Kitabı oxu: «Reformisme il·lustrat, liberalisme i model educatiu»

PRÒLEG

Ha escrit Joan Francesc Mira que les nostres vides han de tenir algun sentit per haver nascut en aquest poble, el valencià. Mira recorda o estimula, amb aquestes paraules, el paper del país com a part de la nostra vocació humana de viure. En començar a redactar aquesta xicoteta entrada per al llibre de Vicent, he recordat de seguida la referència; i la seua evocació m’ha vingut fàcilment a la memòria perquè Torregrosa és –no tinc cap dubte– dels qui també pensen i senten el mateix; segur que assumeix en aquesta línia el sentit que té la preocupació, l’interès, la dedicació al millor coneixement de la nostra història.

Per això, com ja vaig escriure fa uns anys, la ciutat de Xàtiva compta amb estudis consistents del desenvolupament històric de la seua realitat educativa durant els dos últims segles. El professor Torregrosa Barberà hi ha contribuït de manera notòria, amb dedicació, amb rigor. A més, Vicent, enamorat intel·ligentment de la seua ciutat, ha treballat amb afecte cívic i cultural.

No és nova, ni improvisada, aquesta tasca i aquest compromís. A penes acabats els seus estudis, ja tenia clara una direcció especial del seu treball investigador: Xàtiva –en sóc testimoni. Llavors, vaig tenir la sort que m’elegís com a director del mateix, i el 7 de desembre de 1983 defenia a la Universitat de València la seua tesi de llicenciatura: Aproximación al estudio de la educación en la Ciudad de San Felipe (1707-1798). Des d’aquells temps, ha desenvolupat una continuada i considerable trajectòria investigadora.

Aquesta tasca s’ha anat produint, de manera preferent, des de l’atenció que necessàriament cal prestar a les perspectives locals, que tenen dimensió pròpia, que ofereixen una perspectiva particularitzada d’espais quotidians i reals, i que mostren i suggereixen –des d’aqueixos objectes d’estudi– una valuosa significació per a col·laborar en la construcció historiogràfica dels temps i els trets amb què s’ha anat configurant el nostre sistema educatiu.

En el llibre que ara ens ofereix Vicent Torregrosa s’estudia un ampli i decisiu panorama de la gènesi i els primers passos del nostre sistema educatiu, de la seua institucionalització, un recorregut que pot facilitar-ne la comprensió com a fet social i pedagògic. Certament, ací només puc fer una síntesi concisa i genèrica del dens contingut del llibre. Anuncie, però, que poden seguir-se, al llarg de les seues pàgines, la preocupació i l’interès per la matèria educativa mostrats en aquesta ciutat, les polítiques de reforma implantades, amb els seus assoliments i les seues frustracions. Hi trobem, a més, molts detalls sobre les característiques dels docents i la seua professionalització, els programes d’estudis, les orientacions metodològiques, els textos i altres aspectes importants de la pràctica didàctica.

I entenc, per una altra banda, que es poden llegir en aquesta publicació una anàlisi interessant i la interpretació d’algunes qüestions fonamentals: les reformes il·lustrades a l’àmbit municipal, amb les seus possibilitats i les seues conseqüències; la política regalista, les fites de la qual en matèria educativa –a nivell de tot Espanya– foren la data destacada de 1767 i les de 1778 i 1797; el motor que suposà el desig de recuperar el prestigi de la ciutat; l’afany desplegat per aquell particular organisme col·legiat que fou la Junta d’Educació (1798-1818); les accions desplegades successivament per l’autoritat educativa local, dirigides a l’«atención y cuidado» dels establiments educatius i a «disponer y facilitar los medios de la instrucción de la Juventud». Bon govern, bon mètode, bons resultats –com es deia llavors.

En un segon moment, el text ens dóna a conèixer els fets esdevinguts a partir de la data emblemàtica de 1820; podrem assabentar-nos dels treballs que enllestí el govern municipal –quan assumí de nou les seues competències– per a estudiar altra vegada «el modo y manera» de millorar l’educació a Xàtiva; ens assabentarem de com s’aprova, en 1821, un nou pla que substituirà el de 1798 seguint un model educatiu liberal en què destaca la idea d’una primera ensenyança universal, pública, uniforme i gratuïta. Bona mostra dels intents pioners d’iniciar un camí que, per altra banda, sabem farcit d’insuficiències i debilitats.

Bé, el conjunt de perspectives que defineixen i expliquen el desenvolupament d’aquestes qüestions en un cas concret, específic, il·lustratiu, important, ajuda a comprendre temes decisius de la nostra història educativa en general. El treball ajuda a reconstruir, i aquesta és l’altra aportació estimable que insinuava abans, mecanismes i processos socials; permet identificar actors, estaments i classes, així com llurs particulars comportaments; permet també precisar identitats culturals, ritmes històrics, uniformitats i diferències.

Les qüestions o les claus de l’assumpte queden clares. Per una banda, veiem que el discurs pedagògic i el desenvolupament legislatiu del reformisme il·lustrat intenten racionalitzar la incipient organització institucional i la tradicional pràctica pedagògica, i ho fan per a reglamentar la intervenció pública en aquest terreny i per a millorar, sens dubte, la condició de l’anomenat arte de enseñar.

Igualment observem un temps i un propòsit –continuació o recuperació de l’esperit gadità de 1812– a través dels quals vol obrir-se pas la definició del paper dels poders públics en matèria educativa, intervencionisme i protecció, promovent amb açò l’inici d’una certa política escolar, carregada –això sí– d’insuficiències, irregularitats i inestabilitat. No podia ser altrament. Es tractava d’atendre el camp de la instrucció, considerat com «el más principal ramo de la policía y buen gobierno del Estado», segons reconeixia la Reial Provisió d’11 de juliol de 1771. Per altra banda, en allò tocant a la distribució, només es parlaria de procurar la major igualtat possible. Recordem, un moment, Narganes de Posada, que l’any 1807, encara escrivia així: «La necesidad de instruirse es como todas las necesidades del hombre: pan grosero y algún alimento ordinario basta a las clases ínfimas de la sociedad para satisfacer la necesidad de sustentarse; las medianas necesitan alimentos menos comunes y más variados, y las superiores han menester manjares más exquisitos y más regalados condimentos».

I apareixen nítids, igualment, els desigs. Desig, doncs, de normativitat política i pedagògica que procurés mesures i solucions per a fer front a la descura institucional, l’escassa competència dels mestres, la falta de bon mètode, etc. Desig, per altra banda, de dirigir l’educació cap a la virtut i el patriotisme, de vincular-la amb una eficaç qualificació per a les arts i els oficis. I, amb tot això, altres intencions i altres realitats; aquelles que relacionen l’educació, posem per cas, amb la transmissió de pautes i pràctiques socioculturals homogeneïtzadores i legitimadores.

Sí, també és temps, certament, de contraposicions que cal no perdre de vista: la universalitat dels ideals i les limitacions dels interessos socials en joc, el finançament problemàtic de les reformes i la incoherència, la fragilitat, les vacil·lacions, els conflictes i les resistències presents en la tasca política. El combat, en fi, entre els discursos teòrics i les pràctiques, entre l’impuls de la utopia pedagògica i el fre dels trets particulars que caracteritzen el projecte de canvi social.

Ja en el segle XIX els signes són també clars: recordem el Dictamen de la Comisión de Instrucción Pública de 7 de març de 1814, que assenyalava el «tan importante como descuidado objeto, el triste cuadro que ofrece hoy día este ramo, quizá el más importante para la felicidad de una Nación», el desconcierto i descuido que pateix la nació en aquest camp de la instrucció, el decisiu paper d’una recta educación nacional com a «sostén y apoyo de las nuevas instituciones» que tracten d’obrir-se pas. La situació era, en principi, poc feliç. Altres crides insisteixen a reafirmar i subratllar la competència per a controlar o supervisar, l’ordenació de continguts i mètodes, la necessitat de l’ensenyança primària, la formació per a les obligacions civils.

Per altra banda, durant aquesta mateixa etapa, ens situem davant una diversitat de principis concurrents, davant les persistències i les resistències que es fan presents també en l’esdevenir de la nostra peculiar «revolució» liberal o en la marxa de les seues transformacions. Observem, en fi –amb ajuda del llibre que presentem–, els motius per a construir un sistema educatiu nacional, les circumstàncies que acompanyaren el procés, el trànsit cap al sistema educatiu estatal, el triomf definitiu d’una concepció que propugnava el caràcter estatal de l’educació.

No oblidem, tampoc, que els canvis estudiats des de la perspectiva educativa constitueixen també el complex procés de construcció de l’Estat; hem de tenir en compte l’evident i necessària funció del sistema educatiu com a element decisiu d’integració social i política. Per acabar, recordem els assumptes i el propòsit que expressava Quintana en 1822: l’objectiu de vincular la generació present a «los dos mayores bienes del hombre civilizado, la instrucción y la libertad». La igualtat era un altre assumpte.

Hi ha molts motius, conseqüentment, per a rebre amb satisfacció aquest text, per a llegir-lo amb atenció i, segur, amb gust i profit, per a felicitar Vicent Torregrosa i encoratjar-lo a prosseguir el trajecte i el treball.

ALEJANDRO MAYORDOMO PÉREZ

Catedràtic d’Història de l’Educació Universitat de València