Kitabı oxu: «Les aventures d'en Wesley Jackson»

WILLIAM SAROYAN

(Fresno, 1908-1981) Fill d’emigrants armenis que van fugir de l’imperi Otomà, Saroyan va escriure contes, novel·les i obres teatrals que el van fer extraordinàriament popular. Va guanyar el premi Pulitzer (que va rebutjar) amb El moment de la teva vida i l’Oscar a la millor història per La comèdia humana.

Les seves obres es construeixen més per la descripció impressionista de personatges i ambients que per una intriga o una trama elaborada; a més, vehiculen sempre un estat d’ànim optimista i una fe profunda en la humanitat.

LES AVENTURES D’EN WESLEY JACKSON

WILLIAM SAROYAN

William Saroyan, un dels grans escriptors del segle XX, va escriure aquesta novel·la per encàrrec de l’exèrcit dels Estats Units. Com a soldat, l’escriptor havia estat mobilitzat a Londres i algun comandament va creure que, a canvi d’un permís, Saroyan podria escriure una història que afavorís les relacions entre estatunidencs i britànics i que, alhora, donés una visió amable de la vida de les tropes durant la Segona Guerra Mundial. Però, és clar, la novel·la va ser rebutjada. I Saroyan es va quedar sense el permís promès i es va escapar per poc d’un consell de guerra.

Profundament antibel·licista i gens complaent, la novel·la narra l’estada a l’exèrcit d’un jove que hi coneixerà el millor i el pitjor de la vida, els aspectes més tràgics i els més divertits, i arribarà a la convicció que només l’amor i la fraternitat humana poden redimir-nos. Un llibre màgic, que regala joia de viure.

Traducció de Jordi Martín Lloret

«Una aclaparadora puresa legitima el seu discurs antibel·licista. Tot en Saroyan resulta autèntic. Em pregunto per què aquest llibre no és de lectura obligatòria en tots els instituts.»

— Sergi Sánchez, El Periódico

«En els prestatges de la literatura pacifista ocupa un lloc de privilegi.»

— Pablo Martínez, El Correo

«[Saroyan ens ofereix] un alè reconfortant i gairebé embriagador, un batec rabiós de vida intensa i despreocupada.»

— Pau Riba, paperdevidre

LES AVENTURES

D’EN WESLEY JACKSON

© 1946 William Saroyan

© 2021 Jordi Martín Lloret, per la traducció

© Prismatic Pictures / Bridgeman Images, per la imatge de portada

© Institut Català Internacional per la Pau (ICIP), per aquesta edició

c. Tapineria, 10, 3a

08002 Barcelona

T. 93 554 42 70

www.icip.cat

icip@gencat.cat

© 9 Grup Editorial, per aquesta edició

Angle Editorial

c. Mallorca, 314, 1r 2a B

08037 Barcelona

T. 93 363 08 23

www.angleeditorial.com

angle@angleeditorial.com

Primera edició: octubre de 2021

ISBN (Angle Editorial): 978-84-19017-15-4

ISBN (Generalitat de Catalunya): 978-84-18986-75-8

Producció de l’ePub: booqlab

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquest llibre, ni la incorporació a un sistema informàtic, ni la transmissió en cap forma ni per cap mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per gravació o altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del copyright.

LES AVENTURES
D’EN WESLEY JACKSON

WILLIAM SAROYAN

TRADUCCIÓ DE JORDI MARTÍN LLORET

L’Institut Català Internacional per la Pau (ICIP) va ser creat pel Parlament de Catalunya a finals del 2007. El Parlament va optar, a petició de la societat civil, per crear un organisme públic, independent del Govern i les entitats privades, dotat de personalitat jurídica pròpia i amb plena capacitat per obrar. La llei de creació de l’ICIP estableix que ha de prestar serveis a la ciutadania, al moviment per la pau, al món universitari i acadèmic i a les administracions públiques, mitjançant activitats de recerca, docència, transferència de coneixements, sensibilització i intervenció.

Per tal de difondre la cultura de pau i fomentar l’educació i la sensibilització de la ciutadania en aquesta matèria, l’ICIP ha creat quatre col·leccions de llibres adreçades a estimular la recerca, la divulgació i l’acció sobre temes de pau i seguretat al nostre país: «Clàssics de la Pau i de la Noviolència», adreçada a posar a l’abast de la ciutadania els i les autores que es consideren clàssics del pensament de la pau i de la noviolència; «Eines de Pau, Seguretat i Justícia», pensada per donar eines de reflexió i de treball a les persones compromeses amb la construcció de la pau i la justícia; «Pau i Seguretat», que vol posar a l’abast d’un públic acadèmic i especialitzat temes contemporanis tractats des del compromís amb la investigació per la pau, i «Noviolència i Lluita per la Pau», que vol difondre la noviolència com una filosofia i una pràctica cabdal per avançar en l’assoliment de la pau al segle XXI.

CAPÍTOL 1

En Wesley canta «Valencia» i rep una carta important

Em dic Wesley Jackson, tinc dinou anys i la meva cançó preferida és «Valencia». Suposo que tothom tard o d’hora es busca una cançó preferida. Jo sé que la meva és aquesta perquè no paro de cantar-la o de sentir-la, fins i tot quan dormo. M’agrada com brama el paio a plens pulmons:

Valencia!

In my dreams

it always seems

I hear you softly calling me!

Valencia!

Tral·larara,

tral·larara,

tral·larara, tral·larà! ¹

En aquest món no es pot prescindir de les cançons perquè tothom té sempre algun problema i els problemes marxen cantant. El meu col·lega Harry Cook canta «If I had my way, dear, you’d never grow old».² La canta a la gent que no li cau bé, i el que vol dir és que si depengués d’ell ja serien morts, no pas que vulgui que es mantinguin sempre joves. Al mateix temps, canta la cançó com si volgués dir el mateix que volia dir l’autor quan la va escriure, com si la cantés a la seva promesa i estigués afligit perquè no pot conservar-la jove i guapa per sempre. El paio a qui en Harry té mania ja sap prou el que vol dir quan li canta això, però no hi pot fer res perquè és una cançó innocent i no es pot demostrar de cap manera que en Harry no la canti a la noia que algun dia serà la seva dona. No hi ha cap llei que prohibeixi cantar-li una cançó a la teva estimada.

En Nick Cully canta:

O Lord, you know I have no friend like you—

If Heaven’s not my home, O Lord, what will I do?

Angels beckon me to Heaven’s open door

And I can’t feel at home in this world any more. ³

En Nick també canta la seva cançó de dues maneres alhora: seriosament i de broma. Per com canta ja saps que el que vol dir és: «No m’agrada aquesta vida», però al mateix temps saps que també vol dir: «No m’agrada, però la vull conservar; així que, si me n’he d’anar, per l’amor de Déu, deixa’m anar a un lloc millor que aquest; deixa’m anar al Cel». Saps que en Nick s’enyora d’una vida impossible, i saps que se’n riu, d’aquesta enyorança. Cada cop que sento en Nick cantar aquesta cançó o em recordo d’ell cantant-la, em poso tan trist que m’agradaria ser algú altre en comptes de qui soc. M’agradaria ser un xinès o un esquimal o qualsevol altra cosa tret del que soc: un americà nascut a San Francisco, de mare dublinesa i pare londinenc que es van conèixer a San Francisco, es van enamorar, es van casar i van tenir dos fills, el meu germà Virgil i jo. No suporto la meva vida quan sento en Nick Cully preguntar-li al Senyor què farà si el Cel tampoc no és casa seva.

Tothom que conec té una cançó que recorda d’algun lloc, una cançó que té un significat especial. A mi m’agrada imaginar-me quines cançons deuen cantar els famosos quan no els veu ningú. Una cosa és el que un home canta a l’església, i una altra de ben diferent el que canta quan està sol.

De moment ja sabeu com em dic, l’edat que tinc i quina és la meva cançó preferida, però encara no sabeu el més important que s’ha de saber de mi, que és que soc lleig. No pas una mica lleig, com alguns paios: jo soc lleig del tot. El perquè no el sé, però és així, ves. Cada cop que em miro al mirall per afaitar-me em sorprenc. Em costa de creure que hi hagi ningú tan lleig, però sí, el tinc davant dels ulls... i soc jo!, en Wesley Jackson (39339993), no pot ser ningú més. No sabia que fos tan lleig fins que em vaig començar a afaitar fa tres anys i em vaig haver de mirar al mirall cada dos o tres dies, que és el que no m’agrada d’afaitar-me. No em fa res haver-ho de fer, no em fa res procurar d’anar polit, però m’he de mirar al mirall quan m’afaito i el que hi veig em fastigueja tant que ni tan sols em molesto a desitjar ser un esquimal, el que voldria és morir-me.

Per aquest motiu fa tres anys em vaig proposar de mantenir-me tant com pogués fora de la vista de ningú. Feia passejades llargues i llegia molts llibres. Passejar et fa pensar i llegir et posa en contacte amb les idees d’altres homes, la majoria dels quals segurament també són lletjos. Després de passejar molt, de llegir molt i de pensar molt acabes parlant sol, tot i que no és exactament amb tu mateix amb qui parles, sinó amb els paios que has conegut als llibres. I de seguida et venen ganes de parlar amb algú que sigui viu, però quan ho intentes resulta que els altres no saben de què parles perquè no han llegit els llibres que tu sí que has llegit ni han pensat en les coses en les quals tu sí que has pensat, i el més probable és que es pensin que ets boig. Potser sí que ho ets, però qui sap qui és boig i qui no? Jo no em veuria amb cor d’afirmar que un home és boig. Em podria equivocar.

Després comences a pensar que hauries d’escriure una carta a algú, i això és el que vaig fer jo. Vull dir que vaig pensar que hauria d’escriure una carta, però no sabia a qui enviar-la. La mare havia estat separada del pare quasi tota la meva vida, i jo hi havia perdut el contacte.

Quant al pare, no sabia on coi era. I quant al meu germà Virgil, què li podies dir a un nano de només tretze anys encara que el coneguessis, que tampoc no era el cas? Si jo ara escrivís al president, no ho trobaria estrany, ell?

No coneixia ningú prou bé per escriure-li, així que al final vaig escriure a la senyoreta Fawkes, que em feia la catequesi a San Francisco.

El pare em feia anar a la catequesi perquè deia que ell s’havia allunyat del bon camí i li feia por que jo també me n’allunyés si no rebia una mica d’ajuda. Deia que em pertocava a mi de trobar el bon camí per tots dos, però el borratxo era ell, coi, no pas jo. Era ell qui hauria d’haver anat a la catequesi.

Vaig escriure a la senyoreta Fawkes una carta ben llarga i li vaig explicar algunes de les coses que m’havien passat des de l’últim cop que l’havia vista, feia nou anys. No creia que es recordés de mi, però em semblava que havia d’escriure a algú, així que li vaig escriure. Quin sentit té ser a l’exèrcit si no escrius ni reps alguna carta de tant en tant? Si la senyoreta Fawkes contestava, fantàstic. I si no, també.

Una nit, aproximadament un mes després que hagués enviat la carta a la senyoreta Fawkes, es va armar un gran rebombori a l’hora de repartir el correu perquè hi havia una carta per a mi. Va ser en Vernon Higbee qui va provocar el xivarri. En comptes de llançar-me-la, tal com feia amb tothom, va dir que me la volia lliurar oficialment. Als nois els va agradar la idea de convertir allò en un acte oficial, i a mi no em feia res, així que quan em van obrir un passadís fins a la tarima, el vaig recórrer i vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon, tal com esperaven que fes. Sabia que es volien divertir una mica, i a l’exèrcit, quan un munt de paios es volen divertir una mica val més deixar-los fer perquè, si no, al final ells es diverteixen més i tu no et diverteixes gens. Però si els deixes fer, si més no tu també et diverteixes una mica. A més, quan la gent es riu de tu, de qui es riu, en el fons? Si jo em ric de mi mateix, per què no s’haurien de riure de mi també un munt de paios de l’exèrcit? Suposo que tothom aprèn a riure’s de si mateix a partir dels divuit.

Doncs bé, quan vaig pujar a la tarima al costat d’en Vernon tothom reia i es divertia, i llavors en Vernon va allargar el braç tal com solen fer els oradors que controlen el seu públic.

—Silenci! —va demanar—. Aquest és el moment més important de la meva carrera com a encarregat del correu de la Companyia B. Tinc l’honor d’anunciar que ha arribat una carta a través del Servei Postal dels Estats Units, i l’honor encara més gran d’anunciar que el destinatari d’aquesta carta és el soldat Wesley Jackson. Visca el soldat Jackson!

Mentre els companys m’ovacionaven, jo em demanava què em devia dir la senyoreta Fawkes a la carta. I al mateix temps no parava de sentir el paio de la cançó bramant «Valencia!».

Després de l’ovació, algú va dir:

—De qui és la carta?

I algú altre:

—No em diguis que fins i tot en Wesley té nòvia.

Però a mi no em va fer res.

—Si us plau, anem per parts —va dir en Vernon Higbee—. Amb l’amable permís del soldat Jackson, us diré qui envia la carta. Pel que fa a la qüestió de si el soldat Jackson té nòvia o no, l’afirmació o la negació d’aquesta circumstància no té res a veure amb aquesta cerimònia, que és oficial. La carta que tinc a la mà, i que és propietat particular del soldat Jackson, està clarament adreçada a ell, tal com indiquen al sobre el grau, que és «Soldat», el nom, que és «Wesley Jackson», i el número de sèrie, que és el «39339993», tot d’acord amb el Reglament de l’Exèrcit. Visca el Reglament de l’Exèrcit!

Els companys van ovacionar el Reglament de l’Exèrcit, i llavors en Vernon va dir:

—Molt bé. I ara de qui és la carta. La carta ve de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco. —Llavors em va mirar a mi i va dir:— Soldat Jackson, és un gran plaer lliurar-li, en nom de la Nació, aquesta carta que ha arribat per a vostè des de l’església presbiteriana de la Setena Avinguda de San Francisco, una ciutat que és molt a prop del meu cor, a només nou milles a l’altra banda de la badia de la meva ciutat natal, San Leandro, i a quasi dues-centes d’aquest post.

En Vernon va fer entrexocar els talons i es va quadrar. I no sé per què però tots els paios que s’estaven allà esperant la correspondència, prop d’un centenar, van fer el mateix. No és que seguissin l’exemple d’en Vernon, sinó que van fer entrexocar els talons i es van quadrar amb ell, com una bandada de pardals que alcen el vol alhora d’un cable telegràfic. Era un joc, però a mi no em va molestar gens. Fins i tot em va agradar una mica perquè no els havia vist mai tan diligents, aquells paios, ni tan sols quan formaven. Quan es tracta de divertir-se, un paio és capaç de fer quasi qualsevol cosa amb diligència. A més, la senyoreta Fawkes m’havia contestat la carta i ben aviat la llegiria.

En Vernon va fer una reverència, em va lliurar la carta i tothom va esclafir unes riallades de les que només se senten a l’exèrcit, o potser també en una presó. Encara els sentia riure mentre corria pel bosc al qual solia anar quan era en aquell post. Quan vaig arribar al bosc, em vaig asseure sota un arbre, vaig deixar la carta a terra, al meu davant, i me la vaig mirar.

Era la primera carta que rebia a la vida, i al sobre hi havia escrit a màquina el meu nom i tot, «oh, Valencia!».

Al cap d’una estona vaig obrir el sobre per veure què em deia la senyoreta Fawkes, però la carta no era de la senyoreta Fawkes, sinó del pastor de l’església. Deia que li sabia greu comunicar-me que la senyoreta Fawkes era morta. Havia traspassat feia tres mesos, mentre dormia, als setanta-un anys. Deia que ell s’havia pres la llibertat d’obrir la meva carta, i que l’havia llegida mitja dotzena de vegades. Li sabia greu no haver-me conegut perquè, a jutjar per la meva carta, li feia l’efecte que jo havia de ser un bon jove cristià (cosa que no vaig saber fins que no m’ho va dir ell i que al pare li hauria agradat sentir). Deia que resaria per mi i em demanava que jo també resés, però no em demanava que resés per ell. I deia moltes coses més, que vaig llegir mentre em queien les llàgrimes perquè la senyoreta Fawkes era morta; i en acabat em deia: «Hi ha una cosa que he decidit dir-te, després de rumiar-hi molt, i que espero que tinguis el valor d’acceptar amb dignitat i resignació: Tu ets escriptor. Jo fa quasi quaranta anys que escric, i he de dir que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita (fa quinze anys vaig publicar pel meu compte un llibret ben inspirador titulat Somriure malgrat les llàgrimes, que el reverend R. J. Featherwell, de Sausalito, Califòrnia, va incloure en un dels seus sermons, en el qual va dir: “Vet aquí un llibre que el món feia molt que esperava; un llibre que desprèn una llum bondadosa molt necessària en aquest món fosc i maligne”); deia que tot i que la meva obra no és ben bé inèdita, he de reconèixer que tu escrius més bé que jo, i per tant has d’escriure. Escriu, noi!».

D’entrada vaig pensar que el paio no hi devia tocar gaire, però no vaig trigar a seguir el seu consell, i per això ara escric aquesta història, que tracta sobretot de mi mateix, perquè no conec tant ningú més, però també del que sé d’altra gent.

A la carta que vaig escriure a la senyoreta Fawkes vaig ser força curós amb el llenguatge —i diria que també amb les idees—, però ara ja no cal que sigui tan curós i penso dir el que trobi oportú sobre qualsevol tema.

______________________

1. La versió anglesa que Clifford Grey va escriure el 1926 del pasdoble compost per José Padilla per a la sarsuela La bien amada (1924) es va fer molt popular als Estats Units. (Totes les notes a peu de pàgina són del traductor.)

2. «If I Had My Way» (Lou Klein, James Kendis), popularitzada per The Mills Brothers l’any 1931, i més tard recuperada per altres cantants com Bing Crosby, Frank Sinatra o Willie Nelson. En el context de la cançó, la frase «If I had my way, dear, you’d never grow old» significa: «Si depengués de mi, amor meu, no et faries mai vella».

3. «Oh, Senyor, saps que no tinc cap amic com tu... / Si el Cel no és casa meva, oh, Senyor, què faré? / Els àngels m’indiquen la porta oberta del Cel, / i ja no em sento a casa en aquest món.»

CAPÍTOL 2

En Wesley explica el que et fa l’exèrcit, diu una cosa que troba oportuna i no pot dormir

He dit que la carta que vaig rebre del pastor com a resposta a la que jo havia escrit a la senyoreta Fawkes ha estat l’única que he rebut mai, però això no és ben bé veritat, tot i que tampoc no és cap mentida. Abans havia rebut una carta del president, però per a mi no comptava perquè no creia que ell en sabés res. De totes maneres, no era personal. Ni semblava sincera. Vaig llegir la paraula «Cordialment» i em vaig preguntar per què no deia «Adeu», tenint en compte que m’anunciava que ben aviat ingressaria a l’exèrcit. Havia sentit a dir que si podies respirar, l’exèrcit et cridava, i jo respirava prou bé. Havia sentit un munt de coses més sobre l’exèrcit, algunes de divertides i d’altres de sòrdides, però l’única conclusió que se’n podia treure era que aviat vestiria l’uniforme perquè no tenia antecedents penals, no era boig, no patia del cor, tenia una bona pressió arterial i conservava bé tots els dits de les mans i dels peus i els ulls, les orelles i totes les coses amb què havia nascut. Semblava que m’haguessin fet només per ser soldat i que hagués d’estar rondant per la platja o per la Biblioteca Pública de San Francisco mentre esperava que es declarés la guerra. Tot i així, no estava ansiós d’anar-hi. Del que estava ansiós era de no anar-hi.

Una o dues vegades vaig pensar d’anar a amagar-me a les muntanyes fins que s’acabés la guerra. Una vegada fins i tot em vaig fer un farcell amb tot el que necessitaria per viure així i vaig pujar a un tramvia per allunyar-me de la ciutat tant com pogués. Vaig baixar a la Gran Autopista, i un paio em va portar a Gilroy, a seixanta milles cap al sud, però quan vaig mirar al voltant em vaig adonar que encara era al mateix país i que tothom continuava esverat amb la guerra. Tothom semblava malalt d’excitació, i l’excitació semblava obscena. Em vaig prendre una hamburguesa i una tassa de cafè, i vaig tornar a casa en autoestop. No vaig explicar a ningú el que havia fet, ni tan sols com havia mirat per damunt de l’espatlla la Serralada Costanera, on pensava d’anar a viure mentre durés la guerra, i em vaig sentir tan sol i desemparat i ignorant i pobre i avergonyit que vaig començar a odiar el món sencer, cosa que no m’agrada fer perquè el món és gent i la gent és massa patètica per odiar-la. Així, doncs, em vaig resignar a fer com els altres, i quan va arribar el moment em vaig presentar al número 444 de Market Street i em vaig allistar a l’exèrcit.

Però allò ja és història antiga, i en aquest relat no tinc intenció de jugar amb la història antiga. Algun dia aquesta guerra serà història antiga i aleshores jo voldré saber quina serà l’opinió general al respecte. Em voldré interessar pel desenllaç. No em sorprendria gens que aquesta guerra acabés sent el punt d’inflexió, tal com diuen a la ràdio. El problema és que si penses en un punt d’inflexió durant tres o quatre minuts arribes a la conclusió que al món no hi ha res que no sigui un punt d’inflexió, i l’única cosa important sobre un punt d’inflexió és de què és un punt d’inflexió i cap on és un punt d’inflexió. Si és un punt d’inflexió del no-res cap al no-res, quin sentit té? Potser fins i tot es podria haver ignorat, tot i que no sé com algú que no sigui coix o boig pot ignorar una guerra, tenint en compte la carta que rep i com se li complica la vida així que l’obre i la llegeix.

Recordo que abans que esclatés la guerra, en tot el país no hi havia ningú que sabés que jo existia ni que es preocupés per mi poc o molt. Ningú no em convidava a ajudar a resoldre els problemes de la pau. Però jo era el mateix que soc ara i també necessitava una mica de diners. Per això l’esperit de gran família que envaeix tot un país quan esclata una guerra em fa sospitar una mica de la gent que ho celebra, perquè la veig sempre somrient i plena d’esperança, i massa predisposada a les heroïcitats, mentre que els paios d’uniforme quasi sempre se senten confosos i desgraciats, i només comencen a somriure quan ja no hi ha res més a fer, i no són mai gaire optimistes perquè no saben gaire què passa ni què significa el que passa ni quin pot ser-ne el desenllaç —per a ells, vull dir—; i no tenen mai pressa per fer-se els herois perquè, amb una mica de mala sort, potser acabaran sent herois morts. I quan un paio és conscient d’això, no es pot lliurar en cos i ànima a cap celebració. En Henry Rhodes deia, quan estàvem ell i jo junts al Centre de Reclutament, durant els primers dies de la nostra vida a l’exèrcit: «Aquí foten puntades de peu al cul, i tu i jo, Jackson, som dos culs a punt de rebre».

En Henry Rhodes havia estat un censor jurat de comptes que treballava en un despatx de Montgomery Street, a San Francisco, fins que el van cridar a files. No era cap criatura. Tenia quaranta-tres anys, però aleshores els agafaven a tots.

Abans deia que diria el que trobés oportú, fos el que fos. Doncs bé, ha arribat el moment que digui una cosa que trobo oportuna, però em moro de por de dir-la. Jo tinc por perquè soc a l’exèrcit, però la gent que no hi és, a l’exèrcit, de què coi té por? Així que esclata una guerra, sembla que tothom s’oblidi del que sabia —de tot el que importa de debò—, i calla i es queda callada i es limita a rondinar amargada per les mentides que no para de sentir pertot arreu.

A l’exèrcit t’espanten des del primer dia. Comencen espantant-te amb el Codi de Justícia Militar. No pretenen ser humans pel que fa als embolics en què es pot ficar un soldat, simplement t’amenacen de matar-te. I t’ho diuen mentre alces el braç per prestar el jurament. T’ho diuen abans que abaixis el braç, abans que ja siguis dins l’exèrcit: «... el càstig és la mort». Són la teva família, la mateixa gent que et diu tantes altres coses, i tantes de tan confuses després que t’hagin dit quin és el càstig. Per descomptat no l’han d’aplicar quasi mai, aquest càstig, però la paraula mort sempre plana sobre la idea de llei i ordre militar, i ben aviat s’acaba filtrant en cada petita norma irritant que pot infringir un soldat, de manera que si una tarda s’escapa un moment a fer un glop d’aigua, el declaren absent sense permís, una falta molt greu el càstig per la qual, tot i que ells en diguin «feina extra», és la mort; o si deixa córrer l’aigua de l’aixeta mentre es renta, en comptes d’omplir la pica, el càstig també és feina extra, que per a mi no és res més que un sinònim d’assassinat. Et toca aguantar sis o set mesos d’aquesta mena de llei i ordre, i si no acabes mort de por, o ple de confusió i de ràbia, ets millor home que jo, perquè, tot i que soc de tracte fàcil i no hauria d’estar espantat ni confós ni enrabiat, sí que estic espantat, sí que estic confós i sí que estic enrabiat. No m’agrada, però no ho puc evitar.

De tota manera jo parlava d’en Henry Rhodes, i el que trobava que havia de dir sobre ell perquè ho trobava oportú, però tenia por de dir-ho perquè soc a l’exèrcit, era això: en Henry Rhodes estava ressentit amb el govern per haver-lo cridat a files.

Tenia por de dir una fotesa com aquesta.

Em fa vergonya.

No puc dormir de pensar en aquestes coses, però a vegades tampoc no puc dormir per culpa del soroll que no paren de fer els nois a la caserna durant tota la nit, xerrant, explicant acudits verds, cantant o fent-se bromes els uns als altres, com la que fan en Dominic Tosca i en Lou Marriacci al germà d’en Dominic, en Victor, que dorm a la llitera d’entremig.

Així que en Victor s’adorm, en Dominic per un costat i en Lou per l’altre li comencen a xiuxiuejar a cau d’orella: «Jo no vull ser a l’exèrcit. Per què m’ha hagut de passar això a mi? Tan tranquil que estava. Jo no vull ser soldat. No vull matar ningú. Vull tornar-me’n a casa. No vull morir». I cada cop xiuxiuegen més fort, fins que el pobre Victor es desperta i diu: «Prou ja, no? Dominic, l’hi diré a la mare!». I tots els nois de la caserna esclatem de riure; fins i tot jo, que no ho trobo gens divertit.

CAPÍTOL 3

En Jim Kirby, de U.P., ensenya a en Harry Cook i a en Wesley L’art de la guerra i els envia al nord

Un paio curiós, en Harry Cook.

Un vespre jo estava assegut sobre una pila de fustes que hi havia davant la caserna, llegint un llibre que havia trobat a la ciutat i que es titulava L’art de la guerra, i en Harry estava estirat de panxa enlaire a l’altre extrem de la pila. Aquelles fustes anaven bé per asseure’s o per estirar-se, però ningú no sabia ben bé per a què servien. Pel color que havien agafat ja es veia que feia molt que eren allà. I en Harry que no parava de dir, en veu prou alta perquè jo el sentís:

—Soldat Cook a les seves ordres, senyor coronel. Ja pot agafar el seu exèrcit, i em sembla que ja sap què pot fer-ne.

I al cap d’una estona, li vaig dir:

—Amb qui parles?

—Amb el coronel —va contestar en Harry—. El cabró.

—Què has dit?

—Ja m’has sentit.

—Això et podria costar un consell de guerra.

—Ja m’has sentit —va repetir en Harry.

—Es pot saber què tens en contra del coronel?

—Abans era el director de crèdits d’uns grans magatzems.

—Com ho saps, tu, això?

—M’ho ha dit la seva taquígrafa. Ho ha investigat.

—I per què l’havies d’anar a veure?

—M’hi ha enviat el capità.

—Per què?

—Per culpa del tinent.

—Què has fet?

—El sergent ha dit al tinent que jo havia fet uns comentaris despectius sobre l’exèrcit.

—I què ha dit el coronel?

—Que m’hauria de caure la cara de vergonya. Ha dit que si no em sotmetia a un consell de guerra, era perquè no volia embrutar el nom d’aquest post. Així que li he volgut embrutar jo el seu, de nom, ja ho has sentit.

En Harry es va deixar caure cap a la capa de fustes de sota, fora de la meva vista, i jo em vaig tornar a concentrar en el llibre que estava llegint, però just llavors vaig veure sortir de darrere la cantonada de l’economat un grapat de militars amb un civil entremig que venien directes cap a la pila de fustes. Per com es movien, es notava que eren importants. Es pot distingir un soldat ras d’un oficial per la manera de caminar. Amb això no vull dir que l’oficial camini més bé que el soldat ras, però hi ha alguna cosa que els distingeix. Fins i tot de lluny es pot veure que un oficial se sent observat, ja sigui per un oficial superior o per la tropa, i es pot veure que es considera un home força important en aquest món d’homes, tal com sol dir ell; no tan important com un capità, si és tinent, però sí més important que la gran majoria d’homes de l’exèrcit, o del món fins i tot. No em calia veure el pollastre de llauna a l’espatlla del coronel per saber que era un home important, ho sabia per com ocupava l’espai entre els altres homes del grup. Ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que el comandant que tenia al costat, i el comandant ocupava l’espai donant-se una mica més d’importància que els dos capitans que anaven al seu costat. Al tinent se’l veia més aviat xarxó i poca cosa al costat dels altres, però en realitat l’home més important del grup era el civil. I també era el més jove, no devia tenir més de vint-i-sis o vint-i-set anys.

Em vaig esverar una mica quan vaig veure tants homes importants perquè jo era allà fora i ben a la vista. No sabia si baixar de la pila de fustes i fer-los una salutació o amagar-me una o dues capes més avall. En aquella època no m’agradava fer la salutació ni haver-hi de pensar tothora, però ara ja tant se me’n dona perquè faig el que em ve de gust. Si veig pel carrer un coronel vell i encongit que sembla solitari i confós, com si no se sentís superior a un soldat ras, procuro que em vegi per fer-li una salutació com cal i continuo el meu camí. Però si veig un energumen jove i alegre que es pensa que és l’amo del carrer, disposat a canviar la història del món perquè passi de ser trista a ser horrible, jo simplement m’entotsolo, o em giro per mirar un aparador, o alço els ulls cap al cel i deixo enrere l’imbècil. Només faig la salutació si em surt de dins. He fet la salutació a vells captaires, a nens del carrer, a noies boniques, a borratxos penjats de fanals, a mossos d’ascensor amb uniforme i a tots els paios de l’exèrcit que em cauen bé, sense distinció de grau; però aquell grup que baixava pel carrer de l’economat no m’agradava, així que em vaig ajupir perquè no em veiessin i, de quatre grapes, em vaig acostar a en Harry Cook.

—A tu què et passa? —va preguntar en Harry.

—El coronel —vaig xiuxiuejar—. Quatre oficials més i un civil.

Els vam sentir les veus, i en Harry va fer mala cara.

—A veure què diuen —vaig dir.

Però com que no deien res que pagués la pena escoltar, em vaig posar a llegir i en Harry es va posar a cantar en veu molt baixa «If I had my way, dear, you’d never grow old». Jo sabia que pensava en el coronel.

Els homes estaven animats d’aquella manera especial tan pròpia dels militars, però al mateix temps també vigilaven molt, no tant el que deien com el to de veu que es permetien d’adoptar per dir-ho. De tant en tant el comandant s’expressava amb massa brillantor per al seu grau, i llavors tot d’una canviava de to per deferència al coronel. Passava el mateix amb els altres, tret del coronel i el civil. El coronel era prou brillant per ser algú que fins feia poc treballava al departament de crèdits d’uns grans magatzems, però les coses que deia a mi em semblaven poca-soltades. Vaig deduir que el civil era un periodista enviat pel seu diari per escriure una sèrie de cròniques sobre la vida a l’exèrcit. Llavors el vaig sentir dir:

—Coronel Remington, m’agradaria parlar amb un o dos dels seus homes; amb qualsevol.

I el coronel va contestar:

—És clar que sí, Jim. Tinent Coburn, faci el favor de portar al nostre amic Jim un parell dels nostres homes. Ho deixo al seu criteri.

Vaig sentir el tinent contestar com era habitual i sortir corrent. Els homes es van tornar a animar, però no massa, és clar. Ben aviat les veus es van acostar massa perquè em sentís còmode i de sobte la colla ja sortia de darrere la pila de fustes, des d’on ens podien veure a en Harry Cook i a mi. Abans que pogués reaccionar, ens van veure. Ens van veure tots, però sobretot el coronel. En Harry va fer com si no s’hagués adonat que eren allà i es va posar a cantar més fort del compte perquè semblés que no sabia que hi havia algú a prop. Així que depenia de mi fer-hi alguna cosa, però no sabia què. Em vaig aixecar i em vaig sentir com un ximple quan em vaig adonar que estava una mica per sobre dels caps d’aquells homes. Tot i així, em vaig canviar el llibre de mà, de la dreta a l’esquerra, i vaig fer la salutació. Me la va tornar tothom tret del civil, i el coronel va dir: «Descansi, fill», cosa que em va fer adonar que volia impressionar el periodista. Volia que el periodista pensés que era un paio normal. Quan em va veure el llibre, va dir:

—Què, fent els deures?

En Harry ja havia parat de cantar i em va mirar a mi i després al grup. Es va aixecar i va fer la salutació quan ja estava absolutament fora de lloc, i a més ho va fer com si tingués tot el temps del món. Va ser molt violent, perquè en Harry va fer la salutació tan lentament que la reacció automàtica dels militars davant d’una salutació com cal es va frustrar. Ningú no es va moure per tornar-li la salutació, però en Harry no es donava per vençut. Es va quedar dret sobre la pila de fustes sense deixar de fer la salutació. Després de molts titubejos, el coronel va tornar la salutació amb un gest ben exasperat, i tots els altres oficials van seguir el seu exemple. A hores d’ara ja estaven tots nerviosos, i suposo que es lamentaven d’haver-se trobat amb nosaltres. Feia tanta estona que el coronel m’havia demanat si feia els deures que ja no em va semblar que calgués contestar-li i em vaig limitar a quedar-me allà plantat. El periodista va dir, per mirar de relaxar l’ambient:

—Coronel Remington, em permet que parli amb aquests homes?

Aquest cop el coronel ja no semblava tan animat.

—Vostè parli amb l’home que vulgui —va dir—. No se n’estigui.

El periodista va mirar en Harry, va somriure i va dir:

—Què li sembla l’exèrcit, amic?

En Harry no va somriure.

—No m’agrada —va contestar en Harry—; i jo no soc amic seu, em dic Harry.

—I de cognom?

—Cook.

En Harry va baixar de la pila de fustes. Em vaig pensar que es quedaria un moment amb el periodista i els oficials per contestar més preguntes, però sense dir ni una paraula més es va girar i va marxar. Suposo que devia anar a l’economat o a la sala de projeccions. Així que em vaig quedar allà sol. Em vaig adonar que el coronel estava emprenyat com una mona amb en Harry per haver dit el que havia dit i per haver fet el que havia fet, així que vaig decidir arreglar-ho una mica; per en Harry, però també pel coronel, perquè no suporto veure un home tan enfadat, sigui qui sigui.

—Aquesta tarda en Harry ha rebut una carta del seu pare —vaig dir—. La seva mare està molt malalta, i el seu pare creu que es morirà. S’ha passat plorant tota la tarda.

Mentre parlava, vaig baixar de la pila de fustes. No vaig perdre d’ull el coronel per veure com reaccionava, i va reaccionar com era d’esperar. D’entrada se sentia alleujat, i em va fer l’efecte que m’estava agraït per haver-lo tret d’un embolic. Els periodistes són una nosa per als militars. Poden causar molts problemes a un coronel que aspira a ascendir a general de brigada. Els homes sense uniforme, i sobretot els periodistes, no es prenen gaire seriosament els coronels i ni tan sols els generals, perquè el seu heroi de debò és el soldat ras. El coronel era prou intel·ligent per adonar-se que la millor manera de conservar el bon nom del seu post, i el seu propi, era fer veure que estava trist per la tristesa d’en Harry. Però al mateix temps veia que s’alegrava que la mare d’en Harry s’estigués morint, perquè això significava que en realitat a en Harry no li desagradava l’exèrcit, sinó tan sols la idea que se li estigués morint la mare, que era ben diferent.

—Sí —va dir el coronel mirant el periodista—, ja m’ha semblat que el pobre noi devia estar passant per alguna mena de crisi emocional. Comandant Goldring, faci el favor d’assegurar-se que el soldat Cook obtingui un permís especial per tornar a casa. Vull que el noi pugi al primer tren que surti de la ciutat i que se’n vagi a casa uns quants dies. Vull que tots i cadascun dels soldats d’aquest post entenguin que els comandants som amics seus. Enviï el soldat Cook a casa de seguida, comandant.

—Sí, coronel —va dir el comandant—. Me n’ocuparé demà a primera hora del matí.

—Què coi a primera hora del matí? —va dir el coronel—. Ara! Immediatament!

El coronel es va girar cap a mi.

—D’on és el soldat Cook?

Jo sabia que en Harry era del Sunset District de San Francisco, no gaire lluny d’on vivíem el pare i jo. Però no volia embolicar la troca perquè sabia que cada nit sortien dos o tres trens cap a San Francisco. Vaig pensar que si deia al coronel d’on era en Harry i el coronel feia pujar en Harry al primer tren, ben aviat tothom descobriria que la mare d’en Harry no estava malalta i en Harry i jo tindríem molts problemes. Així que vaig pensar que diria que en Harry era de molt lluny, de tan lluny que el coronel deixaria córrer la idea d’enviar en Harry a casa amb el primer tren i s’acontentaria de deixar que continués estant trist.

—D’Alaska, coronel —vaig dir. Vaig dir allò perquè quan vaig veure venir els problemes vaig començar a desitjar ser una altra persona, i això em va fer pensar en els esquimals, i els esquimals em van fer pensar en Alaska.

—Alaska? —va dir el coronel.

—Sí, coronel —vaig dir jo—. És d’Alaska.

Vaig notar que allò suposava un problema per al coronel, i ja donava per fet que ho deixaria córrer. Ara només calia esperar que el tinent es presentés amb dos homes que segons el seu criteri fossin idonis per entrevistar-se amb un periodista i jo ja podria anar a buscar en Harry. El coronel va mirar el periodista, i jo no havia vist mai una cara tan difícil d’interpretar com la d’aquell periodista. Allò sí que era una cara autèntica de pòquer. El coronel va somriure al periodista, però el periodista no va canviar d’expressió i això va fer adonar al coronel que encara no se n’havia sortit.

—De quina ciutat d’Alaska? —va demanar.

—Fairbanks.

—Comandant Goldring —va dir el coronel—, esbrini quins vols hi ha programats cap a Fairbanks i faci pujar el soldat Cook al primer que surti; doni-hi prioritat absoluta, i si necessita diners, ocupi-se’n personalment.

—Sí, coronel —va dir el comandant, i se’n va anar.

—I vostè, jove —em va dir a mi el coronel—, vagi a buscar el seu amic i digui-li que se’n torna a casa.

—Sí, coronel —vaig dir i em vaig girar per anar-me’n, però llavors el periodista va dir:

—Disculpi, quin llibre és?

—L’art de la guerra —vaig dir—. De Clausewitz.

—Li puc preguntar com és que llegeix aquest llibre?

—La intel·ligència del recluta mitjà d’aquest exèrcit... —va començar a dir el coronel, però el periodista el va tallar.

—Sherman deia que la guerra és l’infern —va dir el periodista—. Clausewitz diu que és un art. Vostè què creu que és?

—Jo no hi entenc gaire —vaig contestar.

—Què pensa de Clausewitz?

—Que és fàcil de llegir.

—Què pensa de les seves idees?

—Que fan pudor.

—Com es diu?

—Wesley Jackson.

El periodista va anotar el meu nom en una llibreteta que s’havia tret de la butxaca de l’abric. Al principi el coronel estava content de mi, però quan vaig començar a parlar sense embuts —tot i que no era la meva intenció— vaig notar que ja no li agradava gens. Devia tenir por que aquell ximple acabés escrivint més sobre un soldat ras que sobre ell.

—D’on és? —va demanar el periodista.

—De San Francisco.

—I a què es dedicava abans?

—A res.

—No feia res?

—Buscava feina, de tant en tant treballava, però sobretot feia el dropo. El pare va anar a l’última guerra. Cobra una pensió perquè el van ferir, i amb això anem tirant.

—A què es dedica el seu pare?

—A res.

—Quin ofici o professió té?

—Cap. Anava a la universitat quan el van cridar a files, però quan va tornar ja no tenia ganes d’estudiar.

—I vostè com ho sap, tot això?

—M’ho va explicar ell. Érem col·legues fins que va esclatar aquesta guerra.

—Què va passar?

—Doncs al pare sempre li havia agradat beure, però quan van tornar a cridar tothom a files ja no va fer res més. Ni tan sols menjava.

—Quina ferida tenia?

—Gas, metralla i commoció. Té una placa de metall al cap, allà on la metralla va estar a punt d’arrencar-li la cabellera.

—Li cau bé, el seu pare?

—És clar.

—I per què es van barallar?

—No ens vam barallar. Vaig intentar convence’l perquè deixés de beure, però no hi havia manera. Ell volia, però no podia. S’emborratxava i jo no en sabia res durant tres o quatre dies, i quan li demanava on havia estat no se’n recordava.

—Si no es van barallar, com és que van deixar de ser col·legues?

—Un dia no va tornar.

—I llavors vostè de què vivia?

—Vaig trobar una feina de dissabtes, cobrava tres dòlars. Vivia d’això.

—I el seu pare on és, ara?

—No ho sé.

—No té més família?

—La mare i un germà.

—On són?

—A El Paso. El germà de la mare, l’oncle Neal, té un negoci d’eines de granja a El Paso, i el meu germà i la mare ja deu fer deu anys que viuen amb ell.

—I vostè es va quedar amb el seu pare.

—Sí. Hi he viscut des dels nou anys.

El periodista no parava de fer preguntes i jo les hi contestava, dient sempre la veritat i sentint-me cada cop més ximple, esperant que arribés per fi el tinent amb els dos homes que havien de conservar el bon nom del post en comptes d’embrutar-lo com havíem fet en Harry i jo. Però el tinent no venia i a mi no paraven de suar-me les mans i no parava de desitjar que tant de bo fos un esquimal, i a dins del cap no parava de bramar «Valencia!» perquè era la cançó que el pare cantava el primer cop que la mare se’n va anar a El Paso amb el meu germà Virgil i el pare i jo ens moríem de solitud. Quan el pare i jo vam superar la solitud, el pare va deixar de cantar «Valencia» i jo me’n vaig oblidar, però la vaig tornar a recordar el dia que el pare no va tornar a casa, i ara que era a l’exèrcit ja no parava de sentir-la.

Al principi no em queia bé el periodista, però així que vam començar a parlar ja vaig veure que era un bon paio i em va deixar de caure malament. El coronel i els altres oficials van deixar que continuéssim parlant, però no sé per què. Potser ho trobaven interessant.

—Una última pregunta —va dir el periodista. Va mirar el coronel de cua d’ull i va preguntar:— Què li sembla l’exèrcit?

Merda, ja hi érem. En Harry Cook ja l’hi havia dit, i ara volia que l’hi digués jo també. Si li deia la veritat el coronel es disgustaria més que mai, i si no l’hi deia seria un covard. No sé per què no volia que el coronel es disgustés, tenint en compte que no em queia més bé que a en Harry, però sí que sé que no volia que es disgustés. No em semblava bé que el coronel es disgustés. No sé com explicar-ho, però em semblava pitjor fer disgustar el coronel que ser un covard. Així que em vaig posar a pensar en les coses que m’agradaven de l’exèrcit, però n’hi havia tan poques que sabia que no les podria convertir en una excusa per dir que m’agradava, i com més hi pensava més confós estava. També em vaig començar a trobar malament, però havia de prendre una decisió de seguida, així que vaig intentar semblar animat i seriós al mateix temps i vaig dir:

—M’agrada prou.

Aleshores va arribar el tinent amb els dos homes que havia triat, i jo ja em girava per anar-me’n quan el periodista em va agafar pel braç. El tinent va presentar els dos homes que havia triat. Eren un parell de paios que estaven permanentment estacionats en aquell post. Feien feines administratives. Jo els tenia vistos però no els coneixia. El periodista els va demanar l’edat, d’on eren i a què es dedicaven els seus pares, però no va anotar cap de les respostes que li van donar. L’ambient es va anar suavitzant i el coronel es va tornar a animar, però llavors va tornar el comandant i va dir:

—Coronel, d’aquí a tres hores surt un vol cap a un camp d’aviació que és a unes cent milles de Fairbanks. Porto el permís del soldat Cook, ordres de viatge i aquest sobre amb diners.

Suposo que devia fer molt mala cara quan vaig sentir allò, i suposo que el periodista se’n devia adonar perquè es va girar cap al coronel i va dir:

—Fer un viatge tan llarg en avió tot sol... —I es va girar cap a mi.— No creu que hauria d’acompanyar el seu amic, tenint en compte que té la mare tan malalta i que està tan trist?

—Potser sí —vaig contestar—. Potser estaria bé visitar Alaska.

A hores d’ara els dos paios que feien feines administratives també s’havien animat, i un d’ells va dir:

—Alaska? Qui se’n va a Alaska?

—El soldat Cook —va dir el comandant—. L’enviem a casa. Té la mare molt malalta.

Merda, ara sí que havia begut oli.

—El soldat Cook? —va dir l’administratiu—. De quin soldat Cook parla?

—Del soldat Harry Cook —va contestar el comandant.

Definitivament, aquell periodista era un bon paio.

—Coronel —va dir—, m’agradaria parlar un moment amb vostè a soles. I vostè no se’n vagi —em va dir a mi.

—I tant —va dir el coronel al periodista.

El coronel i el periodista van anar a l’altra banda de la pila de fustes i els altres ens vam quedar on érem mirant-nos els uns als altres. Els dos administratius sabien que hi havia gat amagat, però no hi volien ficar gaire cullerada perquè a l’exèrcit t’ensenyen a no ficar gaire cullerada en res per més just que sigui, no fos cas que li compliquessis la vida a algun superior, que d’entrada t’agrairia molt la informació però al cap d’una setmana o dues potser t’enviaria a alguna part del país deixada de la mà de Déu on no voldries ser de cap manera; així que els administratius no van dir res sobre la procedència d’en Harry Cook, tot i que tots dos estaven segurs que no era d’Alaska.

El comandant també sabia el que passava, i de tant en tant em mirava dissimuladament. Jo li mig somreia, però ell de seguida apartava els ulls, com volent dir: «Compte, ara no afluixis, nano, no diguis res. Deixa-ho a les mans del coronel. Això és cosa seva. No posem en evidència el coronel. Ara parla amb el periodista. Ell ja prendrà una decisió i donarà les ordres que consideri oportunes. I nosaltres les complirem».

Els dos capitans i el tinent també estaven al corrent del que passava, així que l’única cosa que podíem fer era quedar-nos allà i esperar. No podíem parlar, perquè si ho fèiem podríem causar molts problemes al coronel. A mi no em semblava malament anar a Alaska, però no sabia si en Harry Cook també estava disposat a anar-hi. Jo hauria anat a qualsevol lloc per allunyar-me de l’exèrcit uns quants dies. Estava fins al capdamunt de l’exèrcit, i no estaria malament que a en Harry i a mi ens enviessin a Alaska, perquè, a banda del canvi d’aires, potser també veuria per fi un esquimal autèntic.

El coronel i el periodista no van trigar a tornar. De seguida vaig veure que s’havien entès d’allò més bé, i estava convençut que el periodista havia promès d’escriure un bon article sobre el coronel per ajudar-lo a aconseguir l’ascens. Tot i que cap dels dos no somreia, jo sabia que no hi havia res a témer, fos d’on fos en Harry Cook i independentment de qui ho sabés.

El coronel va inspeccionar amb la mirada els seus homes, que li van demostrar que sabien prou qui manava allà, i llavors va dir:

—Comandant Goldring, vull que el soldat Jackson aquí present acompanyi el soldat Cook a Fairbanks; així que faci el favor de disposar tot el que calgui perquè així sigui. El soldat Jackson anirà com a missatger.

Llavors el coronel em va mirar a mi i em va dir:

—Vagi a buscar el seu amic i comuniqui-li la bona notícia. I en acabat val més que s’afanyin a preparar l’equipatge. Tinent Coburn, s’encarregarà vostè del transport fins al camp d’aviació?

Tots es van quadrar i van fer la salutació. El coronel els va tornar la salutació i el grup es va dispersar. Jo vaig anar a la caserna, esperant trobar-hi en Harry estirat a la llitera, que és on el vaig trobar. Dormia. El vaig sacsejar i quan va obrir els ulls li vaig dir:

—Aixeca’t, que d’aquí a tres hores tu i jo hem d’agafar un avió cap a Alaska.

En Harry va dir que ell i jo ens en podíem anar a fer una cosa que no diré aquí, i es va girar al llit per continuar dormint. Jo intentava fer-li entendre que el que deia era veritat quan va entrar a la caserna el periodista.

Per sort per a en Harry i per a mi, l’únic paio que hi havia allà a part de nosaltres era en Victor Tosca, que dormia a la seva llitera, a l’altra punta de l’espaiós dormitori. El periodista ens va mirar a en Harry i a mi i va dir:

—Em sap greu haver-li dit «amic». No era la meva intenció ofendre’l. Amics?

—És clar —va dir en Harry.

—D’on és, vostè? —li va preguntar el periodista, sense que a mi em fes res.

—De San Francisco —va contestar en Harry—. Visc al Sunset District, just a sota de Red Rock Hill.

—I com està la seva família?

—Bé.

—Li n’ha arribat cap carta, últimament?

—N’he rebut una aquesta tarda, de la mare. Ha fet un pastís i me l’enviarà.

—Que li agraden els pastissos?

—Ui, m’encanten, però és que aquest és especial —va dir en Harry—. Porta dàtils, panses, nous, rom i un munt de coses més. A vostè no li agraden, els pastissos?

—Sí, també —va dir el periodista. I ens va mirar a tots dos—. Jo ja sé com es diuen vostès —hi va afegir—, així que vostès també haurien de saber com em dic jo. Jim Kirby. Escric per a U.P.

—Union Pacific? —va dir en Harry.

—No, United Press —va dir en Jim.

—I què escriu?

—Bé, el meu cap vol que escrigui sobre soldats, sobre paios com vostès. Res de peixos grossos, només de petits, per dir-ne d’alguna manera. He de començar amb una sèrie d’articles sobre la vida als campaments militars del país, i en acabat seguir la massa.

En Harry em va mirar i va dir:

—En Jackson diu que d’aquí a tres hores hem d’agafar un avió cap a Alaska.

—Això mateix —va dir en Jim—. Què li sembla la idea?

—No em sembla malament —va dir en Harry—. Sempre he volgut veure Klondike. Però què és el que ha passat?

—Doncs miri, que entre el seu amic i jo hem aconseguit engalipar el coronel —va contestar en Jim.

—De debò? —va dir en Harry.

—De debò —va confirmar en Jim—. Vostè no s’amoïni per res. Ja està tot arreglat. I ara vostès dos haurien d’anar preparant l’equipatge, així que jo m’acomiado. Espero tornar-los a veure.

Ens vam acomiadar d’en Jim Kirby i ell va sortir de la caserna. En Harry i jo vam començar a preparar l’equipatge i en Harry no parava de dir:

—Per l’amor de Déu, què li heu dit al coronel?

Va ser un viatge fantàstic, tant l’anada com la tornada, i el lloc era ideal per canviar d’aires, però l’únic esquimal que hi vaig veure treballava en un bar de Fairbanks. Es deia Dan Collins, era cristià i semblava més americà que esquimal. No crec que el viatge suposés cap pèrdua de temps i de diners per al govern, perquè el coronel em va demanar que li portés alguns paquets i li fes uns quants encàrrecs mentre érem allà dalt. Vaig anar a mitja dotzena de campaments a lliurar paquets del coronel, i jo també m’enduia coses de cada lloc on anava.

Quan en Harry va descobrir com i per què ens havien enviat a Alaska, va dir:

—Què et sembla? El món està ben perdut, oi, Jackson?

En total vam ser fora cinc dies, i així que vam tornar ens vam reincorporar a la instrucció bàsica; i cada nit en Dominic Tosca i en Lou Marriacci feien bromes al germà petit d’en Dominic.

CAPÍTOL 4

En Victor Tosca deixa anar una ocurrència brillant i el sergent Cacalokowitz un discurs elegant

En Victor Tosca era el noi més ben plantat de la nostra companyia. El seu germà Dominic era un abusananos, però en Victor era molt educat. En Dominic i el seu amic Lou Marriacci dedicaven molt de temps i molta energia a fer bromes a en Victor, i ell l’únic que deia era:

—Però voleu parar?

En Dominic ja passava dels trenta anys, i el seu amic Lou Marriacci en tenia quasi quaranta. Abans d’entrar a l’exèrcit havien treballat junts a San Francisco. Tots dos havien estat jutjats i havien complert condemnes curtes, però no havien comès mai cap delicte greu.

En Victor tenia la meva edat. En comparació amb el seu germà Dominic, era una criatura.

Quan no tenia res a fer, en Victor anava a estirar-se a la seva llitera i es quedava adormit. Solia quedar-se adormit durant les pel·lícules d’instrucció que havíem de mirar contínuament: com fer la salutació; com rentar-se després d’haver estat amb una dona del carrer; com reanimar un home en estat de xoc o a punt de morir ofegat; com trobar un refugi i un amagatall; com desarmar un home i com matar-lo, i totes les altres coses que volien que sabéssim. Cap de les coses que volien que sabéssim eren coses que nosaltres volíem saber, però ells igualment ens feien mirar les pel·lícules.

Tan bon punt apagaven els llums per projectar-nos una de les pel·lícules, en Victor deixava caure el cap i es quedava adormit. Quan assistíem a una xerrada orientativa, en Victor es quedava adormit. Quan havíem de formar un dissabte al matí fins que ens passessin revista, ell es quedava adormit dret. Diuen que un bon soldat és el que aprèn a esperar; doncs bé, si algú d’allà tenia talent per esperar, era en Victor. Es podia quedar adormit a qualsevol lloc i en qualsevol moment.

El seu germà Dominic deia:

—Té por, el meu pobre germanet està mort de por. Per això sempre dorm.

I en Victor deia:

—Vols parar, Dom? N’hi ha que poden dormir i n’hi ha que no. Jo soc dels que poden. No és per por. És per falta d’interès.

Com tothom, en Victor tenia una cançó preferida, i quan no tenia altre remei que estar despert —si sortíem d’excursió, o per algun motiu concret, o durant una guàrdia— cantava aquesta cançó:

Everybody calls me honey,

don’t know why they do.

Maybe it’s because my Mama

calls me honey too. ⁴

De tant en tant ens organitzaven algun espectacle, i a l’hora de la retreta el comandant ens deia:

—No els estic ordenant que assisteixin a l’espectacle d’aquesta nit, però estaria bé que hi anessin tots els homes d’aquesta companyia. No es passarà llista, però si algú hi faltés jo me n’assabentaria, cosa que per descomptat no m’agradaria gens, no sé si m’explico. Que quedi clar que això no és cap ordre. Hi poden anar o no, com vulguin; però els aconsello que aprofitin l’oportunitat de passar una estona divertida. Retirin-se.

Al principi alguns companys se saltaven l’espectacle, però no van trigar a adonar-se que no els convenia perquè després els assignaven feina extra. Així que ben aviat assistíem tots a tots els espectacles que es presentaven, i una nit va actuar una dona que se suposava que era famosa, tot i que nosaltres no la coneixíem. No feia ni dos minuts que parlava i ja sabíem que teníem llauna per a estona. Jo estava assegut al costat d’en Victor Tosca, que estava assegut al costat d’en Dominic i d’en Lou Marriacci.

El cas és que en Victor es va adormir abans que la dona hagués dit deu paraules del seu monòleg. Vaig veure que en Dominic es girava per mirar el seu germà. No havia vist mai una expressió com la seva en aquell moment. En Dominic Tosca estimava en Victor com el millor dels germans, això és el que li vaig veure a la cara. Quan algú es queda mirant algú que dorm es nota el que el primer sent pel segon; així que quan vaig veure com mirava en Dominic el seu germà, vaig saber per què li feia aquelles bromes. Vaig saber que les bromes no eren perquè en Dominic i en Lou Marriacci es divertissin.

La intenció de la dona, crec, era aixecar-nos la moral, alegrar-nos una mica.

Havíem entrat a la sala amb les celles arrufades. Ens havíem assegut amb les celles arrufades. I quan la dona va començar a parlar encara les vam arrufar més. No crec que ningú tingués ganes de sentir el que havia de dir. Estava fent un número d’allò més inspirat quan de sobte va dir:

—Els científics asseguren que quan somriem exercitem vint-i-set músculs de la cara, mentre que quan arrufem les celles n’exercitem cinquanta-un, quasi el doble.

Va fer una pausa i va afegir:

—Així, doncs, per què hauríem d’arrufar les celles?

I just en aquell moment, en Victor Tosca va obrir els ulls.

—Perquè així fem més exercici —va dir.

Tothom va esclatar en riallades i ovacions i aplaudiments, i algú va dir:

—Al cap i a la fi, el que interessa és que fem més exercici, no?

El comandant es va aixecar del seient i va cridar:

—Descansin!

I tothom va callar.

—Qui ha deixat anar aquesta gràcia tan enginyosa? —va demanar.

En Victor Tosca va fer el gest de posar-se dret, però en Dominic el va agafar pel braç i el va obligar a tornar-se a asseure. I llavors es va aixecar ell.

—Presenti’s al meu despatx —va dir el comandant, i en Dominic va sortir de la sala.

Va estar arrestat una setmana i va haver de fer la guàrdia cada nit.

—El meu germà! —deia—. El nano més bo del món, un nano que seria educat fins i tot amb qui li volgués clavar un punyal al cor, s’adorm escoltant un monòleg dolentíssim, quan es desperta se li acut un comentari sarcàstic i, en comptes de guardar-se’l, que és el que faríem nosaltres tot i ser uns bocamolls, ell va i el deixa anar!

Una nit, quan ja feia mitja hora que ens cridava, el sergent que teníem aleshores, Cacalokowitz, es va començar a estirar el llavi inferior, com si busqués la millor manera d’expressar-se, i va dir:

—El comandant m’ha demanat que els comuniqui una cosa extraoficialment. És una cosa extraoficial, entre vostès i jo. A l’exèrcit no hi volem marietes, així que si algun de vostès ho és, que em vingui a veure després, perquè el comandant diu que no és culpa seva. Simplement l’exèrcit no els vol. Entesos?

Tothom ho va entendre, però ningú no va dir res, així que el sergent va ordenar:

—Trenquin files.

Després d’aquelles xerrades nocturnes els nois tenien el costum d’aplegar-se al voltant d’en Cacalokowitz per assabentar-se de les xafarderies que circulaven pel post i fer-ne broma amb ell; i per descomptat aquest cop també es va aplegar tothom al seu voltant. Feien broma sobre l’encertada tria de paraules que havia fet per al seu últim comunicat, quan el sergent va dir:

—On és el soldat Victor Tosca?

En Victor passejava pel carrer amb en Nick Cully quan tothom li va començar a cridar:

—Eh, Victor, el sergent vol parlar amb tu!

Així que en Victor no va tenir altre remei que tornar. Al sergent li va tornar a costar una mica triar les paraules, però al final va dir:

—Vostè on era, ahir a la nit?

—Quan? —va dir en Victor.

—Cap a les deu, crec que m’han dit.

—Qui?

—Contesti: on era?

—Estava assegut en un banc, davant la sala de projeccions, escoltant música perquè la pel·lícula ja l’havia vista. Per què?

—Amb qui estava?

—Amb ningú.

—I llavors què va passar?

—Què vol dir?

—¿No va venir algú a asseure’s al seu costat, tot i les cent iardes de bancs que hi ha a tots dos costats del carrer?

—Ah, sí —va dir en Victor—. Me n’havia oblidat. Un capità es va asseure al meu costat.

—Se n’havia oblidat?

—Sí. Per què?

—Ha sentit el meu últim comunicat, oi?

—És clar que l’he sentit. Per què?

—Què li va dir el capità?

—No me’n recordo. Em vaig aixecar per fer-li la salutació, però ell em va dir: «No cal». Per tant no li vaig fer la salutació. No puc saludar un oficial si em diu que no ho faci. Què passa?

—Vostè què creu que li passarà a aquell capità?

—Què li passarà?

—Que el faran fora de l’exèrcit.

—Per què?

—Que no ho sap?

—Com ho he de saber?

—Home, vostè hi era, no? Estaven sols vostè i ell, oi?

—No sé de què em parla —va dir en Victor. Va mirar al voltant i va veure que els nois es burlaven d’ell fent cares i gestos amanerats. Llavors es va adonar del que en Cacalokowitz li intentava dir i va afegir:— No sigueu ximples.

Es va girar i es va allunyar, i els nois van dir:

—Eh, sergent, què va passar? Expliqui’ns què va passar.

—Jo no hi era —va dir el sergent—, però segons m’han dit, el capità i en Victor estaven coquetejant; si més no el capità. Suposo que en Victor ni se’n va adonar. S’ha de ser ben curt.

—Potser algú li va parar una trampa al capità —va dir en Vernon Higbee.

—Nooo —va dir el sergent Cacalokowitz—. Aquest segur que és del ram de l’aigua. L’han investigat. A algun de vostès se li ha insinuat algú, últimament? Si és així que ho digui, perquè l’exèrcit no la vol, aquesta mena de gent.

Tothom va esclafir a riure, i en Joe Foxhall va dir:

—Aquí l’únic paio que se’ns insinua és vostè, sergent. I no només se’ns insinua, sinó que ens fot cada dia.

—Ja ho pot ben dir —va dir en Cacalokowitz—, i si a algun de vostès no li agrada, que es foti. Diguin, se’ls ha insinuat algú, últimament?

—A qui? —vaig dir jo.

—A vostè, per exemple —va dir en Cacalokowitz, adreçant-se a mi, que era el que més por em feia perquè sabia que els nois aprofitarien per burlar-se de mi.

—A ell? —va dir en Joe Foxhall—. A en Wesley Jackson? Qui coi voldria insinuar-se-li, a un paio tan lleig?

—Suposo que tots vosaltres us penseu que sou més guapos que ell —va dir en Harry Cook—. Suposo que us penseu que tant els homes com les dones us troben irresistibles. Però per què no us mireu bé quan us afaiteu? No sou uns adonis, precisament. Les dones boniques no són totes idiotes, i un paio com en Wesley té més possibilitats de trobar una bona dona que qualsevol de vosaltres, carallots; perquè té alguna cosa més, a part del físic.

—Ja, però el físic també el té —va dir en Joe Foxhall—. Ei, Wesley, què et sembla que el teu amic doni la cara per tu? Insultant, no? Per què el paio més lleig de Bakersfield aconseguia sempre les noies més guapes? Qui no ho sap, això?

—Molt bé, nois —va dir en Cacalokowitz—. Recordin que tot això és extraoficial, ha de quedar entre vostès i jo. No ens convé que s’escampi aquest escàndol.

—Quin escàndol? —va dir en Joe.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Jo només els he dit el que m’ha demanat el comandant.

—I ho ha fet amb molt d’estil —va dir en Joe Foxhall—. És molt europeu, vostè, sergent.

—Què vol dir amb això? —va demanar en Cacalokowitz.

—M’està dient que no sap què significa ser molt europeu?

—Soc polonès, jo —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè és un home de món —va dir en Joe Foxhall—. Això és el que és.

—Entesos —va dir el sergent—. Els llestos que hagin anat a la universitat i a llocs així es poden burlar de mi tant com vulguin, però no oblidin que jo soc el que s’asseu al seu despatx i decideix qui fa les feines brutes, i també sé que vostè és el soldat Foxhall.

—Vostè no seria capaç de fer-li una mala jugada així a un batxiller de l’Institut de Bakersfield, oi, sergent?

—No em vingui amb aquesta murga de l’Institut de Bakersfield —va dir en Cacalokowitz—. He consultat les fitxes de tots els homes d’aquesta unitat. Vostè es va llicenciar a la Universitat de Califòrnia. Pot ser que sigui un ignorant, però no oblidi que també soc el seu sergent.

—Entesos, sergent, no ho oblidaré —va contestar en Joe—. Però no troba que ens haurien de passar una bona pel·lícula d’instrucció de dues bobines que ens ensenyi a bregar amb els capitans homosexuals? En Victor Tosca no va saber què fer. Ell es pensava que havia de fer la salutació.

—Tant és —va dir en Cacalokowitz—. Vostès no parlin amb ningú d’aquest escàndol, no ho oblidin.

______________________

4. «Tothom em diu reina, / no sé per què. / Potser perquè la mare / també em diu així.» «Everybody Calls Me Honey» (1919; Charley Straight, Joe Lyons).

CAPÍTOL 5

En Joe Foxhall explica a en Wesley en què consisteix viure

Aquella nit, en Joe Foxhall i jo teníem guàrdia junts, i ell es va posar a parlar de la vida que fèiem allà.

—Un cop has superat el xoc inicial de convertir-te en un xai i comences a recuperar el teu petit ego, una cosa que tothom necessita i hauria de tenir, suposo que el pitjor de tot és l’espera. L’espera petita i l’espera gran. Esperar per menjar, esperar el rentat de cervell, esperar la revista, esperar un permís. I en acabat, la gran espera: esperar carta, esperar que et diguin on t’enviaran, esperar que s’acabi la guerra... i, per descomptat, l’espera més gran de totes, esperar que et matin, o que no et matin. Te’n recordes d’aquells nois del jeep que va sortir de la carretera de nit i es va estimbar per un precipici? Doncs ells eren molt lluny de la guerra, però també esperaven saber si es matarien o se salvarien, i al final no es van salvar.

Estàvem asseguts a les nostres lliteres del centre de vigilància; el centre de vigilància no és la presó, com es pensa molta gent, sinó el lloc on els soldats que tenen guàrdia esperen que els recullin, i on descansen o dormen quatre hores després de dues hores de guàrdia. Feia deu minuts que esperàvem quan va arribar el camió per recollir-nos i portar-nos al lloc on teníem la guàrdia.

—La vida no és res més que una espera —va dir en Joe—, i l’home que neix amb cos d’ésser humà espera inconscientment que aquest cos es consumeixi i torni a la terra. Espera la mort. Però com que sap que encara podrà disposar d’aquest cos durant trenta o quaranta anys més, treballa i espera altres coses. Quan és un nen, espera convertir-se en un home. Després espera casar-se. I després espera tenir un fill. I després espera poder parlar amb el fill. O si d’entrada no vol esperar casar-se, espera conèixer una noia que l’ajudi a sentir-se viu, a sentir que és alguna cosa més que mitja dotzena de fluids que li recorren el cos, alguna cosa més que un altre animal ximple, dèbil i ridícul embolicat amb un vestit, que l’ajudi a sentir-se immortal. Dit d’una altra manera, espera l’experiència, espera enamorar-se, espera la saviesa que intueix que li proporcionarà l’amor. O bé, si no vol esperar una dona, ni la saviesa de l’amor, potser treballarà i esperarà fer alguna cosa, arribar a ser algú, tal com se sol dir: donar-se a conèixer a molta gent, i no només a la seva família i a un cercle reduït d’amistats; donar-se a conèixer a Déu, al capdavall; escriure una cançó, fer un gran descobriment en el camp de la ciència o de la poesia, revelar veritat, guanyar-se la benedicció de Déu. Però al cap i a la fi el que vol és viure. I sortir-ne airós. Sap que un dia o altre es morirà, faci el que faci, però desitja la millor mort possible. Tot el que tenim en aquest món és el resultat d’aquesta lluita de l’home contra la mort: les nostres cançons, la nostra poesia, la nostra ciència, la nostra veritat, la nostra religió, els nostres balls, el nostre govern... en definitiva, tot: el comerç, els invents, la maquinària, els vaixells, els trens, els avions, les armes, les habitacions, les finestres, les portes, els poms de les portes, la roba, la cuina, els sistemes de ventilació, la refrigeració... les sabates. Em segueixes, Jackson?

—És clar que et segueixo —vaig dir jo—. Però com has arribat a pensar en tot això?

—Com? —va dir en Joe—. T’ho estic dient. Vull que Déu em somrigui. Vull ser guapo. Vull que els ulls dels nens s’il·luminin quan em vegin. Vull agradar a les dones boniques. Vull viure tan bé com pugui dins d’aquesta carcassa que porto posada, i que ara mateix és plena de porqueria inútil.

—Tu què vas estudiar a la Universitat de Califòrnia? Filosofia?

—Filosofia! —va dir en Joe amb menyspreu—. A la universitat em vaig estudiar a mi mateix, això és el que hi vaig estudiar, i tot i que encara no en sé gaire, cada dia n’aprenc alguna cosa. I com més em conec a mi mateix, més et conec a tu.

—I això com és?

—Tu i jo som iguals, vet aquí com és. Però no tu i jo només; tu, jo i els altres també: tothom. En Cacalokowitz, en Lou Marriacci, en Harry Cook, en Vernon Higbee i els milions de persones més que hi ha arreu del món i que tu i jo no hem vist ni veurem mai.

—Vols dir que tothom és igual?

—Això mateix.

—Els esquimals també?

—També.

—I els xinesos?

—Tothom.

—I els alemanys?

—Tothom.

—I els japonesos?

—Saps què? —va dir en Joe—. Tu i jo som japonesos.

En Joe es va quedar callat, així que vaig suposar que em tocava a mi dir alguna cosa, però no sabia què dir, perquè aquella mateixa tarda, a la xerrada orientativa, el tinent havia dit que els japonesos no eren éssers humans, sinó mones. I que eren uns covards. I uns caníbals. I que no eren pas com nosaltres. I que no lluitaven per la llibertat, sinó per l’emperador, que era boig. I que eren uns fanàtics disposats a morir com gossos pel seu emperador, a qui adoraven com nosaltres adorem Déu. El tinent també va dir que havíem d’entendre l’enemic, i que havíem d’aprendre a odiar-lo, per poder-lo matar quan ens el trobéssim durant el combat. Així que no sabia què dir-li a en Joe Foxhall.

—Entens el que vull dir? —va dir ell al final.

—No sé si ho acabo d’entendre.

—Mira, totes les persones del món són iguals; totes esperen el mateix: morir-se. Però mentrestant esperen fer alguna de les altres coses que acabo d’esmentar. Que t’odies a tu mateix? Molt bé, doncs odia també els japonesos, i els alemanys, i els italians, i els hongaresos i els búlgars. Odia qui et doni la gana. Però resulta que jo no m’odio a mi mateix perquè no hi veig el sentit. I com que no m’odio a mi mateix, no puc odiar ningú més. Potser un dia hauré de matar algú perquè no em mati ell a mi, però no serà perquè l’odiï. I tampoc no pensaré que el que hagi fet estarà bé, ni que he fet alguna cosa per mi, o per tu, o per la meva família o per la teva, o pel nostre país, o pel món, o per la veritat, l’art, la religió o la poesia. I ara em segueixes?

—Crec que sí —vaig contestar—. Que ets objector de consciència?

—Va, home, va! —va dir en Joe—. No em vinguis amb camàndules! Oposar-se a una guerra quan ja ha esclatat és com oposar-se a un huracà que t’arrenca casa teva de terra i la fa volar per l’aire per deixar-la caure i fer-se miques al cap d’una estona; i amb tu a dins. Si t’oposes a això, segur que l’objecció la fas a consciència. Però un huracà és un acte de la natura. Potser una guerra també ho és, encara no ho sé. Però jo tinc el pressentiment que una guerra és un acte humà. I no m’agrada. L’odio amb totes les meves forces. Però quan la seva fúria m’atrapa no sé què puc fer en contra seu, tret d’esperar salvar-me, que et puc assegurar que és el que espero.

Llavors va arribar el camió, i vam recollir els fusells i hi vam pujar amb els altres nois. En Joe i jo ens vam asseure junts. Jo no sabia què dir-li, així que li vaig oferir una cigarreta, i ell la va agafar. L’hi vaig encendre i jo també me’n vaig encendre una. En Joe va fer una pipada llarga a la cigarreta i, després d’exhalar-ne el fum, va dir:

—Esperem la mort; i fins i tot aquestes cigarretes ens ajuden a esperar.

Era quasi mitjanit. A les dotze en punt havíem de començar la guàrdia, una ronda de dues hores, al cap de les quals el camió ens portaria el relleu i ens duria altre cop al centre de vigilància, on podríem descansar o dormir durant quatre hores. I a les sis tornaríem a fer dues hores més de guàrdia.

—Les cigarretes són un bon invent —va continuar en Joe—. Sense elles els homes no podrien anar a la guerra. Et maten una mica, prou perquè cada cop et deixis matar una mica més sense tornar-te boig. Perquè hi ha alguna cosa dins teu que no vol que et matin, i l’has de calmar, li has d’administrar petites dosis de mort —son, oblit, distracció— a còpia de cigarretes, o d’alcohol, o de dones, o de feina, o del que sigui. No pots parar de calmar-la, aquesta cosa, perquè és molt sensible. I si no l’adorms pot ser que es posi a cridar. Normalment aconsegueixes fer-li agafar un son plaent calmant-la amb uns mètodes que no són agressius, però en una guerra l’has d’adormir com sigui, fins i tot amb mètodes que sí que són agressius. En el pitjor dels casos, no hi ha altre remei que clavar-li una pallissa fins a deixar-la inconscient. Però la desgràcia comença quan arribes massa lluny i en comptes d’adormir-la l’assassines, perquè llavors tu també ets mort, el teu cos continua viu, però la vida real que té a dins és morta, i això és el que no m’agrada de tota aquesta gran martingala.

CAPÍTOL 6

En Wesley desitja amor i llibertat, i el sergent Cacalokowitz deshonra l’uniforme

Vam arribar al lloc on jo havia de fer la meva guàrdia, així que em vaig acomiadar d’en Joe Foxhall i vaig baixar del camió.

—Esperar —va dir en Joe—. Això és el que fem tota la vida. Durant les pròximes dues hores esperaràs que passin dues hores. Dues hores d’un milió d’anys.

—Fins després, quan ja hagin passat —vaig dir jo.

—Entesos. I sobretot mira el cel. No te n’oblidis.

—Entesos.

Vaig complir les formalitats requerides per rellevar en Lou Marriacci, que no parava de remenar el cap, tal com solen fer els paios com ell quan se la xalen fent alguna cosa que al mateix temps troben una ximpleria. I després de complir les formalitats i de recórrer la zona plegats perquè jo m’hi familiaritzés i en pogués ser el guàrdia oficial durant les dues hores següents, en Lou, que ja havia deixat de ser el guàrdia oficial, va dir:

—Tu tranquil, noi; no t’espantis ni disparis al primer home que es presenti amb cara d’espia i que no pugui parlar perquè estigui tan espantat com tu.

—Entesos, Lou —vaig dir.

—Un paio com tu ha d’intentar evitar els problemes. No matis mai ningú. Demana amablement a l’home que s’identifiqui i deixa que se’n vagi a dormir. Segurament serà un soldat que torna de fotre un clau a la ciutat, així que no el matis. Recorda que deu tenir una mare.

—No dispararé a ningú.

Els paios del camió van cridar a en Lou:

—Au, va, som-hi. No ens podem quedar aquí tota la nit.

—Jo ja me’n torno a peu —va contestar en Lou. Va donar el fusell a un dels paios del camió, i llavors el conductor va posar la primera i el camió es va allunyar per la carretera, omplint el silenci amb el soroll del motor.

Em vaig pensar que en Lou se’n tornaria de seguida cap al centre de vigilància, però es va quedar amb mi, caminant al meu costat i xerrant.

—Frena, nano —va dir—. Tranquil. Dues hores són molt de temps. No has d’anar pas enlloc, es tracta de fer voltes.

Així que vaig frenar. Suposo que caminava massa de pressa. Fer la guàrdia no és caminar, sinó fer la guàrdia, vigilar. Érem a finals de novembre, feia una nit freda i clara i aquell lloc era tan solitari que et senties de moltes maneres alhora, però sobretot trist i afligit, com un nen quan arriba Nadal i no sap per què està trist.

El cel estava esplèndid. No l’havia vist mai tan immens i profund. Hi havia poques estrelles, però les que hi havia eren grosses, brillants i boniques. Com que encara tenia fresc a la memòria tot el que en Joe m’havia dit sobre l’espera, no vaig poder evitar de pensar en l’espera de les estrelles, en el temps que ja han esperat i en el que els quedarà per esperar d’aquí a cent anys, quan tota la gent del nostre món s’hagi mort i hagi caigut en l’oblit i el mateix món continuï girant.

—Què somies? —va demanar en Lou.

—No res —vaig contestar.

—Llavors, on et penses que vas?

—Com?

—Te n’has sortit, de la zona.

En Lou em va fer tornar a la zona i va dir:

—T’he d’explicar una cosa.

—No pots caminar amb mi mentre faig la guàrdia, està prohibit.

—Ja ho sé, però no hi pateixis, que no et posaré en cap compromís. No hi ha ningú per aquí. I si ve algú m’esfumaré.

La zona que vigilava devia equivaler en extensió a una illa de cases de llarg i mitja d’ample, i era plena de camions militars. A unes dues illes hi havia un grup de barracons en construcció, i al voltant només camps i el bosc al qual anava de tant en tant, quan tenia ganes d’estar sol. Era un post gran, situat al camp, a unes set milles de Sacramento per carreteretes solitàries i una carretera principal gairebé sense trànsit a aquella hora.

A vegades veia avançar una llum per la carretera, cap a l’est, i em demanava qui devia anar en aquell cotxe i cap on anava. L’envejava perquè era lliure, perquè tenia cotxe, perquè circulava per aquella carretera solitària a aquella hora de la nit, perquè tenia una llar i una família que l’esperaven. Pensava en aquell desconegut com si estigués sol en un món secret d’amor hivernal, i el veia arribar a casa amb el seu cotxe, i guardar-lo al garatge abans d’entrar a la casa amb la seva dona, que li tenia el sopar preparat a la taula de la cuina. El veia estrènyer-la entre els braços i fer-li un petó, i asseure’s amb ella a xerrar tranquil·lament de coses sense importància comparades amb els temes profunds d’en Joe Foxhall; coses petites, com ara on havia estat i què havia fet. Fins i tot els sentia parlar, i sabia que no tenien la sensació d’estar esperant la mort. Ei, reina, som aquí... som aquí! I vaig desitjar ser aquell home. Vaig desitjar ser allà. Vaig desitjar ser a casa i tenir una dona. Vaig desitjar que s’acabés la guerra, i ja m’hi veia: Ei amor meu, s’ha acabat la guerra i ja torna a ser novembre, i ja torna el cel fred, i les estrelles brillants, amor meu. Som aquí, sense ningú que ens molesti.

Em vaig despistar tant pensant en la sort meravellosa d’alguns i en la mala sort d’altres, que suposo que vaig oblidar el que feia allà, perquè de sobte en Lou em va agafar pel braç i em va sacsejar, i en acabat se’n va anar. Vaig veure que s’acostava algú, i com que la meva obligació era cridar l’alto vaig dir:

—Alto! Qui hi ha?

Em va sortir un filet de veu tan prim que ho vaig haver de repetir, però tot i així l’home no es va aturar, i em vaig espantar perquè m’havia esperat que l’home s’aturés i em contestés i ara no sabia com reaccionar. Suposo que en Lou es va adonar del que passava, perquè va emergir de la foscor, em va agafar el fusell i va ordenar a l’home que s’aturés; i l’home es va aturar.

Llavors en Lou va ordenar a l’home que s’identifiqués, i era ni més ni menys que el sergent, en Cacalokowitz, borratxo com una sopa.

—Va parir, cabronàs —va dir en Lou—. Li hauria d’haver disparat.

—A mi? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per què? Per no aturar-se quan l’hi he ordenat.

—Però si m’he aturat.

—Sí, ja. Al tercer intent. Doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat al segon.

—A mi, per què? —va demanar en Cacalokowitz.

—Per ser sergent —va contestar en Lou.

Jo m’estava fora de la vista, perquè hauria semblat sospitós que dos paios fessin la guàrdia a la mateixa zona i a la mateixa hora.

—Galant sergent està fet —va dir en Lou—. Quin exemple per als nois de bona família de San Francisco i Oakland i altres ciutats. Crec que el lliuraré al sergent de guàrdia.

—Al sergent de guàrdia? —va dir en Cacalokowitz—. Per què?

—Per no haver-se aturat quan li han cridat l’alto. Per anar borratxo i per tenir relacions sexuals durant el temps lliure.

—Relacions sexuals? —va dir en Cacalokowitz—. Però si acabo de sortir de l’església.

—D’una casa de barrets, acaba de sortir. El perfum m’arriba fins aquí.

—És que és una església polonesa.

—Està borratxo. Miri, sergent, la meva obligació és fer-lo servir d’exemple, i per tant penso complir el meu deure, tal com vostè m’ha demanat sempre. Jo he complert cada cop que vostè m’ordenava que ajudés a la cuina, he complert cada cop que m’ordenava que netegés la caserna, i he complert cada cop que m’ordenava que complís, així que ara també he de complir el meu deure. Demà al matí el degradaran i tornarà a ser un soldat ras.

El sergent estava borratxo, però no tant per no adonar-se que es trobava en un bon destret; no tant perquè en Lou no se la pogués xalar prou amb ell allà fora, sota aquell cel esplèndid i solitari de novembre, a mitjanit. Al cap d’una estona, el sergent va aconseguir arribar a un acord amb en Lou, i les condicions d’en Lou van ser innegociables. A partir d’ara no aguantaria els disbarats del sergent: prou d’ajudar a la cuina o de fer cap altra feina extra ni ell, ni en Dominic Tosca, ni en Victor Tosca ni en Wesley Jackson.

—En Wesley Jackson? —va dir en Cacalokowitz—. Què hi té a veure, en Wesley Jackson?

—Tant és si hi té o no hi té res a veure. Vostè inclogui’l en el tracte.

—D’acord —va dir en Cacalokowitz, i llavors em vaig adonar que m’esperaven o dies millors o més problemes. Si el sergent oblidava tot allò l’endemà al matí, quan tornés a estar sobri, o si ho recordava tot però decidia venjar-se d’en Lou i de la resta de nosaltres, què faríem? Però jo encara no m’imaginava que en Lou fos tan hàbil.

—Què porta a sobre? —va demanar en Lou—. Perquè el tracte sigui legal i irrevocable.

—Legal i irrevocable?

—Au, va —va insistir en Lou—. Què porta a sobre? Tregui tota la porqueria que porta a les butxaques.

En Cacalokowitz va treure tota la porqueria que portava a les butxaques, i en Lou ho va examinar tot i va apartar tota mena d’objectes valuosos: targetes, plaques d’identificació i coses imprescindibles perquè el sergent pogués continuar sent sergent. I en acabat s’ho va guardar tot a les butxaques. Hi havia molta cosa per guardar, perquè en Lou s’ho va quedar tot tret dels diners.

—Demà al matí li tornaré el que no necessiti —va dir en Lou—. Ho faré quan no em vegi ningú. I ara l’acompanyaré a la seva llitera i l’ajudaré a ficar-se al llit, però a partir d’ara vull que es porti bé amb mi, amb en Dominic, amb en Victor Tosca i amb en Wesley Jackson. Entesos?

—Entesos —va dir en Cacalokowitz.

—Vostè porti’s bé i ja veurà com no li passa res. Jo m’estic portant bé amb vostè, així que vostè porti’s bé amb nosaltres. Només som quatre. Li demanarem permisos extra i altres favors petits. Ens portarem molt bé, perquè si algú hi fica el nas vostè pugui dir que el nostre bon comportament mereix recompenses. Entesos?

—Entesos.

—I doni les gràcies a Déu que no li hagi disparat. He estat ben a punt de disparar-li. És que té cara d’espia alemany.

—Polonès —va dir en Cacalokowitz.

En Lou em va tornar el fusell.

—Ara torno —em va dir, i llavors es va adreçar al sergent:— Au, va, que no s’aguanta dret, home. Agafi’s a mi. Ja l’acompanyo a la caserna.

En Lou es va allunyar amb el sergent, i vaig sentir que no parava d’atabalar el pobre home, renyant-lo per anar borratxo i per no ser diferent de qualsevol altre infeliç, fos sergent o no.

CAPÍTOL 7

En Wesley fa un tracte astrològic, veu una estrella i descobreix un secret

Em vaig quedar mirant com en Lou Marriacci ajudava el sergent Cacalokowitz a aguantar-se dret mentre tots dos s’allunyaven per la carretera. Era una escena quasi fantàstica, tot i que no sabria dir per què. Potser pel que el sergent va dir a en Lou quan van començar a caminar.

—A poc a poc —li va dir—. Estic ferit.

—Vostè no està ferit —va dir en Lou—. El que està és borratxo.

—No, estic ferit. Estic sagnant.

A vegades els borratxos diuen coses estranyes. Ho sé perquè recordo les coses que deia el pare quan estava borratxo. La meitat no les entenia, però sempre vaig saber que no eren tan absurdes com semblaven. En Cacalokowitz no estava ferit ni sagnava, però jo sabia el que volia dir, i suposo que en Lou també, perquè va alentir el pas. En Lou es comportava amb en Cacalokowitz com si hi estigués furiós, com si no volgués perdre més temps amb un home que havia begut tant que era incapaç de caminar recte o de dir res intel·ligible, però jo sabia que només ho feia per diversió.

No vaig trigar a perdre’ls de vista i a quedar-me sol. Tant me feia estar sol, però mentiria si digués que no tenia por. Vaig recórrer el terreny una vegada, desitjant no haver de cridar l’alto a ningú. Tant me feia que me’l cridessin a mi, però jo preferia no haver-lo de cridar.

Vaig recordar les instruccions que ens donaven sempre abans de fer la guàrdia.

I al mateix temps no deixava de mirar el cel i les estrelles i de somiar aquell home afortunat perquè era lliure.

Les instruccions sempre eren les mateixes; si més no en essència, tot i que les paraules variaven. «Recordin que això és molt seriós. No és ni un càstig ni una diversió. Fer la guàrdia és un honor del qual hauria de sentir-se orgullós qualsevol home d’aquest exèrcit d’homes. I també és una gran responsabilitat, perquè el que fan és protegir el nostre país contra l’enemic. Cridin l’alto amb una veu clara i autoritària. I si a la primera no hi ha resposta, tornin a intentar-ho. I si a la segona tampoc no contesta ningú i veuen alguna cosa sospitosa, disparin; i disparin a matar! Així hauran complert el seu deure, encara que hagin disparat a un comandant, a un coronel o a un general. Si no troben que hi hagi res sospitós, si troben que deu ser només un borratxo, o veuen qui és i saben del cert que no suposa cap perill, no disparin, facin servir el sentit comú. Però sobretot no corrin riscos innecessaris. L’enemic és entre nosaltres. Pot posar-se un uniforme de soldat americà i a vostès potser els semblarà que el coneixen, però no siguin ximples, no se la juguin, podria costar-los la vida. Si al segon alto no hi ha resposta, no només poden disparar, sinó que tenen l’obligació de disparar.

No m’agradaven gens, aquelles instruccions. Uns quants homes havien rebut trets, però cap no era de l’enemic. La majoria eren soldats. Constantment sentíem històries de soldats que disparaven a homes innocents durant la guàrdia. La majoria de les històries venien d’altres posts, però una nit un dels nostres va disparar a un d’una altra companyia. El paio va morir abans que poguessin fer res per ell, i al que li va disparar el van enviar a casa de permís, perquè es recuperés, però ja no va tornar mai més al nostre post. El van enviar a un altre lloc, perquè ningú no s’assabentés que havia mort un company.

Molt aviat ja havia recorregut el terreny tres vegades. Em van passar pel cap un munt de coses, i llavors vaig començar a cantussejar una melodia que no sabia quina era ni on l’havia sentida. Però no vaig trigar a caure-hi, perquè en vaig recordar la lletra: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?».⁵ La cantava el pare, era una cançó de la guerra anterior.

Vaig començar a pensar què devia ser el que em volia dir en Lou. Llavors va aparèixer un quisso i se’m va enganxar als talons. L’hi vaig agrair. Hi havia molt de silenci, només se sentia el soroll de les meves botes feixugues quan caminava, i el gos no feia cap soroll. Em vaig aturar un sol cop, tot i saber que estava prohibit, per parlar-hi. «Hola, noi», li vaig dir, i el gosset va arrencar a córrer. Va alentir el pas fins a aturar-se i va tornar a poc a poc. Em vaig adonar que no es refiava de mi. Hi ha molts gossos sense amo a prop dels posts militars.

Em va venir de gust fumar-me una cigarreta, però sabia que estava prohibit i me’n vaig estar. Però al cap d’una estona em vaig sentir malament per no haver-m’hi arriscat, així que em vaig posar una cigarreta als llavis, la vaig encendre i vaig començar a fumar i a sentir-me més bé, tal com deia en Joe Foxhall. Només havien passat trenta-cinc minuts, però a mi em semblaven una eternitat.

Vaig provar d’inventar-me un joc per passar l’estona, i em vaig dir: «D’aquí al punt en què he de girar, hi ha exactament cent trenta-tres passes», i vaig començar a comptar-les. Però m’havia equivocat. En realitat hi havia cent cinquanta-quatre passes.

I llavors em vaig dir: «Si endevino, amb un marge d’error de deu passes, quantes passes hi ha d’aquesta punta del terreny a l’altra... demà al matí s’haurà acabat la guerra».

Però de seguida em vaig adonar que allò era una bestiesa, així que vaig rectificar: «No, si l’encerto no hauré de cridar l’alto a ningú, i tornaré al centre de vigilància i en Joe Foxhall i jo ens alegrarem d’haver fet ja la meitat de la guàrdia, i potser en comptes de dormir ens asseurem a fumar i a xerrar».

Però després vaig pensar que igualment veuria en Joe Foxhall al centre de vigilància, i que igualment ens asseuríem a fumar i a xerrar, així que aquell tracte tampoc no em va convèncer.

Així que em vaig dir: «Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, el pare està bé. Ja no està tan malament com quan se’n va anar de casa, i està sa i estalvi en alguna habitació moblada».

Però això tampoc no em va acabar de convèncer, tot i que sí que volia que el pare estigués bé.

Així que em vaig dir: «Coneixeré una noia abans que s’acabi la guerra: la meva nòvia, la meva promesa, la meva dona. La trobaré i ella m’estimarà tant com jo a ella, i viurem junts, sense que ens importi el que faci la resta del món».

Però aleshores ja havia recorregut la llargada sencera i no havia intentat endevinar quantes passes hi havia d’una punta a l’altra, així que ara ja estava recorrent l’amplària del terreny, i com que aquella distància era menor, i per tant més fàcil d’endevinar, vaig preferir esperar-me fins que em toqués girar per tornar a recórrer la llargada.

Quan ja estava a punt de girar, em vaig dir: «Hi ha tres-centes noranta-tres passes. Si l’encerto amb un marge d’error de deu passes, la trobaré».

I vaig girar i vaig començar a comptar.

Si vaig triar aquell nombre, el tres-cents noranta-tres, és perquè crec que el tres és el meu nombre de la sort, i per tant tots els nombres que són múltiples de tres em donen sort. El meu número de placa de l’exèrcit està format per tresos i nous. Quan era petit m’agradava el set, però suposo que el set era massa alt, perquè de seguida em va deixar d’agradar i el vaig canviar pel tres. Comptava de tres en tres, i això em donava sort.

Esperava no equivocar-me, perquè al final acabes creient en els nombres, però no vaig trigar a adonar-me que m’havia passat, així que vaig començar a fer passes més curtes, però tot i així em passava. En total només hi havia dues-centes vuitanta-quatre passes, incloent-hi les curtes, i aquest nombre a mi no em diu res. Dividit entre tres dona noranta-quatre amb seixanta-sis, que tampoc no em serveix. Però el nou de noranta-quatre era millor que res, així que vaig decidir que tenia dret a intentar fer un altre tracte, però com que havia fallat en el que hauria significat (tant de bo no hagués fallat) que trobaria nòvia, vaig decidir inventar-me’n un de nou, i aquest cop vaig dir: «Si veig aparèixer una estrella nova al cel, o si veig un estel fugaç...».

Volia demanar un desig i no sabia quin.

Però no vaig trigar a saber-ho, i amb certesa.

«Si durant el temps que trigo a recórrer el terreny una sola vegada veig una estrella nova, o un estel fugaç, no em mataran a la guerra».

Llavors em vaig posar nerviós, perquè no estava segur de tenir-ho fàcil. Caminant a poc a poc com ha de caminar un guàrdia, o fins i tot una mica més a poc a poc, trigava uns onze minuts a recórrer la zona, i tot i haver mirat el cel durant quasi tota la guàrdia no havia vist cap estrella nova ni cap estel fugaç. Però un tracte és un tracte, i jo l’havia fet i l’havia de respectar. Vaig pensar que valia més posar-m’ho difícil, perquè així si guanyava sabria segur que no em matarien a la guerra. De fet el més probable era que em salvés, així que em va semblar just no posar-m’ho fàcil.

Vaig intentar no mirar el cel mentre pensava en tot això, perquè si apareixia una estrella nova abans d’allargar la mà en senyal d’acord solemne no serviria de res, així que vaig allargar la mà, em vaig fixar bé en el punt on era, vaig mirar el cel i em vaig dir: «Si veig una estrella nova abans de tornar a passar per aquest punt, o si veig un estel fugaç, jo, Wesley Jackson, no moriré en aquesta guerra».

També em vaig proposar no fer trampa caminant més a poc a poc, o més a poc a poc que fins aleshores, perquè no em va semblar que servís de res intentar enganyar el cel. Si no m’havia de salvar, valia més saber-ho ja. Així deixaria d’amoïnar-me. Simplement em diria: «Bé, si ha de ser així...», i me n’oblidaria.

Vaig mirar el cel i vaig començar a caminar, i ben aviat ja havia recorregut la meitat del terreny. I encara no havia vist aparèixer cap estrella nova ni cap estel fugaç.

Però no em vaig desanimar.

No sé per què vaig tenir el pressentiment que veuria aparèixer una estrella nova abans d’acabar el recorregut, estava segur que en veuria una; no veuria un estel fugaç, veuria sorgir una estrella nova de la foscor del cel, a milions de milles de distància, i llavors sabria que no em matarien. Tant me feia quines possibilitats tenia, perquè sabia que veuria una estrella; una estrella flamant al cel, la meva estrella, que em diria que no em passaria res.

Llavors vaig començar a mirar cap al punt on creia que apareixeria l’estrella, cap a l’est, a uns vint peus per damunt de l’horitzó. Jo no en sé res, d’estrelles. No sé com varia la seva posició en el cel d’un mes a l’altre, ni cap on es desplacen, ni quins noms tenen; així que ja us podeu fer una idea del risc que corria fixant-me en aquell punt concret. Però tant me feia. Jo sabia que la meva estrella apareixeria, i no us penseu que us dic cap mentida quan us dic que la meva estrella va aparèixer. I va aparèixer molt abans que acabés el recorregut. La vaig veure amb tanta claredat com veia les altres estrelles que hi havia al cel, i la vaig veure just en el moment en què va aparèixer.

—Això és un miracle —vaig dir—. Aquesta estrella ha aparegut només per a mi. Déu l’ha feta aparèixer per a mi. És clar que abans ja hi era i la devia tapar alguna cosa, però Déu ha sentit el meu desig i ha apartat el que no deixava veure l’estrella, i llavors ha aparegut per fi i jo l’he vista, i això significa que no moriré en aquesta guerra.

Em vaig posar tan content que vaig començar a cantar a plens pulmons: «Oh, boy! Oh, joy! Where do we go from here?». El gos ja no em tenia por, i jo tampoc no tenia por de... de res. Vaig treure una altra cigarreta, la vaig encendre i me la vaig fumar, i ja m’era igual que arribés algú i li hagués de cridar l’alto.

Llavors vaig veure acostar-se algú per la carretera.

Sabia que era en Lou Marriacci, però vaig cridar igualment:

—Alto! Qui hi ha?

—Molt bé —va dir en Lou—. Crida-ho ben fort.

I vaig tornar a cridar, perquè sí.

______________________

5. «Where do we go from here» (Howard Johnson, Percy Wenrich), cançó de caràcter patriòtic que es va fer molt popular durant la Primera Guerra Mundial.

CAPÍTOL 8

En Lou Marriacci demana un favor difícil a en Wesley

En Lou i jo anàvem caminant l’un al costat de l’altre i jo em vaig demanar què devia estar pensant.

—Veig que has perdut el teu amic —va dir, referint-se al gos, que acabava de sortir corrent—. Em cauen bé, els paios que agraden als gossos. Sé que són bona gent.

—Hi ha molts gossos als quals no els agrado —vaig dir—. Un gos solitari es fa amic de qualsevol, a aquestes hores de la nit.

—Ui, no. Aquest així que he arribat jo ha arrencat a córrer, i ara ja no és aquí. Ni tan sols s’ha quedat per aquí a la vora, dubtant si tornar o no. No tornarà fins que jo no me’n vagi.

—I tu creus que això vol dir que no li agrades?

—Sé del cert que no li agrado.

—I per què no?

—Doncs perquè és així —va contestar en Lou—. Els gossos es guien per l’instint. Potser s’equivoquen, però quasi sempre l’encerten. M’he passat aquí dues hores abans que tu, i he vist aquell gos un parell de cops ensumant l’aire, suposo que intentant decidir si se m’acostava o no. I al final no ho ha fet. M’ha ensumat i no li ha agradat la meva olor.

—Què vols dir?

—Els gossos busquen algú que sigui bo. Jo soc bo amb mi mateix, suposo, però no amb els gossos. Potser tu ets bo amb tu mateix i també amb els gossos. Si és així, ets un bon paio. Jo crec que sí que ho ets, i per això volia parlar amb tu.

—Digues.

—En primer lloc, no expliquis a ningú el que ha passat aquí fa una estona entre el sergent i jo. L’he ficat al llit i ja està tot arreglat. A partir d’ara es portarà bé amb nosaltres. La veritat és que no ha estat mai un cabró amb cap de nosaltres, però sempre està bé tenir alguna cosa per fer servir en contra d’algú a qui en qualsevol moment se li pot ficar a la ceba la idea de ser un cabró. En Cacalokowitz és un bon paio, però té una feina a fer i de tant en tant ha de donar-nos ordres; ja saps què vull dir: fregar els terres, endreçar la caserna, ajudar a la cuina, fer la guàrdia i tota la resta.

—Suposo que tothom ha de tenir una oportunitat.

—Tu ets molt bona persona —va dir en Lou—, i és ben lògic que pensis que tothom ha de tenir una oportunitat. Per això li agrades a aquell gos. Però jo no penso que tothom hagi de tenir una oportunitat. Sé que no tothom té una oportunitat, i això em molesta, perquè si hi ha una cosa que no suporto és sentir-me com un carallot.

—Què vols dir?

—En una guerra tothom hauria de tenir una oportunitat, i quan dic tothom em refereixo a tothom. Jo soc a l’exèrcit, però conec un munt de paios que també haurien de ser-hi i se n’han deslliurat.

—I això com és?

—Perquè són llestos —va dir en Lou—. No són carallots. Si una guerra és justa, tots els homes del país hi haurien d’anar a lluitar, sobretot els que tenen més pasta, els que hi tenen més a perdre; però aquests no van a la guerra. Aquests volen que tu i jo anem a lluitar mentre ells continuen guanyant diners... i a costa nostra. Tant els fa, a quants de nosaltres matin, mentre ells puguin conservar el que tenen i aconseguir-ne més. També són molt patriòtics, deu vegades més patriòtics que nosaltres. A ells els agrada la guerra i nosaltres l’odiem. Ells llegeixen el que diuen els diaris i les revistes sobre la guerra, i en saben més que nosaltres. I també ho saben tot de les guerres anteriors. Les estudien, per intentar esbrinar com guanyar diners amb aquesta.

—Suposo que molta gent prefereix els diners a qualsevol altra cosa.

—Molta gent —va dir en Lou—. Massa. Però no són només diners, el que busquen, també fan servir la guerra per aconseguir altres coses: més poder, més importància, més reputació. A l’exèrcit ens convertim en números, no se’ns distingeix als uns dels altres a una distància de deu iardes. Però què coi, el que vull dir-te és això.

Vam continuar caminant en silenci fins que va dir:

—Vull sortir de l’exèrcit. Sé que ho puc fer. Però necessito una mica d’ajuda, i t’estic demanant que em donis un cop de mà.

—No ho puc fer, això, Lou —vaig dir—. Ens podrien matar a tots dos per una cosa així.

—No et pensis que no et tornaré el favor. I tant que te’l tornaré.

—No ho puc fer. Potser soc un carallot perquè soc a l’exèrcit, però soc aquí i no penso fer res deshonest.

—Però, i si no fos deshonest?

—Sí que ho és. Jo sé que ho és.

—Bé, posem que sí que és una mica deshonest. Et penses que a l’exèrcit, al govern i al país sencer tot és just? Tot és deshonest, amic meu; sempre ho ha estat i sempre ho serà mentre la gent sigui així. La gent fa fàstic.

—Potser sí, però no sempre.

—No sempre. Jo, per exemple. Tinc una dona que estimo, i que per a mi ho és tot en aquest món, que es passa el dia plorant. També tinc tres fills que estimo. Jo no faig fàstic quan estic amb la meva dona i amb els meus tres fills. Tinc quaranta anys. A algun cabró veí meu no li caic bé i decideix enviar-me a l’exèrcit. S’assabenta que tinc uns estalvis i diu que amb això ja n’hi ha prou per mantenir la meva família durant cinc o sis anys, així que es reuneix amb els altres cabrons i entre tots decideixen agafar-me, decideixen ficar-me a l’exèrcit com a càstig. El país està en guerra, tothom està nerviós, centenars de milers de paios s’allisten a l’exèrcit, per què no jo també, pensen. Un d’ells és un picaplets, un altre un jutge fatxenda, un altre un empresari d’estar per casa; però ells són a dalt de tot i per tant es fa el que ells diuen. La massa és al seu bàndol, no pas al meu. I a mi m’envien a l’exèrcit, com qui envia un lladre a la presó. Home, he estat ficat en alguns tripijocs, això no ho nego, però mai de la vida no he robat ni un centau a ningú. Sempre he saldat els meus deutes. He estimat la meva dona i he criat els meus fills.

—A què et dedicaves abans d’entrar a l’exèrcit?

—Feia una mica de tot. Tinc un bar a Pacific Street, a San Francisco. Hi solia muntar petites timbes. I coneixia algunes noies a qui els agradava guanyar diners fàcils de tant en tant.

—Quina mena de diners fàcils?

—Ja saps què vull dir —va dir en Lou, i de fet ho sabia. L’hauria d’haver odiat, un paio com ell, per explicar-me totes aquelles coses sobre ell mentre caminava amb mi, primer allò de la dona i els fills i després la resta. Però suposo que soc mesquí perquè no vaig odiar en Lou. I potser no el vaig odiar perquè sabia que no em deia cap mentida, o perquè m’ho explicava tot, tant les coses bones com les dolentes, i jo no em podia estar d’admirar algú que fos tan sincer. Si jo hagués fet aquelles coses suposo que em faria vergonya explicar-ho. M’imagino que mentiria, o que evitaria parlar-ne, però en Lou no mentia, em deia la veritat. I jo trobava que si tothom digués la veritat, si tothom fos tan franc, independentment de qui fos o del que hagués fet, el món seria molt millor, i potser per això no el vaig odiar, tot i que no n’estic del tot segur. Potser no el vaig odiar perquè soc mesquí de mena.

—Què és el que vols que faci? —vaig demanar jo.

—Digue’m tu el que vols que faci jo per tu.

—Tranquil, no fa falta que facis res per mi, però si hi ha res que jo pugui fer per tu i que no em costi la vida, ho faré. Com es diuen els teus fills?

—El gran, Lou, com jo. La mitjana, Rosa, que és com es deia la meva mare. I el petit, de dos anys, Michael, com el meu avi.

—I la teva dona com es diu?

—Marta.

—Què vols que faci, Lou?

—A les quatre torno a tenir guàrdia.

—Ja.

—Però no seré al centre de vigilància, i aquí tampoc.

—I on seràs?

—M’hauré perdut. Em trobaran d’aquí a dos o tres dies, i no recordaré res. Així que hauran de tornar per esbrinar qui em va veure per últim cop: tu. Quan he ajudat el sergent a ficar-se al llit em pensava que em veuria algú i que ho hauria d’ajornar, però no hi havia ningú, allà. Tothom dormia. No m’ha vist ningú. Té, les coses del sergent. El que vull que facis és tornar-les-hi demà al matí. Si et pregunta com és que les tens tu, recorda-li que anava borratxo, que li vas cridar l’alto i que no va contestar, i que li hauries disparat si no l’haguessis reconegut a temps. Digues-li que no volia tornar a la caserna i que va començar a donar-te el que portava a les butxaques. I que tu t’ho vas quedar tot perquè no ho perdés.

—Però recordarà que has estat tu qui l’ha ficat al llit —vaig dir.

—Vagament —va dir en Lou—, i això és precisament el que m’interessa. Recordarà alguna cosa, però preferirà no treure el tema.

—I si diu que algú el va ficar al llit?

—Anava borratxo. S’ho va imaginar. No gosarà explicar-ho a ningú, però quan li tornis les seves coses potser et portarà a part per demanar-t’ho. Tu digues-li que et va donar el que portava a les butxaques i en acabat se’n va anar a la caserna.

—I si se’m queda mirant i no em pregunta res?

—Doncs molt millor. Pot ser que ningú no et pregunti res: molt millor.

—Creus que te’n sortiràs?

—He d’intentar-ho —va dir en Lou—. La meva dona es passa el dia plorant. El meu germà m’escriu i m’explica la veritat. Però la meva dona m’escriu unes cartes precioses, segons les quals tot va bé; em diu mentides i resa per mi cada matí i cada nit.

—Resa?

—És clar.

—I on vas? On seràs?

—Veus aquell bosc?

—Sí.

—Hi has estat mai?

—Sí.

—Doncs seré allà uns quants dies.

—Tens res per menjar?

—No vull menjar res. Un home que perd la memòria perquè està preocupat per la seva dona i la seva família no s’emporta menjar al bosc.

—Així, doncs, l’únic que he de fer és tornar-li a en Cacalokowitz les seves coses, oi?

—I si algú et demana si t’has canviat la guàrdia amb mi, digues que sí. És la veritat. Si et demanen si he pujat al camió per tornar al centre de vigilància, digues que no. És la veritat. M’has vist anar cap al centre de vigilància? Sí. D’aquí a uns quants minuts m’hi veuràs anar, així que això també serà veritat.

En Lou va esperar un moment abans de preguntar:

—Vols fer-ho?

—Diria una mentida si et digués que sí, perquè la veritat és que no ho vull fer. Jo no he enganyat mai ningú. Crec que no podria dir una mentida encara que volgués. No suporto les mentides. Quan algú em menteix se’m regira l’estómac, no sé per què.

—Llavors me’n torno al centre de vigilància i ens n’oblidem —va dir en Lou—. Sé com et sents. Jo soc un pobre catòlic, però no tan pobre per no respectar un paio honest.

—Encara no he acabat —vaig dir jo—. No ho vull fer, però ho faré. Intentaré limitar-me a la veritat, però si he de mentir suposo que no em quedarà altre remei que fer-ho.

—Espero que no hagis de mentir. Recordaré el que has fet per mi.

I tot seguit en Lou es va encaminar cap al centre de vigilància i jo em vaig tornar a quedar sol. Em va semblar que havia passat molt de temps, però només era la una i vint-i-cinc minuts, així que encara em quedaven trenta-cinc minuts més de guàrdia.

CAPÍTOL 9

En Wesley crida l’alto al coronel Remington, que maleeix els demòcrates i desafia un gos a un duel de lladrucs

Quan em vaig tornar a quedar sol, em vaig enrabiar amb mi mateix per encobrir en Lou, però sabia que no el trairia tot i el que em pogués passar, i això em va fer enrabiar encara més. Era un mentider. Faria el que en Lou m’havia demanat, contestaria a les preguntes que em fessin amb veritats o amb mentides, però així que en Lou sortís de l’exèrcit, si és que ho aconseguia, jo em lliuraria, això és el que faria.

Però, com ho podia fer? Si em lliurés, ells voldrien saber per què, i els hauria de dir que allò d’en Lou Marriacci era mentida, i llavors anirien a buscar en Lou, que ja seria a casa amb la seva família, i el castigarien o el ficarien a la presó.

Ja no podria tornar a dir la veritat mai més. Massa gent patiria si jo començava a dir la veritat després d’haver mentit. Patiria la Marta Marriacci i els seus dos fills, Lou i Michael, i la seva filla, Rosa. De manera que estava condemnat de per vida a ser un mentider.

Em vaig sentir tan malament per ser un mentider que els ulls se’m van omplir de llàgrimes, i vaig desitjar no haver nascut. Quin sentit té viure si has de ser un mentider tota la vida?

I em vaig posar a plorar com plorava quan no devia tenir més de sis o set anys, en veu baixa i en secret, sense ningú amb qui parlar.

Mentre plorava, vaig sentir que s’acostava algú. Estava tan enrabiat que em vaig tornar mesquí i odiava tothom, sobretot el paio a qui havia de cridar l’alto. Ja no tenia por perquè ja no m’importava el que em pogués passar. Ni tan sols m’importava que em matessin, si més no si em mataven ja no hauria de dir més mentides, i en Lou sabria que no l’havia traït. Estava tan enrabiat quan vaig dir: «Alto! Qui hi ha?», que el paio va estar a punt de caure. Es va aturar en sec.

—Coronel Remington —va dir el paio, i sí que era ell. I també anava borratxo.

A mi tant me feia que fos coronel o capità, jo estava enrabiat. I algun dia aquell mateix paio, aquell pesat que s’havia emborratxat a la ciutat com en Cacalokowitz, i com qualsevol soldat ras de l’exèrcit, em sotmetria a un dur interrogatori que em deshonraria per sempre més; així que vaig continuar parlant-li en un to brusc. Li vaig ordenar que avancés i que s’identifiqués, i ell va obeir. Quan vaig comprovar que tot estava en regla i ell ja se’n podia tornar a la caserna, el coronel em va mirar i va dir:

—Vostè és el soldat Jackson, oi?

—Sí, coronel.

—Doncs estic orgullós de vostè. No havia vist mai ningú cridar l’alto amb tanta professionalitat, i m’encarregaré d’esmentar-ho al seu comandant demà al matí. Mentre hi hagi joves com vostè vigilant els portals del nostre gran país el nostre poble no haurà de patir per la seva seguretat. Soldat Jackson, la glòria de la nostra nació rau en les ànimes fortes i valeroses com vostè, i no pas en les ànimes malaltisses i desllavassades d’homes com...

Vaig pensar que diria la veritat i acabaria la frase dient «... d’homes com jo», però el que va dir va ser:

—... en Benedict Arnold.

Jo no havia investigat en Benedict Arnold, així que no podia saber si la seva ànima era malaltissa i desllavassada, però a aquella hora de la matinada ja m’era tot igual.

—Sí, coronel —vaig contestar.

—I a més —va prosseguir el coronel—, lluitarem contra l’enemic fins a doblegar-lo, i fins que la corrupció desaparegui de la capa de la...

El coronel no va voler acabar aquella frase que era tan fàcil d’acabar. Jo estava a punt de fer-ho per ell quan va fer la cara que sol fer un home que acaba de recordar una cosa que el repugna, i va començar a renegar entre dents: «Porca puteta provinciana». De manera que em vaig imaginar que el coronel se sentia culpable per haver tingut relacions sexuals estant fora de servei, com el sergent Cacalokowitz; i potser fins i tot amb la mateixa noia, ja que no feia tanta estona que en Cacalokowitz havia passat per allà.

No volia ser descortès, però em va semblar que si havia de continuar sent valerós i totes aquelles coses meravelloses que el coronel havia dit de mi, valia més que complís el meu deure, així que li vaig dir:

—Bona nit, coronel.

I vaig començar a caminar.

El coronel es va esverar una mica, suposo que pel que havia begut, però també per les altres coses, i va començar a amollar un discurs que s’assemblava molt a un discurs que el president havia pronunciat una vegada a la ràdio. El coronel va fer servir les mateixes paraules que el president, i el mateix to de veu, i va intentar parlar com el president. Jo ja havia sentit fer això a uns quants soldats. Tard o d’hora ho fa quasi tothom, a l’exèrcit, sobretot el tros en què el president deia que ell sabia el que era la guerra, que havia vist cadàvers de soldats americans, que odiava la guerra, i que volia garantir a les mares i als pares americans que procuraria que els seus fills no haguessin d’anar a la guerra, i etcètera, etcètera. A l’exèrcit, tots els que han sentit aquest discurs el recorden i a vegades imiten el president pronunciant-lo, o si més no els passa pel cap de fer-ho en algun moment. A mi mateix se m’ha acudit alguna vegada, però no he tingut rancúnia al president, simplement m’he demanat per què les coses són com són; ni tan sols l’home més important del país és capaç de controlar res, ningú no pot fer res per aturar la guerra, ni tan sols el president dels Estats Units, el líder polític del poble més gran, més ric, més lliure i més avançat del món.

I per acabar-ho d’adobar va tornar a aparèixer el quisso i es va quedar a escoltar el coronel, segurament demanant-se a què treia cap aquell soroll. Suposo que la bèstia va arribar a la conclusió que el soroll no treia cap a res, perquè va començar a lladrar al coronel. Potser protestava, o potser només el volia acompanyar. Fos el que fos, el gos evitava acostar-s’hi més, i s’allunyava una mica i després tornava també una mica, sense parar de lladrar. En sentir el gos, el coronel també es va posar a lladrar. Això va engrescar encara més el gos, i el soroll es va convertir en un xivarri espantós. No sé qui lladrava més bé, si el gos o el coronel, però tots dos anaven ben igualats. Al final va guanyar el coronel. I el gos se’n va anar i ja no va tornar més.

Per fi victoriós, el coronel va cridar a plens pulmons:

—A la merda els demòcrates! Jo soc republicà!

Jo no sabia distingir un demòcrata d’un republicà, així que no em va fer res. Suposo que si havia dit allò era perquè ell era republicà, però a més de republicà era coronel, el segon de bord del nostre post, i vaig pensar que ho havia de recordar. L’únic home que estava per damunt seu era un general de brigada que només sortia del seu amagatall quan s’havia de fer alguna cosa de cara a la galeria, com ara inaugurar un edifici nou i altres coses per l’estil. M’havien dit que s’havia graduat a West Point, que tenia més de seixanta anys, que no havia lluitat ni lluitaria mai a causa de la seva edat avançada. Aquell comportament, imitar el president i lladrar a un gos abandonat i solitari, em va semblar impropi d’un coronel.

De manera que em vaig quedar allà plantat, a unes vint iardes del coronel, escoltant-lo. M’havien passat tantes coses confuses des que havia començat aquella guàrdia que vaig pensar a disparar i acabar una vegada per totes, la qual cosa demostra quina mena de bogeries li poden passar pel cap a un paio quan és a l’exèrcit i el món està en guerra. Només perquè tenia una arma carregada a la mà i el coronel estava fent un poti-poti de tot el que m’havien inculcat a l’exèrcit, em va passar pel cap disparar-li, com si allò pogués servir d’alguna cosa. La idea em va provocar una barreja de sorpresa i horror.

Per no sentir-me tan malament per haver-se’m acudit aquella atrocitat, vaig decidir acostar-me al coronel per veure si podia evitar que continués fent aquell ridícul espantós. No li convenia que arribés algú i el veiés en aquell estat i el sentís imitant el president, lladrant al gos i insultant els demòcrates, i la situació podia empitjorar encara més, així que m’hi vaig acostar i em vaig quadrar. Ell va continuar denunciant els demòcrates. Els va titllar d’hipòcrites, de canvistes, d’episcopalians i de feixistes, però quan ja feia mig minut que m’havia quadrat va callar i em va semblar que intentava recobrar el poc seny que li quedava. I al final va dir:

—Soldat Jackson, vostè és el millor soldat d’aquest post; demà al matí parlaré amb el seu comandant.

—Sí, coronel —vaig dir jo.

—I vostè amb qui pensa parlar de mi demà al matí?

—Amb ningú, coronel.

—I a qui pensa escriure sobre mi demà al matí?

—A ningú, coronel.

I llavors el coronel va esperar un moment.

—És un bon soldat, Jackson —va dir—. Bona nit.

—Bona nit, coronel —vaig contestar.

Per la manera de caminar vaig veure que tornava a estar sobri. En menys de tres minuts em vaig tornar a enrabiar pel tracte que havia fet amb en Lou Marriacci, i em vaig posar a plorar un altre cop perquè ben aviat seria un mentider. Vaig plorar bastant, i al cap d’una estona ja no plorava només perquè fos un mentider, sinó també per altres coses: pel meu pobre pare, perdut; per una nit bonica plena de paios lletjos i mig sonats com en Cacalokowitz i el coronel, en comptes de paios guapos; per en Lou Marriacci, conspirant contra el govern per tornar amb la seva desconsolada dona; pel gos solitari lladrant al coronel en comptes de trobar un amic i una llar; per en Joe Foxhall i la seva lúcida manera d’entendre el món; per la meva estrella al cel, que havia aparegut només per a mi; per l’home que anava amb cotxe per la carretera, i que tornava a casa amb la seva dona, sense que ningú no l’agafés pel braç i li digués: «Tu ja has sigut prou feliç, ara vine amb mi»; pel president, parlant per la ràdio perquè després tothom l’imités, perquè després res no sortís com ell esperava. Càsum, quin sentit té el món? Què ha de fer un paio per salvar l’ànima? Quan tindrà prou temps per aconseguir una mica de pau i bellesa i amor i veritat? Com podria algú com jo, lleig i ximple de naixement, trobar temps per tornar-se guapo en algun moment d’aquesta vida?

CAPÍTOL 10

En Wesley fuig d’una vida de mentides i té un somni terrible

El camió no va trigar a arribar i en va baixar un paio que es va sotmetre a l’aparatós protocol del canvi de guàrdia. El vaig acompanyar perquè es familiaritzés amb la zona, vaig pujar al camió i em vaig asseure al costat d’en Joe Foxhall, que s’estava fumant una cigarreta. Jo també en vaig treure una i la vaig encendre, i el camió va arrencar i va començar a avançar per la carretera.

—Cap novetat? —va demanar en Joe.

—Poca cosa.

—Has mirat el cel?

—És clar.

—T’ha agradat?

—És clar.

—Se t’ha acudit cap idea?

—Una o dues.

—Com ara?

—Com ara que els éssers humans som ben tristos.

—I com se t’ha acudit aquesta idea?

—No ho sé. Se m’ha acudit i prou.

—Has hagut de cridar l’alto a algú?

—A dos paios. I tu?

—A ningú, i en dono gràcies a Déu.

—Per què?

—Qui soc jo per demanar qui hi ha? Soc jo qui hi ha. Soc jo sempre. T’has cansat d’esperar?

—Una mica.

—Vols dormir?

—Encara no.

—Crec que jo també em quedaré despert una estona. Has cantat cap cançó?

—«Valencia».

—Has dit cap oració?

—Sí, el parenostre.

—Has recordat vells temps o vells amics?

—Quan tenia sis o set anys, i el pare.

—Has rigut?

—Una mica.

—Has plorat?

—Com?

—Que si has plorat, per dins o per fora.

—De totes dues maneres.

—Per què?

—Per tot.

—Jo també —va dir en Joe—. Se t’ha acostat algun gos per fer-se amic teu?

—Sí. A tu també?

—Sí.

—Per què ho fan, això, els gossos? —vaig demanar jo.

—Què vols dir?

—Per què un gos escull un paio i no pas un altre per fer-se’n amic?

—Un gos es fa amic de qualsevol.

—Jo he sentit que un gos no es farà mai amic d’algú que no faci bona olor.

—No hi ha cap home al món que no faci bona olor —va sentenciar en Joe.

—Bé, pot ser que per al gos no faci bona olor.

—Pot ser —va dir en Joe—, però l’olfacte d’un gos és un mitjà massa pobre per jutjar els éssers humans, que agafen l’olor del món.

—Suposo que sí.

Vam arribar al centre de vigilància, vam prendre cafè i uns entrepans i ens vam asseure a xerrar una estona. En acabat ens vam estirar i ens vam adormir. Quan ja eren quasi les sis del matí, ens van despertar i vam tornar al camió, i a les nostres zones de vigilància, i vam fer dues hores més de guàrdia. Ja eren quasi dos quarts de nou quan vaig tornar a la caserna, i vaig anar directament a l’oficina a tornar les seves coses al sergent Cacalokowitz, que estava assegut darrere un petit escriptori, examinant la nòmina de personal malalt. Ell també semblava força malalt. Quan va alçar els ulls i em va veure, no vaig somriure. No hi havia ningú més, així que em vaig treure de la butxaca les seves coses i les hi vaig donar. Em va mirar com si intentés esbrinar què sabia jo, i suposo que va arribar a la conclusió que sabia més del compte, perquè em va dir:

—Gràcies, Wesley.

Em vaig alegrar de no haver de dir cap mentida i vaig donar gràcies a Déu, però quan em vaig girar per anar-me’n em va preguntar, en veu molt baixa:

—Ha vist en Lou Marriacci?

Em vaig espantar, perquè estava segur que ara sí que hauria de començar a dir mentides, i que així que comencés ja no podria parar.

—Quan? —vaig demanar.

—Aquest matí.

—No —vaig contestar, dient-li una veritat que cada cop era més a prop de la mentida.

—Vull parlar amb en Lou —va dir el sergent.

Ja havia begut oli. No me’n sortiria. Vaig pensar a demanar al sergent de què volia parlar amb en Lou, però vaig canviar d’opinió perquè vaig pensar que si feia preguntes encara trigaria menys a haver de mentir, i el que jo volia era ajornar les mentides tant com pogués.

Llavors el sergent va dir, tot tranquil:

—A en Lou l’envien a casa. Està fora de l’exèrcit.

—Com?

—Passa dels trenta-vuit anys. Fa poc ha sortit una nova directriu del Ministeri de Defensa. D’aquí a tres o quatre dies ja serà a casa. És a la llista. L’hi dirà si el veu?

—L’hi diré, sí.

Crec que mai no m’he sentit tan feliç com aquell matí, i tot perquè en Lou se’n tornava a casa i jo ja no hauria de dir mentides. Estava impacient per anar al bosc a buscar-lo, però no volia córrer perquè podria aixecar sospites, així que hi vaig anar tot passejant. Em vaig prendre tot el temps del món, i cada minut que passava em sentia més bé. No vaig trigar a arribar al bosc, i al cap d’una estona ja hi era ben endins, on vaig suposar que trobaria en Lou, i vaig començar a cantar «Valencia». Volia que en Lou em sentís i sabés que no passava res, però suposo que no era prou a prop per sentir-me, perquè no va sortir de l’amagatall, i això que jo ja havia travessat el cor del bosc, o si més no això m’havia semblat. Tot i així, vaig continuar caminant i xiulant, i esperant que en Lou aparegués.

Al cap d’una estona em vaig preocupar. I si ja se n’ha anat a casa? I si el detenen per absentar-se sense permís i ell, que encara no sap que igualment està fora de l’exèrcit, fa veure que ha perdut la memòria, i la gent comença a sospitar i m’interroga, i jo he de mentir després de tot, encara que ell ja estigui fora de l’exèrcit?

Em vaig espantar tant que vaig parar de xiular. Vaig començar a buscar en Lou, i cada cop estava més espantat. Aquella seria la meva sort, i la d’en Lou: deshonrar-nos quan ja no hi havia necessitat de fer-ho. Vaig pensar a cridar el seu nom, i ho vaig fer un parell de cops, però la meva pròpia veu em va espantar més que mai.

Em vaig asseure a recapacitar. Devia quedar-me adormit, perquè de sobte era a casa amb el pare i ell tornava a estar bé. Cantava «Valencia», però no estava ressentit amb ningú. Estava content. El pare preparava un d’aquells sopars que ens solia fer quan estàvem tots junts i no teníem problemes. Ens assèiem a sopar i xerràvem. I llavors algú trucava a la porta i jo em moria de l’ensurt. El pare obria la porta i un paio deia: «Busco en Wesley Jackson».

—Qui és, vostè? —deia el pare.

I el paio contestava:

—Vostè ja em coneix. No fa falta que li digui qui soc.

Jo m’espantava i em posava a plorar, però el meu plor no era el d’un home que està despert, sinó aquell plor terrible que fa rajar llàgrimes per tot en aquest món i ho sacseja tot amb sanglots amargs; perquè sabia qui era aquell paio i no volia anar-me’n amb ell. El pare tampoc no volia que me n’anés amb el desconegut, però no podia fer res per evitar-ho, així que agafava una ampolla i bevia un glop. I el paio entrava a casa i s’asseia al meu costat, i jo no el volia mirar. Llavors m’agafava l’espatlla i me la sacsejava lleugerament, i pronunciava el meu nom com si fos el meu millor amic i no pas qui era realment.

—Wesley —deia.

I llavors se’m va acudir que potser estava adormit, i ei, reina, allò em va fer sentir més bé. Vaig començar a recordar petites coses que eren senyals inequívocs que dormia: el bosc, en Cacalokowitz borratxo de nit i sobri de matí, i en tenir la certesa que somiava em vaig sentir més bé i vaig canviar de posició diversos cops, encara adormit, i en acabat vaig obrir els ulls i en Lou Marriacci era allà, agafant-me l’espatlla.

Vaig sacsejar el cap un parell de cops i vaig somriure a en Lou, però suposo que ell estava massa amoïnat per tornar-me el somriure. No va dir res, simplement va esperar que jo parlés.

—Estàs fora de l’exèrcit —vaig dir jo. Però ell va continuar callat—. He vingut a dir-t’ho, però no et trobava. Suposo que m’he quedat adormit. —Vaig esperar que en Lou digués alguna cosa, però suposo que no podia badar boca, així que vaig prosseguir:— Li he tornat les seves coses a en Cacalokowitz, tal com em vas demanar, i m’ha donat les gràcies. No m’ha preguntat res, així que no he hagut de dir cap mentida. Bé, sí que m’ha preguntat una cosa: volia saber si t’havia vist, i jo m’he espantat. Però un tracte és un tracte i jo el pensava respectar, tot i que preferia no haver de dir cap mentida. I llavors m’ha dit que estaves fora de l’exèrcit perquè ja passes dels trenta-vuit, que havia sortit una nova directriu i que li havia arribat una llista del quarter general amb el teu nom. M’ha demanat que t’ho digués si et veia. Així que he vingut a dir-t’ho.

De sobte en Lou va somriure.

—T’estimo com als meus dos fills —va dir—. Ets el paio més guapo del món.

—Estic molt content que per fi te’n puguis tornar a casa —vaig dir jo.

—He de fer una cosa per tu —va dir en Lou—. He de fer moltes coses per tu.

—És l’exèrcit, el que t’envia a casa. Jo no he fet res.

—Però estaves disposat a fer-ho. He de fer un munt de coses per tu. Digue’m què vols que faci.

—No se m’acut res, Lou. Però gràcies igualment.

—Pensa-hi bé. T’enviaré diners, uns quants cada setmana. Però això no és res. Pensa una mica.

—No vull diners, jo.

—Has de dir-me el que vols que faci per tu —va dir en Lou—. Jo soc catòlic. Et vaig demanar que mentissis per mi, i sé que no ets la mena de paio a qui li agrada mentir, però vas dir que ho faries per mi perquè volies que tornés a casa. He de fer alguna cosa per tu per expiar el meu pecat. Jo sempre faig alguna cosa per expiar els meus pecats, tots i cadascun.

Llavors em vaig recordar del pare.

—Potser podries trobar el meu pare —vaig dir.

—El trobaré —va dir en Lou—. Explica-me’n alguna cosa.

Vaig explicar a en Lou el que havia de saber, i em va dir:

—No et preocupis. Trobaré el teu pare. I també me’n cuidaré. T’escriuré quan el trobi, i faré que ell també t’escrigui.

Vam tornar a la caserna i en Lou Marriacci va entrar al despatx del sergent Cacalokowitz. Tres dies després vaig acompanyar en Lou a l’estació per acomiadar-me’n. En Dominic i en Victor Tosca també venien, i quan li va arribar l’hora de pujar al tren, en Lou tenia els ulls plens de llàgrimes. Va abraçar en Dominic i li va dir alguna cosa en italià, i en acabat va abraçar en Victor i li va bufetejar la cara com se sol fer: tres o quatre cops, amb afecte. I tot seguit se’m va acostar a mi.

—Tu no et preocupis per res —va dir—. Trobaré el teu pare. Serà el primer que faci.

I en Lou Marriacci va pujar al tren, i nosaltres tres vam sortir de l’estació i vam entrar en un bar.

Jo vaig beure molta cervesa i em vaig emborratxar per primer cop a la vida, i en Dominic i en Victor Tosca em van portar al post amb taxi i em van ajudar a ficar-me al llit.

CAPÍTOL 11

En Harry Cook i en Wesley veuen una noia bonica

Quan en Harry Cook i jo vam anar a Alaska gràcies a la influència del periodista Jim Kirby sobre el pobre coronel Remington (que volia sortir als diaris), vam jurar que no ens separaríem mentre durés la guerra, sense pensar que l’exèrcit pogués tenir uns altres plans per a nosaltres. I així, quan vam acabar la instrucció bàsica, no gaire després que en Lou Marriacci hagués tornat a casa, en Harry Cook es va assabentar que l’enviaven a Missouri, i jo em vaig assabentar que m’enviaven a Nova York.

—A quina part de Nova York? —va dir en Harry.

—En Cacalokowitz diu que a Nova York, a la ciutat. A quina part de Missouri vas tu?

—A prop de Joplin.

Tots dos ho vam sentir molt, però les coses són així, a l’exèrcit. A en Dominic Tosca també li va tocar anar a Missouri, i al seu germà Victor a Nova York. Els nois que anaven a Nova York se sentien més afortunats que els que anaven a Missouri o a algun altre lloc, com ara Louisiana. Tothom estava trist però al mateix temps impacient per anar-se’n. El motiu pel qual els nois que anaven a Missouri envejaven els que anàvem a Nova York era que a Amèrica tothom vol anar a Nova York algun dia; bé, suposo. Jo sempre havia volgut anar a Nova York, així que quan em va arribar la brama que jo era a la llista dels que anirien a Nova York em vaig posar molt content. Però quan em vaig assabentar que en Harry Cook no m’hi acompanyaria, vaig anar a veure en Cacalokowitz i li vaig dir que, si en Harry no podia anar a Nova York amb mi, si em deixava a mi anar a Missouri amb ell. En Cacalokowitz em va contestar que a tots ens havien assignat una destinació i una feina, i que no s’hi podia fer res.

—I a mi quina feina m’han assignat?

En Cacalokowitz va treure la meva fitxa i se la va mirar.

—Aquí no ho diu exactament —va contestar—. Però t’envien a Nova York. Suposo que et posaran d’administratiu perquè saps escriure a màquina. On vas aprendre’n?

—A l’Institut Politècnic de San Francisco.

—I això?

—Va ser un error. Vaig intentar dir-los que no havia escollit mecanografia i taquigrafia, però no em van fer cas, així que vaig haver d’aprendre totes dues coses: la mecanografia m’anava més bé, però les vaig aprovar totes dues.

—Has treballat mai en una oficina?

—Durant dues setmanes vaig treballar a la línia de ferrocarril Southern Pacific, per vacances. Ho diu a la fitxa.

—Suposo que per això t’envien a Nova York —va dir en Cacalokowitz.

—I per què no puc anar a Missouri amb en Harry Cook?

—Perquè ets a l’exèrcit.

—I de què farà en Harry a Missouri?

En Cacalokowitz va treure la fitxa d’en Harry i se la va mirar.

—D’operari de línies —va dir—. El seu CI és bastant baix.

—I el meu?

—Bastant alt.

—I el de vostè?

En Cacalokowitz se’m va quedar mirant, però no estava enfadat.

—El meu és més baix que el d’en Harry —va dir—. Suposo que per això soc sergent primer aquí, en aquesta selva. Vosaltres, els de la Companyia B, ja sou el cinquè grup que instrueixo i envio a una altra destinació, però jo continuo aquí. Tens molta sort d’anar a Nova York. Tant de bo hi pogués anar jo també.

Ens pensàvem que trigaríem a marxar un dia o dos, però no vam marxar fins a mitjan desembre. Abans que es dissolgués la companyia ens van fer una foto, i tothom va signar les còpies dels altres, per tenir un record. En Harry i jo ens vam prometre que ens escriuríem, i vam passar molt de temps junts de permís a la ciutat. Tothom anava a Sacramento quan tenia permís, però en Harry i jo sempre anàvem a Roseville, que era més petit i millor perquè no hi havia tants soldats de permís.

Una nit estàvem ell i jo asseguts en una taula d’un petit bar restaurant al qual solíem anar quan hi va entrar la noia més bonica que havia vist mai. Era tan bonica que em vaig quedar sense respiració i em vaig haver d’empassar la saliva un parell de cops. Si hagués intentat parlar-hi sé que no hauria pogut dir ni una paraula. La noia era morena, els cabells llargs i negres li arribaven a les espatlles i hi portava una cinta vermella. Vaig suposar que era espanyola, o espanyola i mexicana, però era tan bonica que em feia vergonya mirar-la per com em feia sentir. Em feia sentir ganes d’estar a soles amb ella per arrencar-li la roba. Ella va demanar una copa a la barra; una copa de debò, un whisky, i de tant en tant es girava per inspeccionar el local.

Ja feia una estona que en Harry i jo parlàvem del nostre viatge a Alaska, recordant com ens hi havíem divertit i com m’havia sorprès jo de veure aquell esquimal, en Dan Collins. Cap dels dos no volia que l’altre s’adonés de com el feia sentir la noia de la barra, així que vam intentar continuar xerrant.

—En Red Collins —va dir en Harry—. No semblava esquimal, oi?

—Vols dir en Dan Black —vaig dir jo—.Llavors em vaig adonar que en Harry s’havia fixat en la cinta vermella de la noia i jo en els cabells negres, però vaig preferir no dir res.

—Tant és com es digui —va dir en Harry—. Que bé que ens ho vam passar allà dalt a Roseville.

Quasi no em vaig adonar que havia dit Roseville en comptes de Fairbanks, perquè sabia què volia dir i no vaig donar importància a aquell lapsus.

No m’havia passat mai que coses que per a mi sempre havien estat molt importants de sobte deixessin de ser-ho, i se’m feia molt estrany. No parava de mirar el cos de la noia sota el vestit, la veia nua i allò m’ofuscava. Em feia vergonya que se’m notés, però l’esforç per dissimular només va fer que me’n donés encara més vergonya i que se’m notés encara més del que se m’hauria notat si hagués tingut la sort de no estar boig per aquella noia. Ja no em feia res no saber on era el pare. Ja no em feia res que la gent tingués problemes, o que fos pobra, o desgraciada, o que estigués malalta. Ja no m’importava gens la bona o la mala sort, ni ser viu o mort, ja no m’importava res. L’únic que m’importava era la imperiosa necessitat d’acostar-me a aquella noia, i allò no tenia cap sentit.

La noia va demanar una altra copa, i en Harry i jo vam continuar xerrant com si cap dels dos estigués enfavat amb la seva bellesa. Jo no sabia de què parlàvem, però sí que veia que no n’encertàvem ni una. No tenia ni idea del que dèiem perquè el que dèiem no era res més que una excusa per dissimular el que sentíem, que no podíem demostrar de cap manera, i vaig pensar: «Suposo que això és el que fa que els homes es comportin com ximples, però suposo que també paga la pena».

Quan me’n vaig adonar ja se’ns havia acostat a la taula per prendre una copa amb nosaltres. I llavors va passar una cosa que em va sorprendre. Vaig començar a odiar en Harry perquè ell podia parlar amb ella tot natural i jo en canvi no. I també el vaig envejar per ser més guapo que jo. Em vaig intentar convèncer que aquella noia no era res més que una meuca, però allò no em va fer sentir més bé. Així que llavors vaig pensar: «El CI d’en Harry és molt baix». I al cap d’una estona em vaig dir: «Aquestes coses les fan els animals», però sabia que només era una excusa per acontentar-me de ser lleig. I em vaig dir: «Un dia aconseguiré fer-me un lloc al món, i en Harry Cook no serà res, o res més que un operari de línies amb sífilis». Però res del que em deia em feia sentir més bé, i hauria donat el que fos per canviar-me per en Harry pèl a pèl, perquè semblava que a la noia li agradava. Ella no va trigar a girar-se cap a mi.

—I a tu què et passa? —em va demanar—. Que has menjat res que no se t’ha posat bé?

«Merda», vaig pensar. «Que idiota que soc!».

Crec que no m’he sentit mai tan petit. Vaig pensar a aixecar-me i a sortir d’allà, però sabia que si m’aixecava em posaria a córrer i potser ensopegaria i cauria, i faria un ridícul espantós. Vaig pensar que en Harry també es riuria de mi, perquè si jo hagués estat en el seu lloc i ell en el meu m’hauria rigut d’ell, o si més no m’hauria sentit cofoi. Però en Harry no es va riure de mi. Fins llavors havia somrigut a la noia, però quan es va girar per mirar-me a mi va deixar de somriure.

—Vols que marxem? —va dir, en una veu tan baixa que amb prou feines el vaig sentir. No vaig gosar dir res, així que en Harry es va aixecar i va dir:— Marxem. —I llavors em vaig enrabiar amb mi mateix per ser tan carallot.

—No, home, no —vaig dir—. Tu no cal que marxis. A mi em ve de gust fer un volt per la ciutat. Ja ens veurem després. —Em vaig sentir orgullós, ja no odiava ningú, i ja no sentia per la noia el que havia sentit feia una estona, així que la vaig poder mirar i somriure, i ella també em va somriure.

—Potser us veuré a tots dos després.

Vaig sortir del bar, sense córrer. I no vaig ensopegar ni vaig caure. Ja no sentia l’impuls d’arrencar-li la roba a la noia, i un munt de coses em van tornar a importar. Em vaig quedar un moment plantat davant del restaurant, intentant reflexionar, i llavors vaig començar a caminar. Abans d’arribar a la cantonada, vaig sentir que en Harry em cridava:

—Ei, Jackson, espera’m!

Jo li volia dir algunes coses, però no sabia per on començar. Com li dius a un amic que et sap greu haver-lo odiat perquè el seu CI és baix, i perquè ell és guapo i tu no, i perquè agrada a les dones i tu no?

I al final li vaig dir:

—Era maca, la noia. Em sap greu haver-te aixafat la guitarra.

—Era lletja com un pecat —va dir en Harry. Però per com ho va dir em vaig adonar que volia tornar al bar, així que li vaig dir:

—Ves-te’n amb ella, Harry. Ja ens veurem després a la caserna.

En comptes de contestar-me, es va agafar a un fanal i va vomitar en un embornal. Quan va haver acabat va dir:

—El vi del sopar no se m’ha posat gens bé. Tornem al post.

Vam fer sis milles a peu per tornar al post. Al principi no parlàvem gaire, però de seguida ens vam posar a recordar el nostre viatge a Alaska, i després a cantar, i abans d’arribar a la caserna ja tornàvem a estar bé, i vam prometre que ens escriuríem i ens buscaríem a San Francisco, quan s’acabés la guerra.