seues reflexions sobre les representacions teatrals tenen un gran interès, com també les idees sobre la música. Una frase m’ha permès deixar el llibre durant algun temps i entretenir-me amb derivacions possibles: «¿No es muy triste escribir algo que ya no tiene para uno el menor secreto?». Sebastian ha perdut un manuscrit i, ara, es proposa reescriure’l. La pregunta que he transcrit mostra amb clarividència que amb l’escriptura, més que descriure’ns, més que expressar-nos o mostrar el que pensem, ens assagem, provem de trobar-nos-hi. I aquest procediment implica que encara hi ha secrets quan un té necessitat d’escriure, que el món no es descobreix primer i, més tard, s’expressa. Per això em sent a prop del que diu l’assagista romanès.

Em sent més practicant de la filosofia del bufó que de la del sacerdot. Sobre això, no hi tinc cap dubte. La distinció és del polonès Leszek Kolakowski i ens la recorda avui, a la premsa, Agustí Colomines. «El sacerdot seria el guardià de l’Absolut, el que manté el culte a les evidències reconegudes, encara que no siguin certes. El bufó és el crític, aquell que se situa fora de la bona societat i la contempla des dels encontorns per trobar el que no és evident de les seves evidències, el que no és definitiu d’allò que hom sí que considera que ho és.» Però, com és ben notori, el món no és redueix a sacerdots i crítics. Hi ha també la immensa majoria, els qui combreguen, adonant-se’n o no, de l’Absolut. I no sé si, per bé que ens agrade ser crítics, ens és fàcil renunciar a les evidències reconegudes. Amb tot, estic d’acord amb Colomines que cal l’esforç de prestigiar la nostra literatura. El problema és que no tots accepten la mateixa senda i, en conseqüència, hi ha diferents punts de vista. Tan senzill com això. Crec, en qualsevol cas, que si els atacs personals no són un mètode que ens ajude a triar el millor camí possible, tampoc no ens porta enlloc l’actitud de donar gat per llebre.

No sembla que Sebastian arribara als extrems de Klemperer. O aquest mostra més carnalment el procés de deterioració física i moral a què el van sotmetre. Em serà difícil oblidar un bon grapat de les seues reflexions com ara que intentava escoltar cada fragment musical com si llegira un llibre. I per això discutia amb Thomas de Quincey sobre el fet que un coneixement instrumental de la música impedeix l’èxtasi en escoltar-la. Per a Sebastian, entrancement (èxtasi, embadaliment) i lull (quietud, apaivagament) són formes inferiors de la sensibilitat musical. Que fàcil és passar des d’ací al món de les lletres i mantenir les posicions enfrontades! Amb totes les precisions que calguen, atesa la diferència dels mitjans. Però també en el cas de la literatura podem preguntar-nos si el coneixement de les tècniques narratives fa més sublim, o no, el plaer que sentim en llegir una determinada novel·la. I en la poesia, on recórrer a la música és tan habitual, els paral·lelismes són encara més automàtics. L’èxtasi que uns versos provoquen és, o no, en relació directa amb el domini que puga tenir el lector de les tècniques emprades pel poeta? Els coneixedors de les complicades tècniques arquitectòniques que feren possible el monestir de Santes Creus aconseguiran en contemplar-lo un plaer superior al que puguem sentir la resta dels mortals? La comprensió d’un fragment musical no és ni èxtasi ni apaivagament. Des de les suposicions que s’endevinen, encara menys la comprensió d’un text literari. És possible comprendre un poema sense considerar els sentiments que ens acompanyen mentre el llegim? Experimentar emocions en la lectura d’un poema, en garanteix la comprensió? Jo, que sóc incapaç d’entendre una partitura, estic condemnat a deixar-me portar per sentiments més o menys vigorosos. Chausson, per exemple, de qui tan bé parla Sebastian, em produeix una desgana absoluta. I és clar que no he comprès la seua simfonia. En literatura, tothom té dret a reclamar un coneixement de la partitura, perquè el llenguatge és patrimoni universal i ja costa fer entendre que també ací, i a pesar de les aparences, hi ha tècniques específiques que no tothom, pel simple fer de saber parlar i llegir, és capaç de reconèixer. Però ja va bé que algú s’extasie amb Proust sense haver-li reconegut les excel·lències tècniques en els jocs temporals que Genette popularitzà. Saber de què parla Genette quan defineix la primultimité de la première fois no és cap entrebanc per entendre i gaudir del moment en què Swan sap que besarà el rostre d’Odette, però també que el contemplarà per darrera vegada com un pur desig.

Em costa adormir-me. Passe les nits llegint o escrivint. Porte l’horari canviat. El vaticini del metge s’ha complert: C ha mort cap a les nou del vespre. Ha passat un grapat de dies sobre la ratlla del límit i, finalment, ens ha deixat.

Pues el amor no muere:

reverdece fragante

y en esta primavera de mis ramas

reconozco su huella.

Són versos seus. Encara hi veig la tendresa amb què era capaç de jutjar-ho tot, sense un gram d’acritud, ni per als qui considerava portadors d’idees o actituds que no compartia. Els qui s’obstinen a creure que la vida i la poesia poden seguir camins diferents haurien de reconèixer també que, quan això passa, hi ha un crit que es deixa sentir per tots els racons del món com una queixa universal contra els hipòcrites.

Com és habitual entre els qui practiquen el gènere, Sebastian no venç la temptació de fer del diari mateix motiu del seu discurs. En algun moment escriu: «En definitiva, hay algo artificioso en el mismo hecho de llevar un diario íntimo. En ninguna otra parte, escribir me parece más falso. Le falta la excusa de un medio de comunicación, le falta la necesidad inmediata.» Per discutir amb ell n’hi hauria prou amb aportar una concepció més complexa de la intimitat. Hi ha qui quan escriu un diari íntim no es dirigeix a ell mateix sinó a l’altre, o altres, que sempre l’acompanyen, i l’interroguen o l’aplaudeixen, i a vegades també se’n riuen com un bufó entremaliat i sarcàstic. Potser no és tracta d’una necessitat immediata, però no deixa de ser una necessitat, fins i tot en grau superior al que fóra aconsellable. Unes línies més endavant, Sebastian arrodoneix el seu pensament: «Escribir, si no me ayuda a comunicarme con alguien (sea a través de una carta, un artículo o un libro) está empezando a parecerme, al menos al principio, algo absurdo y desprovisto de intimidad.» Veig ací una qüestió clau: la intimitat inexpressable, com argumentaven Poe, Pla i Fuster. La intimitat s’autodestrueix quan intenta posar-se sobre el paper. Però el diari íntim no va més enllà de la comunicació.

Amb l’excusa del tabac, no he deixat de passejar-me pel hall del tanatori mentre repassava totes les escenes de la mort que porte gravades en la memòria i constatava els canvis que en aquest assumpte ha sofert la nostra cultura. Si s’agraeix la contenció del dolor i l’absència de les seues manifestacions externes, també molesta el negoci que s’ha creat al seu voltant. Tot forma part de l’«acceptable style of dying» de què parlava Phillippe Ariès. La mort real, en contraposició a la literària que s’hi resisteix encara, és vergonyosa i mereix ser silenciada o disfressada.

La nova membre de la família –hem heretat Isis, una gossa que no s’adaptarà fàcilment a la nova vida– em té segrestat. Tot i això, he pogut repassar algunes de les característiques generals de la minificció catalana a partir de les sis propostes que Zavala, imitant Calvino, assenyala per al futur d’aquesta forma de la narració: brevetat, diversitat, complicitat, fractalitat, fugacitat i virtualitat. Potser m’he detingut en excés, ja davant dels alumnes, en el comentari d’una de les idees que més m’han atret: «considerar que un text pot llegir-se amb independència de la unitat que el conté (com fractal d’un univers autònom) és un dels elements penalitzats per la lògica racionalista sorgida de la Il·lustració. Tanmateix, aquesta és la forma real de llegir que practiquem a la fi del segle XX». Com era d’esperar, els estudiants no havien llegit Ryszard Kapuscinski i els he aclaparat amb algunes citacions de Lapidarium IV. Sóc incorregible: sempre oblide la seua joventut, que és com oblidar la meua vellesa, i sóc incapaç de sacrificar idees, és a dir, me’n vaig per les branques. No entenc per què m’ho consenten.

OCTUBRE

Per poder viatjar sense maldecaps he muntat una caseta de fusta per a les gosses amb l’ajut d’un familiar que s’obstinava a procedir sense atendre les indicacions del petit plànol que el producte incloïa. Jo, per contra, insistia que les indicacions eren fonamentals, tossuderia que m’ha valgut per part seua una acusació d’«home d’ordre». Raó, potser, no li’n faltava. Però que els retrets se’m feren a propòsit del maleït bricolatge m’ha tret una mica de polleguera. I és que ell sempre aprofita qualsevol ocasió per defensar una acràcia estrafolària. Amb tot, la discussió, amable i quasi sempre divertida, m’ha ajudat a suportar el malestar de les articulacions. En pocs dies he passat de «tenir pinta d’iconoclasta», com em digué fa poc algú que feia compatible l’ofici d’escriptor amb el d’administrador d’una associació del gremi, a ser un «home d’ordre». Ben mirat, totes dues observacions no són excloents: dec ser un home d’ordre amb pinta d’iconoclasta o, per què no?, un iconoclasta amb pinta d’home d’ordre.

És realment absurda, contrària a la raó, al sentit comú, la preocupació per «conocer aquello que nos huye», com diu Cabrera? Esplèndida la imatge de la ment com una estació perpètua, «repetida y sola».

A l’Euromed de les 6 cap a Barcelona, he llegit El silenci dels arbres. Té interès, però passa d’una revolada per moments que mereixerien un tempo lento. De llengua sòbria, i amb instants d’un lirisme contingut i potent, el resultat final és més que notable. Tinc una certa predilecció per aquesta nova forma de novel·la, que s’acosta tant a la composició que Poe utilitzà per concretar la teoria del one sitting. Una nova unitat estètica que, si no pot negar la seua relació amb la nouvelle, també deu tenir punts d’intersecció amb la que el cinema ha configurat i que gira al voltant de dues hores de dedicació lectora. La restricció del temps de lectura obliga a exercicis que van contra el tempo lento. Per això hauré de reconèixer que la narració d’Eduard Márquez aprofita notablement els recursos que tocava fer servir. Ja li havia llegit Zugzwang, un recull de les minificcions que tant m’atrauen. Ben mirat, el pas d’un a l’altre tampoc no implica modificacions tan contundents, a pesar del canvi de gènere. La seua prosa fa servir els mateixos recursos i, en conseqüència, n’obté uns resultats semblants. Quan l’Euromed quasi arribava a Tarragona, m’he atrevit a fer un comentari a qui viatjava en el seient del costat, fet ben rar en mi. Però no li he merescut ni una sola paraula. Quan ja has llegir prou, i coneixes cada racó del paisatge, el tren avorreix. L’atzar pot, a més, afegir-hi reforços que et fan créixer el desfici fins a límits insospitats. No sabia si llançar contra l’acompanyant, malcarada i eixuta, algun improperi o si recloure’m amb el cap inclinat sobre la finestra. Sóc més aviat comprensiu i, al capdavall, he pensat que era millor el silenci rítmicament trencat pels colpets del vidre que m’han impedit adormir-me.

Com més va més lluny em sent de la gent que mostra sense vergonyes un ego desmesurat i insultant. Haurien de fer exercicis seriosos d’humilitat, reclosos en un monestir, a pa i aigua, i obligats a repetir mil vegades frases com «els altres existeixen» o «els altres tenen coses a dir».

Confirme de nou el diagnòstic: les taules redones com a miniconferències juxtaposades que anul·len tot diàleg. Cadascú ha llegit el que havia preparat, i ací pau i allà glòria. Però avui s’hi endevinava una certa mar de fons, que hauria pogut generar discussions d’interès. Sòria ha deixat clar que crítics com Maurici Serrahima, ateses algunes de les afirmacions que li mereixien les obres allunyades del cànon noucentista, haurien de rebre menys afalacs. Abrams, al seu torn, no ha tingut pèls a la llengua a l’hora de reivindicar l’Espriu que reconeix Vinyoli com un gran poeta en una època en què pràcticament ningú en parlava. És a dir, la crítica com a assumpte nuclear. Exercir-la des de dogmes estètics pot tenir resultats dramàtics. Em pregunte com pot haver-hi escriptors que menyspreen el paper de la reflexió sobre la literatura, que denuncien la seua inoperància. Són, em sembla, d’una ingenuïtat irrisòria. No parle dels qui fan el paperot perquè toca fer-lo, dels qui, per tal de ridiculitzar el treball dels crítics, recorren sovint al fanal i al vell costum dels gossos…Parle dels qui, sense adonar-se de la farsa, assumeixen amb tots els ets i els uts el radical menyspreu a la missió de la crítica que ben sovint fan extensiu a la reflexió acadèmica. L’error monumental que cometen deriva de la seua ingenuïtat; fer-los entendre esdevé un propòsit inútil. Els qui gaudeixen amb la condemna dels crítics farien bé de canviar el repertori de frases memorables que guarden al rebost. Podrien contemplar aquesta de Flaubert: «Un fa crítica quan no pot fer art, de la mateixa manera que un esdevé delator quan no pot ser soldat». La frase, si més no, traspassa l’epidermis de l’humor.

En efecte, un llibre no s’acaba mai. La publicació t’obliga a renunciar-hi, però el llibre renaix i així comença una nova vida. La qüestió no resolta és saber si el responsable del que aleshores li esdevinga és encara l’autor. No sentir-se responsable de les opinions dels lectors sobre els teus llibres és la posició més saludable, no sé si la més correcta. Acceptar-la implica la renúncia a certes gratificacions, però també l’estalvi de possibles concòrdies que avergonyirien els més agosarats. Tot plegat: convé mantenir-se ferm en la convicció que l’escriptura és, per damunt de tot, l’afirmació de la vida pròpia, no de la dels altres.

He llegit que González Pons obrirà els actes del Premi d’Alzira amb una conferència. Serà veritat el canvi d’actitud d’aquesta gent? Em reafirme en l’escepticisme. Segur que hi ha una nova estratègia, però que ningú no pense en canvis substancials. També: els interessos polítics es jutgen més justament des de dins de la vida política. I alguns escriptors, i els editors en bloc (business are business), tenen el costum de situar-se a la barrera amb una certa comoditat, a pesar que tot el que fan o deixen de fer és al centre de l’espectacle. En aquest món de l’escriptura hi ha ingenuïtats que reclamen amb urgència un reciclatge ad hoc.

Fa un dia trist, amb un cel cobert de núvols que anuncien pluja. En poc temps la temperatura ha baixat força. Ho agraïsc. A La Vanguardia, Laura Freixas parla de la correspondència, publicada fa no res, entre Carmen Laforet i Ramón J. Sender. Aquest escriu a l’autora de Nada: «Si tienes la sensación de plenitud que da una vida lograda y feliz, ¿para qué escribir?» Potser el context situaria amb més precisió el pensament de Sender, però em sembla que tenia tota la raó si creia que l’escriptura exigeix el reconeixement del que no tenim, del que ens falta per a ser nosaltres mateixos. La insatisfacció més que la felicitat. M’he pogut llegir amb calma les primeres cent pàgines del manuscrit de LM. Té moments extraordinaris: els que parlen de Jünger, per exemple. Segons ell, els diaris de Fuster manquen de narrativitat. El seu mostra també aquesta virtut, o defecte, segons com es mire. Un tret més que els apropa.

Tota una declaració de principis de la poesia de Cabrera:

Lo íntimo es el mundo. Con su callado oxígeno sofoca sin remedio la voz que quiere hablar, la disuelve, la absorbe.

Tots els sistemes polítics, d’un signe o d’un altre, fastiguegen sempre els més pobres? Pot dir-se categòricament que els sistemes democràtics occidentals han contribuït en ben poc a resoldre el problema? Em costa acceptar-ho, però és ben notòria la capacitat de les nostres democràcies per explotar el Tercer Món. Fullejant el Lapidarium IV de Kapuscinski, trobe la reflexió que, a pesar de la convicció que les diferències entre rics i pobres minvarien, la desigualtat ha augmentat i seguirà fent-ho. Totes les teories del creixement, que prengueren força cap a la meitat del segle passat i que preveien l’apropament del tercer món als països desenvolupats, han quedat en no res. L’abisme entre rics i pobres perdura, doncs, per a vergonya de tothom. No hi ha hagut, com prometien els teòrics de l’economia i de la política, cap canvi radical. La reflexió continua amb el fet que això, contra els pronòstics del marxisme, no ha provocat cap rebel·lia. La desigualtat és acceptada com a constituent de la realitat. És cert que la rebel·lió no s’ha produït, la rebel·lió generalitzada si més no. Però que no s’haja produït no elimina la possibilitat d’una revolta futura. Al pas que anem, la situació esdevindrà insostenible, no només per als qui cada dia pateixen l’explotació, sinó també per als qui des del Primer Món n’hauríem de sentir tota la vergonya possible.

Dia de turisme: primer Tàrbena, on hem dinat a Casa Pinet, un lloc simpàtic, entranyable. Diuen que l’amo és un descendent del conegut bandoler que dóna nom a l’establiment. Del sostre i de les parets pengen tot d’objectes, eines, botiges, cresols, cabassos de cànem, cartells, etc., que tenen a veure amb la guerra d’Espanya, l’internacionalisme proletari o l’etnologia casolana. La música de fons: primer ha sonat la «Internacional», després una bona dosi de boleros i, més tard, cançons d’Al Tall, inaugurades per l’arxiconeguda «Tio Canya». La barreja era tan notable i extravagant que obligava a prendre-s’ho pel costat còmic. Els guiris omplien el local i semblaven ben divertits a jutjar pel vi que consumien i la conversa animada. Tot plegat: un cacau considerable. Un d’ells, amb pinta d’austríac, ha demanat al cambrer qui era la senyora del cartell. La resposta ha estat ràpida i contundent: Dolores Ibarruri, la Pasionaria. Des de Tàrbena, pel coll de Rates, hem baixat fins a la vora de la mar. Ens abellia tornar a La Granadella, un lloc que coneixem de fa anys. Hem entrat a Dénia per les Marines, on d’adolescent vaig aprendre a governar una embarcació de vela. Recorde de tant en tant els dies viscuts en aquella casa a la vora del carrer Marqués de Campo amb MP i AM, dos bons amics de joventut que cada vesprada, l’un al piano i l’altre amb una veu que arribava fàcilment als registres sobreaguts però que ens atreia sobretot en els tons més continguts i melodiosos, interpretaven moments de Cavalleria Rusticana, de Tosca o de La Bohème. L’ària de Nadir, que AM interpretava en la versió italiana, Mi par d’udire ancor, tot imitant Miguel Fleta, no l’he oblidada mai. Després, per la carretera de les Rotes fins a Xàbia. Ja a tocar de la Granadella hem notat els efectes dels darrers incendis i, sobretot, les conseqüències de les construccions esbojarrades. La casa del tio Soler, de Benitatxell, continua intacta, i sembla –el cartell penjat a la tanca així m’ho fa creure– que encara es lloga. Han enderrocat el restaurant de la vora de la cala i l’han substituït per altres dos a la fi de la filera de cases dels pescadors. Mentre contemplàvem la mar, quieta i d’un blau intens, m’han passat pel cap records feliços. Uns quants pescadors botaven en aquells instants una barca petita. Anna no ha dit res, però no em podia amagar que també viatjava, anys enrere, pels dies que compartírem a la vora d’aquesta mar petita.

Si mire enrere, m’adone que biografia i literatura se m’han barrejat de tal manera que em costa distingir-les amb nitidesa. Mire per la finestra la llum d’hivern que ara il·lumina la plaça i dubte si sóc jo qui la contempla. El dubte encara creix si em recorde mirant de dret en dret, en la superfície de l’aigua de la bassa, els cercles que algun insecte hi provoca, i assajant-ne els meus per si al cap de molts anys, tota una vida, hauré assolit el cercle convincent. O si, pacient, em veig esperant que la granota, immòbil en un dels cantons de la bassa, decidisca fer present el silenci que, en capbussar-s’hi, denunciarà el xarbot de l’aigua. Entre la realitat i jo, s’ha interposat aquell poema de Vinyoli que inaugura un dels seus millors llibres, o l’esplèndid haiku de Bashô. Si no fóra perquè he de posar fre a la natural inclinació a la transcendència, ara podria preguntar-me qui i què sóc jo. Fins a quin punt una consciència immaculada, verge, dóna millor compte de la realitat que una altra sobre la qual la literatura ha anat deixant, superposades escrupolosament o barrejades per sempre, capes successives de tantes altres mirades? Però no vull derivar aquestes línies cap a elucubracions conegudes ni detenir-me a esbrinar si aquella afirmació de Paul Valéry –«La conscience a horreur du vide»–, que vaig emprar com a epígraf d’un poema, té a veure o no amb els problemes d’una percepció impura de la realitat. Podem aprendre a mirar. És bo fins i tot que ho fem. Tanmateix, la nostra aprehensió del món sempre anirà acompanyada de les deixalles que transportem des d’unes altres mirades. Sembla, doncs, que percebre és sempre a partir del que uns altres han percebut. Només vull deixar constància de la meua simpatia pel costum, que m’ajuda a viure sense sobresalts innecessaris.

Una pel·lícula de Cassavetes, una història d’un grup de jazz amb llocs comuns, però entretinguda, em fa oblidar les paràboles de la mort, que són el nus d’un exercici que assage en territori fronterer, amb el fragment com a eina bàsica i vertebradora. Aquests dies tinc poques ganes d’escriure. La disciplina m’obliga, però res més. És cert que hi ha situacions substancials de provisionalitat contra les quals no pot fer res la societat del benestar?

«Un soleil noir se lèvera». Diu Henri Avril que és la primera aparició d’aquesta imatge en Mandelstam. A la fi del poema, té una força admirable:

Le soleil noir qui se lève

Sur l’insomniaque passion.

Intente imaginar com sonarà en la llengua original, però m’adone de seguida de la inutilitat d’un esforç semblant. I em fa molta ràbia.

Un fragment de l’article de Porcel a La Vanguardia m’entreté una bona estona: «Paradójicamente, el despropósito de apedrear el propio tejado, tan típico del mapa político y cultural de Catalunya, obedece a un mecanismo psicológico que Freud desveló como nadie: la asunción de una culpabilidad, una ilegitimidad, una angustia, que no proviene de una causa objetiva de la que seamos responsables, sino que el abusivo castigo que se nos ha infringido desde fuera es convertido por nuestra debilidad o carencia de voluntad en veredicto de culpabilidad. Lo expresaron muy bien Kafka y André Gide al decir: “¿La prueba de tu falta no radica en tu castigo? Te pertenece a ti reconocer tu error cuando dices: se me castiga, entonces soy culpable”. Sólo la asunción completa de la naturalidad, el ser quien se es con sus cualidades y defectos, nos defiende de las insidiosas acusaciones externas y de los hinchados envanecimientos internos, infecciones de la conciencia que nos acaban capolando. Y desde la Biblia a Marx se nos declara culpables de ser quienes somos y de la sociedad en que vivimos. Que los zurzan.» El problema és que la pràctica de la «naturalitat completa» de què parla l’articulista implica reconèixer que el càstig extern encara és vigent. I en els darrers anys, amb més virulència. Però és cert que potser gaudim més del compte autocastigant-nos. I també que el reconeixement del subtil mecanisme psicològic que sustenta aquesta mena de masoquisme no ens autoritza a creure’ns habitants del millor món possible.

El món, de sobte, es desordena, per bé que siga més aviat el món de les petites coses. Però ja se sap que aquestes tenen més pes del que sembla al primer colp d’ull. Les grans disposen d’espais protegits en la memòria individual i, sobretot, en la col·lectiva. Són territoris a prova de nimietats, com aquestes convulsions quotidianes de què parle, que no s’immuten per la melancolia d’una vesprada massa grisa, o per la joia d’un vi compartit.

Passe la vesprada amb Trabal i algun dels seus comentaristes. Revise textos del De cara a la paret i quan passe per «Saber amb què es compta» tinc la temptació d’adscriure’m a la confraria dels qui practiquen l’art de crear-se enemics. Trabal diu que és una tècnica com qualsevol altra, però en mi no és el resultat de cap aprenentatge, conscient si més no. Sens dubte, s’aprenen maneres d’escriure, però també actituds, punts de vista sobre les coses. Caldria esbrinar si «la tècnica de la impopularitat» de l’autor de Vals té a veure, en el meu cas, i en el d’un grapat dels meus companys de viatge, amb algun mecanisme més complex que un senzill procediment estètic o retòric.

L’altra nit, després de sopar amb un grup d’amics, vamfer una llarga passejada pels carrers del poble. Havia de portar-los necessàriament al Forn de Melcioret, la casa on vaig nàixer, i al molí, perquè contemplaren l’horta des de la Creu. No vaig tenir ocasió de fer durar la nostàlgia perquè un d’ells, amb molt bon criteri, no parava de fer bromes a propòsit dels meus records. Proposava recollir fons per erigir una estàtua amb el meu nom en alguna plaça del poble, que competira amb les que ja existeixen, i suggerir a l’alcaldia la creació d’un servei de gòndoles, des del Molí a l’Escorxador, per passejar els turistes per la sèquia de Montcada. Ell no sabia que la facècia veneciana que acabava d’inventar-se havia estat, fa alguns anys, un projecte real elaborat amb pèls i senyals per un dels artistes del poble. Es tractava de desviar la sèquia de Montcada pel carrer Major i fer-lo així navegable. Com era ben notori, les maneres venecianes hi havien exercit una influència decisiva. Oblidat com a urbanista, d’aquest il·lustre mestre local només en queden recialles en ventalls i algunes pintures que encara pengen de les parets de les cases del veïnat. Jo, a més, tinc el privilegi d’haver heretat un rellotge de pèndol, la caixa del qual va ser pintada per l’artista. Tot plegat, ben poca glòria per a una imaginació casolana però atrevida.

La rutina em fa perdre massa il·lusions. No sé ni si val la pena com a mal menor. Certament, és difícil trobar ací una ponderació entenimentada.

D’una entrevista amb Vila-Matas, que avui he llegit a la premsa: «Mi teoría es que, más que muerta, la novela evoluciona. Vamos a una novela que se aproxima al ensayo. Pienso en esos cuentos de Pitol que acaban como ensayos o en esos ensayos suyos que terminan como cuentos. Es probable que el lector vaya buscando, con el tiempo, menos ficción y más ensayo. El propio Coetzee, en su último libro, admite que camina en esa dirección. Creo que existe una saturación de la ficción que se sabe ficción y también una saturación del ensayo que se sabe plomizo. Sebald, Magris, Piglia, son otros casos claros de introducción del ensayo dentro de la ficción, o viceversa. Mezclar a Montaigne con Kafka, por ejemplo, me parece en este preciso instante una idea muy interesante.» No hi ha dubte: les opinions individuals es forgen des d’un estat previ, que té caràcter social i, en conseqüència, tothom pot traure’n profit. Mai l’originalitat, i menys encara a hores d’ara, ha estat original de debò. Poden ser noves les paraules amb què s’expressen, però les idees sembla que tenen un estatus especial que les fa sobreviure al canvi incessant del mitjà d’expressió. És per això que un estil atrevit pot fer passar bou per bèstia grossa.

He projectat sobre una pantalla una de les fotos amb què Tina Modotti retratava la misèria dels camperols. Un fragment d’una realitat que creix automàticament al cap dels observadors, en la línia de la reflexió que fa Cortázar sobre el conte. Aquestes metonímies de la realitat tenen, com és sabut, un gran interès artístic. Molt més que els intents d’atrapar la totalitat, els fragments tenen possibilitats immenses en el món fotogràfic o literari, són com la llavor de què parlava Cortázar, que farà créixer un arbre gegantí en la ment dels lectors. Sens dubte, els artistes de la contemporaneïtat –també els de la paraula– són més artistes de les parts que del tot i, a més, el fragmentarisme i la brevetat són recursos que ultrapassen la noció de gènere. És a dir, estan al servei d’una manera de pensar el món, no d’un clixé literari.

Impossible llegir totes les intervencions que la premsa publica aquests dies sobre Vázquez Montalbán, ara que ha mort. Vaig llegir l’editorial de l’Avui i compartisc les afirmacions de respecte a la figura de l’escriptor («La seva obra ha esdevingut imprescindible per entendre aquest temps i aquest país, però sobretot per avançar una mica en la comprensió de la condició humana»). Però ho deixe córrer. Si bé ho mire, la seua literatura tampoc no ha tingut tanta importància per a mi. Posat a esbrinar qüestions que tenen a veure amb les formes de la mort i com la viu la societat contemporània, pense sobre la fatalitat tal com apareix en els Contes sintètics, de Villalonga. El personatge que només arribar a Nova York el mata un auto, la mongeta que es veu empentada a «volar» fins al cor de l’església, l’esnob que alguna força especial porta a «cometre una originalitat»…, tots, si ho mire amb calma, arrodoneixen guions estereotipats de la societat d’aleshores, aquells que l’autor vol desmuntar.

Hi ha poemes que et deixen pensar obertament, sense gaire submissions:

On dit que l’amour a des ailes,

mais cent fois plus en a la mort;

et nos lèvres déjà volent vers elle,

bien que l’âme se batte encore.

Mandelstam, en aquesta traducció d’Henri Avril, sona dolç i plàcid. Però hi veig algun tret que el fa enèrgic i que, més que lassitud, reclama coratge. I quan saps que és Anna Akhmàtova el tu del poema, l’estrofa final et corprèn i et deixes embolcallar per l’aire i la seda del seu chuchotement.

Dine amb M. M’impressiona la seua capacitat d’avaluar la convivència amb un xiquet en acollida permanent. S’entén que l’experiència l’aclapare. I és curiós que haja canviat de posició sobre el respecte absolut que mereix la família natural. La mare veu el seu fill des d’una òptica que nosaltres rebutgem per complet. M’ho explica amb gràcia i, sobretot, amb intel·ligència. La mare no té cap altra vivència que la de l’esclavitud, tot i que ben dissimulada. El seu fill és també un esclau en potència i, per això, no és esbojarrat pensar que, quan estiga criat i educat, la mare reclame la pàtria potestat. El més greu és que l’administració, des d’aquesta teoria que respecta la figura de la família natural per damunt de qualsevol altra dada, pot arribar a acceptar la reclamació de la pàtria potestat i, en conseqüència, pot contribuir a la perpetuació de l’esclavitud.

Una satisfacció inusitada: Formas breves, de Ricardo Piglia. Potser aquesta mena de literatura m’atrau més del compte. Em trobe molt a gust amb totes les seues versions i sobretot quan s’hi barregen formes com la narració breu, l’assaig i la poesia. L’epíleg és il·luminador. Hi he trobat idees que he deixat escrites en alguna ocasió, com ara l’especificitat del coneixement literari, que si permet reflexionar la realitat, pot fer-ho alhora sobre el que encara no és. També la relació innegable entre la crítica i l’autobiografia, que ens fa pensar en el crític com aquell que troba la seua vida dins dels llibres («Uno escribe su vida cuando cree escribir sus lecturas»). Recorde allò que em va dir TI després de llegir Les paraules i els dies. Es llegeix, deia, com si fóra una mena de dietari. És l’univers que desitge per a la meua literatura. No he d’oblidar altres moments del llibre de Piglia. És cert, per exemple, que «el hombre herido en el corazón puede, por fin, mirar la realidad tal cual es y percibir sus secretos»? No és aquest l’estat precís que hauria de rebutjar el coneixement, segons la tradició que hem après durant tants anys? En efecte, l’home ferit només està en disposició d’observar la mateixa ferida i el dolor que provoca. No és aquest l’ideal d’observació objectiva que puga donar compte de la realitat. Però potser aquesta és la clau: que, a la literatura, li és indiferent l’objectivitat de la mirada, que la seua proposta té sentit quan es basteix des del punt de vista rigorosament subjectiu, malalt, ferit, o confortat plàcidament pel món que observa i transmet. El llibre de Piglia torna una vegada i una altra sobre aquesta forma del coneixement des de la literatura. És la qüestió clau que el llibre atribueix a Macedonio Fernández: les relacions entre el pensament i la literatura. Crec, d’altra banda, que hauria d’aprofitar fins la darrera engruna de la idea, extreta del comentari del conte de Borges, «La memoria de Shakespeare», segons la qual la memòria aliena, «con su insistencia en la claridad de los recuerdos artificiales», és al moll de la narrativa contemporània. Com també, i sobretot, que Borges ha vist la cultura de masses com «una máquina de producir recuerdos falsos y experiencias impersonales. Todos sienten lo mismo y recuerdan lo mismo y lo que sienten y recuerdan no es lo que han vivido». Finalment, els capítols dedicats al conte («Tesis sobre el cuento» i «Nuevas tesis sobre el cuento») hauria de gravar-me’ls al cervell. És d’un profit extraordinari pensar en tot el que es desprèn de la primera de les tesis: «Un cuento siempre cuenta dos historias», una lliçó que la segona, «La historia secreta es la clave de la forma del cuento y sus variantes», amplia fins a la possibilitat de maneres de fer que superen de sobres les alternatives que Cortázar presentava a partir de la «intensitat» i la «tensió». Crec, tanmateix, que aquesta teoria de les dues històries té molt més sentit si la lliguem a l’iceberg de Hemingway: no són tant dues històries com dues línies (l’una, visible; l’altra, invisible) d’un mateix trajecte narratiu.

Passe el matí sense pena ni glòria. Mire un llibre, passege pels voltants de casa, prepare un cafè…Mentrestant pense en l’article que he de preparar. Després de dinar puge a l’estudi i l’escric d’una tirada. No és un bon senyal: demà l’hauré de corregir. Al vespre, sessió de cinema als Aragón. La sala –la més menuda– gairebé buida. La pel·lícula: The Dreamers, de Bertolucci. A l’eixida, mentre caminem cap al Palau on hem deixat el cotxe, Anna mostra sense embuts el seu malestar: parla de la irregularitat d’aquest director que ara ens ha donat una visió ben parcial del maig del 68. Té raó, crec. Però jo no pense en la «visió parcial». Al capdavall hem anat a veure una pel·lícula, no un documental. És cert que l’anècdota triada, el fragment des del qual se’ns remet al món, és notablement pobra, i tòpica. No afegeix res al que ja sabíem. Aquesta és, em sembla, la qüestió central. Tothom té dret a dir, és clar, però els espectadors també tenen dret a distingir entre el que els interessa i el que no agrega ni un sol gram al que ja coneixien, o sentien, abans de pagar l’entrada.

No faig res –quin sentit tindria?– per modificar el que em ve donat: la mateixa disposició de la natura i les condicions sota les quals en gaudisc o en patisc. L’espai on ara escric, per exemple, just a la vora de l’ombra dels pins. Feliç amb l’escalfor que em regala el sol del migdia, observe el pebrer bord el tronc del qual és el símbol natural que tinc més a prop d’una ànima en pena. Però s’imposa la distinció entre el que acceptem naturalment i allò que podem i hem de modificar. Tinc al cap la festa d’anit dels premis Octubre. Hi vaig saludar joves poetes i altres figures inevitables d’aquesta mena d’actes. No hi havia les il·lusions d’altres anys. Sens dubte, hem perdut les forces en el trajecte i, amb elles, el poder de convicció. FD, amb qui vaig conversar llargament, em digué indignat: «Per què els escriptors valencians som oblidats per sistema en el discurs oficial d’aquest acte?»

No hauria d’oblidar la referència que Chesterton fa en la seua Autobiografía al «teatre de titelles de la memòria», expressió que agafa prestada del llibre The Puppet Show of Memory (1922), de Mr. Maurice Baring, que vaig llegir anys enrere en traducció francesa, Les marionnettes du souvenir, de l’any 1948. Però, sincerament, després de llegir Autobiografía, més que el concepte de Baring sobre la capacitat i les formes de recordar m’interessen aquelles idees d’un amic seu a qui Chesterton evoca teoritzant a casa de la senyora Juliette Duff sobre la necessitat que els poetes governen el món. L’amic de Baring, tot segons l’autor de Father Brown, era un rus uniformat, un terratinent aristòcrata que barrejava la seua fidelitat al Tsar amb una bona dosi de bolxevisme; no era comunista, però sí utòpic, i la seua utopia era molt més esbojarrada que qualsevol comunisme. Tot un retrat. Em sembla que, ací si més no, Chesterton té tota la raó. Argumentar, com feia el bolxevic aristòcrata, que els poetes han de governar el món perquè això garantiria que no s’equivocarien mai i que s’entendrien entre ells és d’una candidesa definitiva. Però ja que he tornat, de la mà de l’assagista anglès, al Baring de Les marionnettes du souvenir, em convindria tenir present que tampoc no li falta raó quan afirma que si un dietari et facilita recordar moments del que has viscut, també «l’absence de journal et de notes offre des compensations. La mémoire, a-t-on dit, est le plus grand des artistes. Elle élimine le contingent et choisit avec une adresse naturelle les images, les sons et les épisodes qui méritent les plus d’être remémorés et enregistrés».

Davant dels projectes, sempre aquesta constatació: els inconvenients no m’espanten, però les incapacitats m’anguniegen.

Ahir, FD parlà de la seua poesia, de la que ja ha publicat i de la que està escrivint. Sembla que passa per un llarg compàs d’espera, que no veu clar quin és el camí a seguir. Les intervencions del públic, com era d’esperar, derivaren cap a qüestions més generals. Amb alguna excepció: «Qui dels anomenats poetes del setanta» –li preguntà algú amb cara i veu de pocs amics– «podria donar peu als joves per rebel·lar-se contra el statu quo?». FD va defugir qualsevol resposta. No sé fins on arribaven les intencions de la pregunta, però tot sembla indicar que hi havia l’afirmació amagada que tots els del setanta tenen un aire de família que els fa monolítics. M’hauria agradat recordar als assistents –sembla que no hi ha manera que s’accepten els principis més elementals– l’efecte tan empobridor de les generacions com a categoria interpretativa. Tot sembla indicar que el concepte és l’excusa perfecta per fugir d’estudi. En el sopar posterior, érem els contertulians adequats per seguir parlant de poesia i del món del llibre. La veritat és que la reunió era més aviat gremial, és a dir, poca o cap visió crítica. Sembla que l’únic model d’editorial que triomfa entre els valencians és el que posa els màxims guanys econòmics per damunt de tot. Certament, és un criteri, però no l’únic per bé que alguns s’obstinen a creure-ho. Ací, com ha passat en altres societats, no ha quallat també l’editorial sense grans pretensions tret de la qualitat i el compromís amb la literatura.

La pluja comença ja a molestar. No puc treballar a l’aire lliure i les gosses multipliquen les molèsties. A darrera hora, de l’Autobiografía de Chesterton, prenc nota d’una confessió d’interès: no podia ser novel·lista perquè li agradava forcejar amb les idees i els conceptes nus, no disfressats d’homes i dones. Finalment, m’he perdut entre els esforços que fa per justificar les seues creences religioses. I això a pesar que he tingut ben presents les paraules de Borges: «En este país, los católicos exaltan a Chesterton, los librepensadores lo niegan. Como todo escritor que profesa un credo, Chesterton es juzgado por él, es reprobado o aclamado por él. Su caso es parecido al de Kipling a quien siempre lo juzgan en función del imperio británico». Els seus arguments contra el que anomena «pessimisme» perden força quan es veuen les arrels místiques de l’«optimisme» que proposa. Són més llampants quan es formulen sense els coturns de la religió, quan els il·lumina la creença que viure només ja és prou extraordinari per garantir-nos emocions potents. Llegint certs autors se’m desperta l’estranya necessitat de respondre a la pregunta sobre si em seria fàcil elaborar una relació de les meues creences. Són susceptibles d’una operació semblant, podria posar-les per escrit? Tant de bo fóra només una qüestió d’estil. Ara podria ajudar-me de Chesterton per fer-ne una mena de prova: «acceptar-ho tot amb gratitud i no com si ens retornaren un favor». És un bell principi que honoraria qualsevol enumeració d’aquesta naturalesa.

M’he trobat amb CB. Hem enraonat sobre la mala premsa del paisatge en la literatura contemporània. Parlem d’una prevista celebració del centenari de Cavanilles al Botànic amb textos de poetes actuals sobre les descripcions del mestre. Li comente els meus conflictes a propòsit de l’assumpte. Em parla de la pèrdua que ha sofert la llengua per haver deixat de banda els interessos paisatgístics. Argumente que la pèrdua no afecta solament el paisatge natural sinó també l’artificial. Mirar és per a nosaltres d’una pobresa alarmant. Ja ho deia Pla: és més fàcil opinar que descriure i, en conseqüència, tothom opina. Sovint, l’instrument ens falla. Pensar-hi és també esbrinar les prioritats lingüístiques de cadascú. El món que intente dir, o que pense, en català, en què s’assembla al que dic o pense en castellà? Si ho faig en castellà, el món s’escurça amb desmesura. I esdevé insignificant si em reca intentar-ho en la llengua de Montaigne. A hores d’ara, la meua jerarquia ja és més que evident, i definitiva. Quan he arribat a classe, mentre parlava d’Hermes de Tamariu, el personatge de Moncada amb què s’obrin les Històries de la mà esquerra, encara m’ho rumiava. Aquests contes tenen la virtut de fer-nos viure amb intensitat la més excelsa veritat de la llengua, la que fa que esdevinga una eina indispensable per entendre el món i parlar-ne.

La realitat és la font, però tothom no hi acudeix amb propòsits semblants. Per això les notables diferències en els resultats. Els escriptors ho saben, i els lectors també. La gran dificultat de reproduir-la és una veritat que no admet discussió. Alguns, això no obstant, es creuen practicants en exclusiva de la fidelitat i, en conseqüència, denuncien els altres per una traïció que no té justificació possible. Convindria reparar, doncs, en l’artifici que tothom hi fa servir a pesar de les intencions, manifestades o no. Potser som més fidels en la mesura que més callem. La fidelitat implica el silenci, aquell que permet sentir els «sorolls» de la realitat.

Cançó salvatge, vi negre, Lieder de Schubert i, més tard, els carrers de Moscou amb Ossip Mandelstam i Anna Akhmàtova.

NOVEMBRE

Un correu d’un company em deixa bocabadat. En el fons, tracta de convèncer els destinataris de les bondats de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i per aconseguir-ho afirma que «el pragmatisme i el seny acabaran imposant-se damunt els dogmatismes i les postures estalinistes». Ja es veu que juga brut, fet que el desautoritza. Si la tria ha de fer-se tal com ell la formula, no hi ha alternativa. Quant a mi, estic convençut que el pragmatisme i un cert seny han dirigit la conducta dels qui creuen que sobreviurem només amb l’Acadèmia. I els qui s’hi oposen, si més no alguns, no ho fan des del dogmatisme i l’estalinisme. No hi ha dubte que, en aquesta ocasió si més no, el seny no dirigeix les paraules del benvolgut acadèmic. En conseqüència, no em situe en cap dels dos membres de la disjuntiva que l’amic fa servir.

Cap de setmana a Xodos. Ahir, feia un vent d’escàndol i un fred tenaç. Després d’una petita excursió pels voltants del Marinet, que aprofitàrem per recollir uns grapats de pinyes per encendre la llar, no poguérem apartar-nos de la vora del foc. Avui, tanmateix, fa un dia net i amable. Ací les hores de tardor amb sol són especialment plàcides. El vent, a més, ha deixat el cel immaculat i fa goig detenir-te a contemplar els rojos i el taronja d’alguns arbres que omplen de vida el bosc. D’unes quantes flors silvestres, Anna n’ha fet un petit ram que ha deixat al taulell de la cuina.

Avui parlàvem de «L’ull esquerre de Tomàs d’Atura» i, després que he subratllat la insistència significativa del narrador amb els nyagols dels gossos, una jove de Riola hi ha intervingut per deixar constància que al seu poble és creença general que aquests animals tenen una sensibilitat especial envers la mort i, en conseqüència, l’assenyalen udolant. El narrador de Moncada utilitza la repetició en un sentit molt semblant, un detall més amb què el text retrata la superstició popular dels habitants de Mequinensa. També hem passat una bona estona discutint sobre com els contes sintètics de Villalonga introjecten, o no, el context necessari per enriquir-se semànticament i establir amb el lector una comunicació intel·ligent. I hem acabat la conversa fent bromes a propòsit de «La moral de pingüina», un d’aquests contes sintètics que, precisament perquè ho és, puc reproduir-lo ací: «El comerciant que acaba d’establir-se a la petita ciutat ho fa malament anunciant la seva Aigua Meravellosa com la millor tintura per als cabells. Ja seria una altra cosa si posàs a les etiquetes: “Retorna als cabells el seu color natural, sense tenyir-los”». No em molesta haver-me convertit en una mena d’apòstol local de la brevetat. Però he d’insistir sempre en les virtuts dels qui es relaxen quan conten, sobretot si la seua llengua té el fulgor dels grans, el que et sorprèn una repetició o un matís afegit, de manera que no et molesta gens la parsimònia d’una descripció paisatgística o de l’estat interior d’algun personatge.

Isis obri gairebé totes les portes de casa. Hauré de canviar-ne les manetes, ara especialment aptes perquè la gossa entre i isca a voluntat.

L’Avui publica el meu «Vindran mesos amb erra…». De bon matí, RH ja em demanava per l’amic que en l’article es mostra capficat en el conegut poema de Ferrater. He hagut de dir-li que, a vegades, la realitat adquireix trets que tu decideixes: l’amic que realment prenia cafè amb mi en aquell bar de Sueca té ben poc d’amant de la poesia. Té sentit que en un article de premsa un faça aquestes concessions a la ficció? La llicència, en aquest cas, no deixa de ser un simple recurs formal: sí que hi havia algú pegant-li voltes al poema de Ferrater, però, com que era jo mateix, algun remei havia de fer servir contra els embulls de la gramàtica. La meua secció es diu «Cròniques interessades», títol que adverteix entre altres coses que la realitat hi té sentit només des dels recursos de la literatura.

Quin és en concret el meu compromís? Va més enllà de la meua supervivència? Amb qui? Amb què?

El llibre de Susan Sontag, Davant el dolor dels altres, una lúcida i atrevida reflexió sobre les imatges de l’horror, és, com tothom assenyala, una mena d’apèndix a l’On Photography, algunes tesis del qual discuteix ara. Al meu entendre, és clar que les imatges de l’horror somouen les consciències d’una gran part dels humans, però poca cosa més, no sembla que se’n deriven conseqüències decisives en la conducta dels qui n’han rebut l’impacte emocional. Més encara, la tesi d’On Photography segons la qual «tant com congrien solidaritat, les fotografies mustien la solidaritat» és una veritat com un temple. I acceptar-la no és demanar una «dieta» d’imatges per preservar la seua força trasbalsadora, sinó constatar només una evidència: la de l’egoisme que habita al cor dels humans i que, per desgràcia, frena qualsevol capacitat de reacció. Fotografiar els horrors no té per què identificar-se amb una barroera col·laboració amb la societat de l’espectacle. No pose en dubte la categoria moral dels fotògrafs de guerra, sinó l’ús indignant que se’n puga fer, i que de fet se’n fa. O dit altrament, és clar que «perdonar la vida a la realitat» és tot un luxe. La realitat és diferent a l’espectacle que se’ns mostra a través dels mitjans. Però qui dubta que aquest espectacle esdevé la realitat d’una gran majoria dels teleaddictes? L’estètica de la fotografia, sobretot quan un llegeix Sontag, és un assumpte apassionant. El parallelisme que fa entre fotografia (jo no veig cap obstacle a fer-la sinònim «fragment» d’un tot) i record és d’una força considerable. «Imatges congelades del record: la seva unitat bàsica és la sola imatge. En una era de sobrecàrrega d’informació, la fotografia procura una forma ràpida de percebre alguna cosa i una forma compacta de memoritzar-la. La fotografia és com una citació, una màxima, o un proverbi. Cadascú de nosaltres emmagatzema centenars de fotografies, subjectes a fer-les tornar a l’instant.» Paràgraf que condensa un grapat d’assumptes sobre els quals torne amb insistència. Lligades amb ells, dues coses que el llibre de Sontag planteja amb clarividència. D’una banda, el fet de la memòria col·lectiva, que no existeix sense la premeditada intervenció de les ideologies. D’una altra, el fet que el coneixement semble estar més lligat a la narració que a la imatge fotogràfica. Sobre aquell, no tinc res a objectar. És el que Piglia recordava sobre la memòria impersonal i la cultura de masses, i que vaig anotar fa uns dies. Sobre aquest, valdria la pena pensar en la impossibilitat que l’art (fotogràfic, pictòric o literari) abaste la totalitat. Si la fotografia és un fragment de la realitat («Fotografiar és enquadrar, i enquadrar és excloure»), també ho és una pintura, una novel·la o, per moltes més raons, un poema. La representació artística de la realitat implica necessàriament la tria i, en conseqüència, l’art sempre es concreta en metonímies de la realitat, la qual no és referida sinó a través dels jocs simbòlics que aquelles permeten. I una darrera observació, que fa referència a allò que Sontag anomena el poder dual de la fotografia: el poder de generar documents lligat al de crear obres d’art visuals. Per això: «Transformar és allò que fa l’art, però la fotografia que aporta testimoni d’allò que és calamitós i censurable és molt criticable si sembla “estètica”, és a dir massa semblant a l’art». No podríem fer la mateixa reflexió, amb els matisos que hi calguen, si parlàvem de pintura o de literatura? La realitat, l’experiència sempre esdevé la clau de volta a partir de la qual es jutja el poder de transformació de l’activitat artística i a partir de la qual es jutja des del punt de vista del seu receptor. Ni les més augustes concrecions de l’art pour l’art queden excloses d’aquesta concepció de la creació com tampoc de la praxi que se’n deriva, és a dir, que ni l’artista pot llevar-se de damunt el referent de l’experiència quan desenvolupa la seua activitat. Pot, això sí, dissimular-lo fins a extrems màxims. El llenguatge, que pot ser entès com la conceptualització del món, no és una eina opcional sinó essencial a l’activitat artística, tant des del punt de vista del creador com del receptor. Per això, Sontag fa diana quan afirma: «Tant si la fotografia és considerada com un objecte ingenu o com l’obra d’un artífex expert, el seu sentit –i la resposta de l’espectador– depèn de com s’identifiqui o no s’identifiqui; és a dir, en els mots». No cal que aquests «mots» es concreten en títols neutrals o interessats en determinades línies interpretatives. Ja s’encarregarà l’espectador de trobar-los, els títols, per sentir-se a gust amb la lectura de les imatges o de les lletres. Sense determinats llocs de certesa, que el llenguatge ens facilita, la lectura esdevé impossible o, encara pitjor, un quefer de bojos.

Petit assaig sobre dues vies ben contraposades d’enfrontar-se al món des de la literatura. I això amb l’objectiu final d’introduir-hi la tercera, la que més em satisfà, la que no necessita renunciar a res: ni a la crònica del present ni al poder de la paraula. Tampoc ací hi ha formes pures. Tots els models possibles són híbrids.

Eulàlia Solé tanca el seu article a la premsa d’avui afirmant que, si deixem de banda la discussió «ociosa» sobre el caràcter innat de l’agressivitat humana, sembla que, a hores d’ara, l’únic aspecte positiu del problema és que tothom rebutja la violència. A més hi afegeix que, si ho comparem amb la passivitat popular de moments anteriors, resulta que a hores d’ara tothom, des de dalt i des de baix, pressiona contra la violència dels poderosos de manera que aviat els farà retrocedir. No dubte que com a sociòloga tindrà dades i interpretacions que desconec, però les impressions que podem extraure del dia a dia no permeten optimismes tan generosos.

Matisse a l’Ivam. Tot i que d’aquestes petites escultures en bronze, en faria una tria presidida per les Vénus à la coquille o el Christ, chapelle du Rosaire, em sobta del conjunt la petitesa com a model, que et convida tothora a emprar les mans per gaudir-ne. He llegit en algun lloc que Matisse teoritzava sobre aquesta necessitat d’oferir l’escultura perquè siga manipulada i sobre el fet que, com més petita és, més s’ha d’imposar l’essència en la forma. Reflexió, no gaire lluny del que podríem afirmar també per a l’art de la paraula. Quin paral·lelisme podríem imaginar per a manipular, acaronar, recórrer l’epidermis de les paraules amb el tacte? Això, més el fet de trobar-t’ho tot amb l’aparença de l’esbós, en procés de creació, m’ha fet passejar per l’exposició amb una certa eufòria. Després, hem dinat amb una amiga a La lluna, un restaurant que ens ha portat anys enrere, quan l’Anna i jo descobrírem una altra ciutat, la que més ens estimàvem, i que ara ja només perdura a trossos, en petits racons que a vegades ens costa reconèixer.

Crec en les veritats de la literatura, les que sense ser inapel·lables t’ajuden a viure situacions desacostumades i posen llum en assumptes que exigeixen la tria entre camins que s’oposen, o entre matisos que poden fer complex el que en aparença és senzill. La literatura, a més, t’allibera de l’apatia i et fa mirar el món amb l’acuïtat que mereix. Et permet, fins i tot, d’inventar-lo. Creure-hi no és concedir a la literatura cap lloc preeminent en una mena de jerarquia del coneixement humà. Hi ha veritats poc literàries que participen d’una bellesa emparentada amb l’exactitud i amb el que és incontrovertible. Només els bojos podrien traure profit de la negació que el coneixement és un fet no susceptible de ser reduït a esquemes o jerarquies.

Després de dinar, passejada per la platja del Saler. En tornar, el Patrimoni de Philip Roth no em porta enlloc; passe per damunt del llibre sense pena ni glòria i faig esforços per no aturar la lectura. El cap se me’n va cap a assumptes diversos i quan me n’adone ja he perdut el fil, incitat per l’olor de mar que encara porte enganxat a la roba. Quan hi retorne he de seguir un mètode per no fugir-ne de nou: recrear-me en els moments de lucidesa com ara quan esmenta els moments en què la cultura, fins i tot per als qui no la tenien, encara posseïa un «marxamo religiós». Eren temps, diu Roth, en què tothom sentia admiració per qui, en lloc d’un arc i una fletxa, sostenia entre les mans un arc i un violí. Quanta raó té Piglia quan afirma que la lectura és l’art de construir una memòria personal a partir de records i experiències aliens! Quan davant d’un llibre sents que aquesta definició és una veritat com un temple, el cor et batega a una velocitat anormal i podries obrir la finestra i cridar una vegada i una altra que viure paga la pena.

Esmerce hores buscant com substituir les manetes de les portes. Isis continua obrint-les sempre que vol. I, a més, ha posat en pràctica una protesta original: quan tornem després d’una vesprada de cinema o de passeig, ens ha tret a la porta de casa peces de roba, sabates o qualsevol altra andròmina. Ens reprova així que l’abandonem, per bé que només siga durant unes hores. Deixe l’assumpte de les manetes per anar-me’n a una reunió acadèmica d’on ha d’eixir el nou director d’un important organisme universitari. Fosc panorama. Hi ha qui adopta la posició més fàcil: no mullar-se, però procurant que qui ho faça li guarde servituds. Hi ha també qui, com d’habitud, ens amolla un discurs moralitzador en què l’únic que en surt ben parat és ell mateix. Mentre tot s’esdevé no deixe de pensar en la meua profunda inoperància. Tot açò és com un joc molt sofisticat, amb unes regles que tothom respecta, però que desconec, o millor encara, que conec però que sovint em repugnen. Al cap i a la fi, pense, també faig un discurs moralitzador, que em protegeix, però el pronuncie en silenci, que en aquest cas és una de les formes de la resignació, o de la prudència.

El símbol de l’abella. Mandelstam a Olga Arbénina:

Pour réjouir ton cœur voici dans mes paumes

Un peu de soleil et un peu de miel.

El poema en fa un ús tan ric que valdria la pena entretenir-se a desfer tot el seu misteri amb paraules ordenades en raonaments lògics. Però té més sentit rellegir-lo amb tossuderia i deixar-te portar per la mel, la barca a la deriva, els ruscos, la menta i les abelles mortes. Justament en això consisteix la poesia.

Està bé que ens desmarquem de posicions que han fet molt de mal al català entre els valencians, però hem de tenir cura de no caure en mals pitjors. Dividir el català és un luxe, una solemne barbaritat. Els qui, a més, hi posen en joc interessos materials, s’arrisquen en major mesura. Ja se sap que els guanys econòmics poden justificar qualsevol renúncia.

M’he alçat tard. Anit, la festa s’allargà un pèl massa. No tant com altres anys, però vaig arribar a casa sense ni un gram de força. A la taula, vaig compartir sopar i conversa –no excessiva, tot s’ha de dir– amb un grapat d’amics. El discurs de l’editor molt en sintonia amb el de González Pons. Tot ben dissenyat contra el catalanisme, que haurà d’aguantar marea durant els pròxims anys. L’un i l’altre hagueren de suportar xiulets, però tampoc excessius. És clar que ens haurem d’acostumar a aquest canvi de circumstàncies, que la dreta ha dissenyat amb intel·ligència. González Pons no és Tarancón; ni Paco Camps, Eduardo Zaplana. Quant a mi, em vaig sentir molt a gust mentre recitava («…Un, aleshores, fàcilment exclama: quins malparits, els homes!»…) a l’escenari, després d’haver rebut el premi.

Vesprada de cinema: Mystic River, de Clint Eastwood. Entretinguda i amb un guió que m’ha fet passar unes hores agradables. Vull memoritzar-ne alguns moments per comparar procediments. L’estalvi de veu narrativa, per exemple. Tot comença quan els tres amics són encara uns adolescents. En una de les voreres del barri decideixen escriure els seus noms aprofitant que el ciment encara és tendre. Sense interrupció la pantalla ens mostra els protagonistes ja adults, fet que confirmem, en veure els noms gravats a la vorera amb el ciment ben sec. Espectadors del que s’esdevé, fem memòria perquè el guió, i en concret una dada més aviat insignificant, marginal i que alguns no reconeixeran, ens ho exigeix.

Dine amb uns amics en un restaurant d’un barri problemàtic de València. El local està protegit amb una reixa d’entrada i els clients han de trucar i esperar que els òbriguen després de passar un petit control. La situació, que visc per primera vegada, em suscita un cert neguit. L’oblide quan, ja a taula, xarrem sense parar i devorem una paella de cinc botons. Un dels amics ha tret un exemplar del meu primer llibre de poemes, perquè li’l signara. De sobte, m’he vist una vesprada inhòspita de novembre, més content que un gínjol, entrant a casa amb el petit volum a la mà. Mon pare, després de fullejar-lo, sorneguer com sempre, però sense poder amagar el somriure contingut amb què havia pervertit la seua immensa satisfacció, només em digué: «Quina manera de malbaratar paper!». Tot seguit no pogué resistir la temptació d’esmentar la dedicatòria: «Als meus pares, que em regalaren el temps i la paraula». Volgué encetar tímidament una certa confessió, però no li ho vaig permetre. No sé quantes vegades, després d’aquell dia, he imaginat la conversa que hi podríem haver tingut. Però no m’he penedit mai d’haver-la avortada. No m’imagine suportant-li cap confessió per retraure’s el fet d’haver acceptat el domini d’una llengua sobre l’altra, però tampoc per justificar la bondat de la seua opció. He vist la cara de satisfacció del meu amic quan ha llegit les quatre paraules que li he posat a la portadella. Quan toca anar-se’n, de nou la història de l’eixida controlada em retorna el malestar. Algú fins i tot en fa broma i ens sorprenem corrents cap al cotxe que havíem deixat aparcat en un carrer proper.

Dogville, als Albatros. Avorriment memorable, fins a l’extenuació.

No és prou llegir els poetes, cal trobar-se amb ells de nou, reconèixer-los, dur-los sempre a les alforges…Mandelstam coneix la ciència dels adéus,

La science des adieux, je l’ai apprise

Au cœur des nuits plaintives, tête nue,

també en companyia dels versos del gran Ovidi. El vers final del seu «Tristia» ho deixa dit perquè ho recordem: «Reconnaître, seul instant doux au cœur!».

DESEMBRE

Vesprada al Sant Pius V. Deixe que la ment deambule per on em suggereixen les pintures que m’atrauen. El Judici Final del Mestre d’Artés n’és una, però no l’única: el Sant Lluc escrivint l’evangeli, del Mestre de Villahermosa, o la Verge de la Llet, atribuïda a Berruguete, amb uns ulls del jesuset que mereixerien anàlisis tan peculiars com la que Manguel ha fet de La Verge de la pantalla de vímet. Manguel elucubra sobre la mirada del nen en la pintura atribuïda a Robert Campin, mestre del gran Roger van der Weyden. No mira el mugró que li ofereix la mare, sinó l’espectador. En la que atribueixen a Berruguete també el nadó dirigeix una estranya mirada a l’observador, a pesar que ací el mugró se li ofereix més notòriament. Avui he anat al museu amb la intenció de detenir-me en la petita mostra que s’hi conserva de l’obra d’un pintor menor del XVII. Miquel March no semblava massa interessat en les battle scenes que entusiasmaven son pare, Esteve March. Diuen que, sota la influència dels pintors napolitans, treballà el clarobscur com un mitjà bàsic en favor del dramatisme. He passat una bona estona davant les diverses al·legories (del gust, de la vista), però sobretot davant El temps, una pintura que Joan Martínez Vallejo llegà a la Real Acadèmia de Sant Carles l’any 1877. Després de contemplarla des de tots els angles possibles, m’he ocupat de reconèixer-hi els objectes que el vell de la llarga barba blanca observa, però no m’he llevat del cap que són ben curiosos aquests intents al·legòrics de Miquel March si pensem que era fill d’un pintor de batalles. De fet, el Sant Pius és ple de pintures amb la mort com a protagonista. Amor de madre, de Degrain, n’és una: mostra una dona intentant salvar el que suposem fill seu d’una terrible inundació. No s’hi veu el rostre del fill, i a dures penes s’hi endevina el de la mare. Els seus braços són els actors principals, que malden per mantenir el cos del xiquet lluny del poder de les aigües. Només podem endevinar el que passava per la ment d’aquella dona que, potser inútilment, lluita per salvar el fill de la mort. Aquesta és la raó per la qual no importa el rostre del xiquet. Muñoz Degrain ens mostra solament el que considera significatiu, el sofriment de la mare que es concreta en la voluntat de salvació del fill, no en la pròpia. El dolor del xiquet no existeix. No tindria consciència del perill que el sotjava. També és el cas de La Barca de Caront, de Josep Benlliure. Ara és el fet mateix del trànsit el que crida l’atenció, no l’instant de la desaparició definitiva, sinó el misteri que implicava la narració del pas des d’una vida a l’altra o al no-res. A La decapitació de Santa Caterina, del mestre d’Altura, ni el botxí ni la santa mostren un sol indici d’alteració anímica, de manera que et deixen indiferent. És difícil tenir la mort real a prop i mantenir-ne la visió beatífica que algunes representacions artístiques li atribueixen. La mort vista de prop sempre tindrà a veure amb versions del tenebrisme, no amb la calma i resignació que més aviat són pròpies de les visions de lluny, amb abstraccions més o menys intel·lectualitzades. La mort és també com el paisatge. L’arbre, vist de lluny, no et mostra ni un sol dels solcs que li recorren el tronc, ni una sola de les taques marrons que clapegen el verd sumptuós de les fulles. En la pintura del mestre d’Altura, el punyal que el botxí posa sobre el coll de la santa poc té a veure amb el que en la realitat li obriria la carn fins al dessagnament definitiu. Mentre que la pintura ens manté l’escena en un primer pla, la ment de l’artista ha estat dirigida per una visió prou allunyada dels fets per permetre-li que ni una sola queixa, dolor o abaltiment s’hi deixara veure.

Periòdicament la mateixa història: la necessitat d’unes normes que no semblen fetes per a mi. A pesar de les aparences, sóc de comportament més aviat anàrquic. Impossible superar els problemes físics amb aquesta actitud. La resignació és l’excusa que m’exigeix la debilitat, però hauré de posar-hi remei si no vull acabar com un inútil.

Les discussions dels altres solen ser prou avorrides. Com a espectador, sempre són un afer llunyà, sense repercussions immediates. Avui, mentre dinàvem, he hagut de resignar-me a mirar i escoltar mentre altres polemitzaven a propòsit del puritanisme americà. No hi ha dubte que un d’ells tenia avantatges –o desavantatges, segons es mire– perquè és americà. Però la seua oponent, no hi veia cap nota significativa. Així que, tots dos no han deixat ni un instant el fil de les argumentacions respectives i jo m’he deixat portar tant per la meua ignorància sobre l’assumpte que ara només recorde vagament les raons que empraven per justificar-se. Hauria estat diferent si hagueren discutit sobre les formes del puritanisme en general? Quina diferència hi ha entre aquest model americà i el que tots nosaltres, els europeus, hem heretat del judeo-cristianisme? Al sopar l’escenari ha canviat dràsticament: molts més al voltant de la taula i tothom en condicions de reclamar l’atenció. Hi ha qui no para de demanar totes les consideracions que calguen per sentir-se el melic del món, per bé que aquest siga el món petit on tothom coneix tothom i les seues circumstàncies. Tot ben humà, d’altra banda. No era també atenció el que jo mateix reclamava quan en una reunió recent de ciutadans preocupats per la realitat d’aquest país vaig suggerir de nou que les taules redones ja no tenen cap atractiu? De seguida, vaig veure-hi cares de pomes agres. Em vaig afanyar a suggerir també com intentar substituir-les, però tampoc no va servir de res. Ja convindria, doncs, anar buscant un recer que em resguarde de la tempesta. O fóra més correcte tornar a la càrrega fins a la fatiga definitiva?

Avui, parlant sobre Moncada, m’he entusiasmat comentant allò d’«un airet de mar». Me n’he anat des d’aquesta delicada expressió de Moncada al Pla d’El quadern gris, el que multiplica, sense que l’operació no semble mai gratuïta o tediosa, els qualificatius sobre totes les classes de vents que ens arriben. Tot plegat, n’he fet un gra massa. La retòrica em venç i més tard he de fer exercicis seriosos d’autocrítica. Abans, els estudiants solien recordar-t’ho. Et miraven de forma poc habitual, i fins i tot s’atrevien a demanar-te una certa contenció. Ara, les actituds són diferents: es mantenen inermes al llarg de l’exposició i tant se val que vages des d’un airet de mar escrit sense grans pretensions estilístiques fins als ponents majestuosos, com que afirmes amb cara de predicador convençut que la poesia és l’activitat que defineix l’essència dels humans. Cap conseqüència: ni la més lleugera modificació en la superfície silenciosa de l’aula. Alguns callen perquè no tenen res a dir, però uns altres, i això sí que toca el moll de l’assumpte, ho fan perquè no està ben vist demostrar ni un sol gram de preocupacions.

A Vistabella, un esmorzar com els d’abans. Ja quasi els havia oblidat, però encara hi ha qui s’ho pren com un costum sagrat. Llàstima que la meua salut m’obligue a renunciar a aquests entrepans acompanyats de llargues converses sobre fets intranscendents. Avui, tanmateix, la qüestió central tenia un cert pes. Ningú d’aquestes terres és favorable a la declaració de parc natural que pretén dur endavant el govern autonòmic. Tenen motius que semblen raonables, però és obvi que també hi tenen a veure interessos que són més privats que públics. La frontera que delimita els uns i els altres no sempre és tan nítida com alguns ens volen fer creure. A taula hi havia també algun polític professional. Per això m’he quedat amb ganes de traure-li més suc a la facècia de Chesterton que ens recorda l’existència d’una ironia humana segons la qual, aparentment, és més fàcil morir en la batalla que dir la veritat en política.

He intentat posar ordre en els arxius amuntegats indiscriminadament a l’ordinador. Abans ho feia només amb els papers dels calaixos, ara ho compartisc amb la neteja informàtica, és a dir, he duplicat la faena. I supose que aquest serà el cas de tots els qui, com jo, no desconfien arbitràriament de les màquines, sinó que les defensen perquè en teoria ens estalvien preocupacions. Sovint, he argumentat, davant d’un munt d’incrèduls, en favor de la conveniència dels ordinadors, però sóc dels qui després d’emprar la calculadora, torne a fer l’operació amb llapis i paper per comprovar que la màquina opera amb exactitud. Alguna necessitat semblant se’m presenta davant dels arxius informàtics. No me’n refie i, en conseqüència, sempre en faig còpies en paper, o còpies de còpies que me’n garantisquen els continguts. Amb tot en ordre, taula i ordinador, i ja sense excuses per posar-me a treballar, em pregunte per què m’he imposat escriure periòdicament en aquest quadern. No és cert que així multiplique el perill de l’avorriment? Per què, doncs, el compromís d’un dietari? La ficció és un bon recurs en contra d’aquestes amenaces: t’ajuda a sobreviure eludint les rutines asfixiants de la quotidianitat. Mire en un lloc i en un altre, escric, esgarre papers, cerque respostes com ara les que m’haurien de guiar en els nous poemes que tracte d’escriure, allunyats de la prosa poètica que vaig assajar en el darrer llibre. Però això és tot, pràcticament no res.

Diu Monterroso que no hi ha escriptor darrere del qual no s’amague, en darrera instància, un tímid. Dit així, sembla una veritat inqüestionable. Si acceptem la darrera instància, sempre podrem trobar la timidesa en el lloc més inversemblant. Però conec molts escriptors que, en primera instància, ningú diria que han de vèncer inseguretats de cap mena. Quant a mi, el problema té més transcendència perquè la timidesa no em ve només del costat de la ploma, sinó que és una nota definitòria del meu comportament.

«Dehors cette nuit j’ai lavé mon visage…». Anit, Mandelstam encara, abans d’adormir-me. Vaig llegir diverses vegades el poema, i una nota d’Henri Avril sobre una de les seues imatges («En se reflétant comme un sel sur la hache») em mantingué despert una bona estona. Avril afirma que és tota una curiositat que Anna Akhmàtova imaginara per la mateixa època una imatge ben semblant:

La peur, triant dans le noir les objets

Projette un rayon de lune sur la hache,

i suscitada també per la mort de Goumiliov, amb qui tots dos havien compartit l’acmeisme. Fou només l’atzar? Hi ha cap fil que lligue els tres fets i que se m’escapa?

He assistit per primera vegada en la meua vida, a la nit de Santa Llúcia. Tenia raó l’amic que m’ho va advertir: després de participar en tantes edicions dels Octubre, només ara en coneixeria l’original. La fórmula encara sobreviuria amb dignitat si els qui hi intervenen se la prengueren seriosament. Però fa la impressió que ningú no es creu res del que passa allà dins. En aquesta edició, fins i tot els polítics anaven de broma. D’altra banda, a Barcelona tothom parla dels Imparables. Per a bé i per a mal. És clar, doncs, que l’estratègia ha funcionat. Durant la sobretaula d’un dinar a l’Oliver, tothom n’ha parlat amb passió i no sempre amb la serenitat necessària per saber distingir entre el murmuri del riu i la qualitat de l’aigua que corre pel seu llit. Però d’aquests dies recordaré sobretot la gossa d’una amiga, que es menjava l’aperitiu del sopar que la seua ama ens havia parat amb cura. Isis i Fosca m’han vingut al cap de seguida: dues petites joies al costat d’aquest animalet barceloní que no m’ha deixat tastar ni una sola de les entradetes. Amb els anys he après a estimar els animals i a respectar les seues manies. Però avui he estat a punt d’esclatar. Gràcies que, per fortuna, la ràbia se me n’ha anat pel costat bo i ha multiplicat les meues atencions cap a l’amiga i la bèstia.

Pense com el temps se’m presenta a partir de ruptures brusques de la percepció habitual de la realitat. No ens adonem de les hores que passen fins que alguna dada de la consciència canvia de sobte, fora del que ens és familiar. Però he d’anar més lluny, he d’intentar copsar la vivència de moments significatius que m’obrin el pensament a parcel·les de la realitat inexplorades. Cal anar des de l’estranyesa fins a la troballa per un camí que l’ànsia de coneixement ha recorregut des de sempre. Potser m’he detingut més del compte en els «compassos de la melodia de la vida» que segons Jünger percebem quan, inactius, cerquem el tot que dóna sentit a la nostra existència. Em pregunte si el pas des dels records a la partitura completa no és, per damunt de tot, espuri. Potser no hi ha res que el justifique, sinó una certa mania de concedir més importància al conjunt que a les parts. Tot hi és bastant confús. Jünger parla més aviat d’un trencaclosques el sentit del qual se’ns presenta esmicolat en diversos racons de la memòria. Per això també afirma que «alguns antulls dels infants són senils i, per contra, certes formes de vida tardanes enllacen amb la infantesa sense baules intermèdies». Sincerament, no em recorde tan bé per decidir si cap antull meu d’aleshores podria ser qualificat de «senil», però tinc tot d’exemples que em relacionen directament amb la meua infantesa sense baules intermèdies.

Mire a la premsa l’article d’Abrams sobre els «segrestadors literaris». La faena, i l’actitud, de Martínez Marzo traduint Dylan Thomas i enviant-lo cada setmana per correu electrònic a un grapat de gent són d’agrair. Pinten l’home, i la circumstància.

Sembla que a la pintora amiga de Vergara, a qui he visitat avui, no li importa ni un borrall qui té davant, ni, si és que té l’oportunitat de parlar, què diu. El cas és que m’ha promès col·laborar en un proper número de Caràcters. A l’estudi de Vergara hem passat només una estona, però suficient perquè m’explicara el funcionament d’un tòrcul que té al saló. No n’havia vist mai cap, i m’ha fet una certa il·lusió conèixer de prop l’andròmina amb què prepara alguns dels seus gravats. En arribar a casa, he pogut veure La mancha humana. De segur que hauria gaudit més llegint la novel·la de Roth. Massa història per a tan poca pel·lícula. Hopkins i Kidman quasi perfectes, però el resultat final em deixa insatisfet i decebut.

Una reflexió sobre moralitat i vida quotidiana hauria d’ocupar aquest lloc, però no sóc capaç d’escriure-la. Potser així em negue a mi mateix, però tampoc he de veure-hi una mena de recer on regna la por i la insatisfacció. El meu silenci mereix interpretacions més generoses. Al seu cor també viu el valor i s’hi han congriat certes revoltes.

La meua tendència a reconèixer errors que he repetit amb obstinació. Quan això passa, quan m’equivoque insistentment en un mateix assumpte, perfeccione tant la badada que m’és impossible detectar-la. Hauria d’haver-me dedicat més a conversar amb els altres. Mea culpa! El que fas per costum desapareix, no és percebut, no és fins que algú t’ho recorda i fas l’esforç de tornar a veure-ho. El costum és, sovint, motiu d’errors imperdonables perquè «adorm la vista del nostre judici». Quan pense en el que m’ha tingut ocupat tot el dia, suporte la contradicció entre obligacions i desitjos amb un cert optimisme. Si fóra capaç de sobrepassar la superfície, trobaria el tret del meu caràcter que sustenta aquestes situacions per què passe habitualment: satisfacció i decepció ben equilibrades per tal que no es presente l’exigència de la renúncia.

«Renvoyer l’ascenseur» és una expressió francesa que descriu la conducta habitual en el món del bombo i l’autobombo. «Cita i seràs citat»: una altra màxima d’aquest món, tan envilit a vegades, amb tota la ironia i el sarcasme que mereix. Però cal ser més precís, perquè aquesta mena de comportament, tan poc edificant, no és exclusiu de cap grup. N’hi ha que porten el marxamo estampat amb una certa justícia. Tanmateix, com s’esdevé en tantes altres ocasions, els acusadors solen ser víctimes, i no precisament innocents, del vici que denuncien.

Una mort tan espectacular com la que se li atribueix al frare Bono és o no la recompensa a la vida que visqué realment? M’ho pregunte davant de La muerte del Beato Gaspar Bono, de Mariano Salvador Maella, que fa morir el beat voltat d’una llum celestial amb comparsa angelical inclosa. Diuen els papers que aquest sant recitava en la llengua materna els gojos de Sant Vicent. Nascut a Cervera i fill d’artesans del lli, ja des de ben menut organitzava processons per posar remei als pecats que cometien els qui, per vies de vegades difícils d’esbrinar, havien rebut influència dels «corrents pecaminosos derivats de l’humanisme i del Renaixement». Arribà a provincial de l’orde de Sant Francesc de Paula, segons nomenament de Sant Joan de Ribera, aleshores arquebisbe de la ciutat de València. No fa gaire vaig anar a la Seu per veure la imatge de Santa Agnès en una pintura de Joan de Joanes que, segons havia llegit, hi havia a la capella de Sant Francesc de Borja, davant de la qual el beat solia fer oracions interminables. Em vaig quedar una mica despagat: no hi era. El personal de la Seu no sabé donar-me’n raons; això sí, em digué que al museu de Belles Arts hi ha un quadre del pintor valencià, La Verge del venerable Anyes, on apareix la santa. De fet, el venerable Joan Baptista Anyes, teòleg i poeta, era preceptor dels Centelles, família titular de la capella de la catedral que ara porta el nom de Francesc de Borja.

Dinar amb dos amics. Bromes i més bromes, i això és tot. Cap incursió en les preocupacions que sempre hem compartit. Ja ens va bé de tant en tant que una certa barreja d’humor i quotidianitat oxigene la nostra amistat. Un d’ells ens conta que ha conegut una neurolingüista que no sabia qui era Lacan ni Freud. Ha aprofitat l’anècdota per insistir en la quantitat de gent amb poca vergonya que el neoliberalisme ha estat capaç de generar. La neurolingüista n’era un exemple ben trobat i ens ha fet riure una bona estona. Aquesta mena de trobades m’alcen l’ànim, però les que deriven en una mena de judici sumaríssim als comportaments d’amics o coneguts em produeixen un malestar que sovint em multiplica la tristor i m’empeny a dirimir qüestions morals que no són precisament fàcils d’esbrinar. Fa uns dies un amic em deia d’un altre que el trobava sovint au dessus de la mêlée i veia la causa d’aquesta actitud en una mena de menyspreu envers tothom. És, si més no, un assumpte delicat perquè quines són les actituds intel·lectuals honestes? D’altra banda, també les actituds militants porten a desenfocaments decisius quan d’idees es tracta. I un no sap ben bé a quina carta jugar-s’ho tot, a la que et permet defugir compromisos per guanyar amplitud de la mirada o a la que, per la imperiosa necessitat de defensar aquells, et deixa tort o cec davant de les evidències.

M’atrau l’expressió «any de traspàs». Per ací no ho hem dit en la vida, però no puc evitar sentir-m’hi a gust. L’Alcover recull «any de traspàs ni bóta ni sedàs», que he inclòs en la meua felicitació nadalenca. Què vol dir ací «traspàs»? Té a veure amb la mala fama que tenen els bixestos i que, més notòriament, mostra aquesta altra expressió: «Any de traspàs, guarda’t d’ell i del que ve detràs». Envege els qui, pel lloc on van nàixer, tingueren l’oportunitat de sentir i aprendre una llengua poc destrossada. Amb tot, encara té més interès llegir el que diu Coromines sobre l’any «bixest» i la seua derivació fins a l’«anar de baixa» o «de mal borràs».

No em refie de certes actituds crítiques. Cal dubtar sempre dels elogis ampul·losos, i amb més motius entre nosaltres, que en som pocs i tots ens coneixem, i ens hi hem avesat un pèl massa. Escriuré sobre models narratius? Hi ha narradors que se senten molestos sempre que se’ls contraposa amb altres models. Però això no respon sempre a actituds egoistes, sinó a preguntes mal formulades pels entrevistadors. Si et presenten opinions com si foren axiomes, que no permeten cap matís, és lògic que t’hi rebel·les, que no acceptes la possibilitat del diàleg. Ho pense a propòsit de l’article que he d’escriure per a Caràcters. A què el dedique? Només a El Mut de la Campana? Potser vindria bé fer-hi alguna reflexió sobre els qui, partidaris a ultrança de la narrativa històrica, es defensen sense ser atacats. És una mena d’acusació manifesta perquè no s’entén aquesta hipersensibilitat per una mera constatació: tenim una certa predilecció per novel·lar passats més o menys recents i no tanta per construir ficcions des de la realitat de cada dia. Fet i fet, en els darrers anys, els valencians hem donat a la literatura catalana un bon grapat de novel·les amb una consistència innegable. Però tampoc no he de perdre la son per aquestes qüestions. D’ací uns moments, com he fet els darrers dies, m’enganxaré de nou als Diaris de París. Tinc unes certes ganes de tornar amb cura al passatge que vaig llegir ahir sobre el flux i el reflux. La imatge de l’esperit que aprofita la marea per fer-se amb la seua presa té una gran força. El flux, el reflux, les marees, i el pensament aprofitant-se de situacions similars, tot plegat mereixeria més calma. Jünger ho deixa tot dit en unes quantes línies («Flux i reflux. Quan respirem, dormin i somiem, es fa visible la zona de les marees amb les seves algues i les petxines, les estrelles de mar i el marisc i còdols virolats. Després arriba l’esperit com un veloç ocell de potes vermelles i pesca la presa al vol.») i m’abelleix aprofundir en aquesta direcció. Voldria escriure amb aquestes preocupacions al fons. Però tinc els meus dubtes –l’experiència mana– que aquest siga el procediment adequat. Si tinguera una expressió a mà. O una imatge central. Encara no s’ha parlat prou sobre les vies tan diferents que els gèneres exigeixen.