Kitabı oxu: «L´Ocell negre»

© Derechos de edición reservados.

Letrame Editorial.

www.Letrame.com

info@Letrame.com

© Xavi D. Manu

Diseño de edición: Letrame Editorial.

Maquetación: Juan Muñoz

Diseño de portada: Rubén García

Supervisión de corrección: Ana Castañeda

Ilustradora: Mireia Vilaseca “la Goka”

ISBN: 978-84-1114-181-9

Ninguna parte de esta publicación, incluido el diseño de cubierta, puede ser reproducida, almacenada o transmitida de manera alguna ni por ningún medio, ya sea electrónico, químico, mecánico, óptico, de grabación, en Internet o de fotocopia, sin permiso previo del editor o del autor.

Letrame Editorial no tiene por qué estar de acuerdo con las opiniones del autor o con el texto de la publicación, recordando siempre que la obra que tiene en sus manos puede ser una novela de ficción o un ensayo en el que el autor haga valoraciones personales y subjetivas.

«Cualquier forma de reproducción, distribución, comunicación pública o transformación de esta obra sólo puede ser realizada con la autorización de sus titulares, salvo excepción prevista por la ley. Diríjase a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necesita fotocopiar o escanear algún fragmento de esta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)».

.

A l’art: el cine, el teatre, la música, la dansa...

Per salvar-me la vida.

I, en especial, a elles.

PRIMERA PART:

DOLÇA INTRODUCCIÓ AL CAOS

I: EL FORASTER

«Però que collons foto aquí?». És preguntava l’Aleix, assegut en un tamboret a la barra del local. Remenava el seu rom amb llimona amb una mà mentre amb l’altra s’aguantava el cap com podia i guaitava al seu voltant. Se sentia observat per una multitud que no trobava. Era un local ampli, llum tènue i una boira espessa fruit del fum del tabac, idònia per sentir-se protegit de mirades externes. Segur que allí, la llei i la moral tenien una altre connotació. Ningú et jutjava. Era un món apart, tancat, en una bombolla de colors apagats. I on sempre era de nit. Res de miralls ni finestres, ideal per submergir els clients en la decadència i la perversió. I sobretot, perquè poguessin sentir-se bé, o no tan malament, amb els serveis prestats.

No gosava moure’s del seient, el seu estat d’embriaguesa era tal que cauria a plom si ho intentava. Va repassar la nit intentant fer memòria d’allò succeït mentre es treia el tabac de la butxaca del pantaló. Comprovant, més d’un cop, si ho tenia tot: tabac i paper, aquí; zippo, confirmat; boquilles, segur que n’havia perdut la meitat, però hi eren.

La Júlia. La Júlia tenia la culpa d’haver acabat aquella nit allà, hauria d’haver sigut un dia tranquil, en principi. S’havia llevat, ben d’hora com sempre, sense despertador. Amb els seus problemes d’insomni no feia pas falta. L’Hugo Weaving, encarnat amb la ja famosa mascara d’en Guy Fawkes el mirava amb el seu somriure maquiavèl·lic permanent, des del seu lloc d’honor penjat a la paret en forma de pòster. I en Bruce Willis i en Samuel L. Jackson miraven a diferents horitzons en un segon pòster de la pel·lícula El Protegido, penjat just al costat del primer. Aquesta era tota la decoració de l’habitació. Un cop dret, va fer camí directe a la cafetera esquivant tot el que hi havia per terra. Era una persona, com ell sempre deia, molt desordenadament ordenada. A pas lent, el seu ritual matutí: dues cullerades de sucre morè, remenar una estona, una glopada i assaborir-lo bé. Era el millor moment del dia, sobretot si no havia de fer res de res, tenia el dia lliure a la feina i encara quedaven un parell de setmanes per començar les classes a la universitat. Tot just havia començat a la UB el grau en Psicologia ―potser així descobriria que l’hi passava pel cap― i sense gaire esforç havia passat els primers exàmens. Després de cada glop, un quart de volta a la tassa; la seva tassa, la que duia el seu nom imprès en ella, no podia ser cap altra. En completar la volta, acabava el seu petit gran plaer. Necessitava aquells moments, sobretot per despertar-se. Si començava amb presses, tot el dia seria la ira personificada; encara que igualment sempre en fregava el límit. Una petita bomba de rellotgeria a punt d’explotar. Per sort, el seu caràcter sarcàstic i una bona dosi d’humor negre el mantenien en un estat d’aparent ataràxia... sobre el paper.

Un cop finalitzada la seva cerimònia, havia caminat lentament cap al sofà del menjador, arrossegant els peus i deixant un sorollet sord a cada passa, el rossec de les sabatilles amb el terra. És va asseure al sofà. Ordinador sobre les cames i ja ho tenia tot. És passaria el dia així. En calçotets. Seguint, per segon cop, la seva sèrie preferida: House M.D. Sempre en anglès i subtitulada ―així era molt més autèntic― i, sobretot, amb els auriculars posats per poder-se submergir del tot en aquella ficció que ell interpretava com a real. Ell estava allí, en cada diagnòstic encertat del Dr. Gregori, quan en Chase la cagava, quan en Foreman desobeïa les ordres i quan la Cuddy li fotia bronca però ell sempre se’n sortia.

Aquella tranquil·litat tenia els segons comptats, com una bomba de rellotgeria silenciosa, ningú sap on ni quan, però és ben segur que acabarà esclatant. Una dolça melodia havia sonat a l’habitació de la Júlia, li agradava despertar-se amb música relaxant, com si l’acaronessin. Mandrejava i s’estirava amb un somriure de plaer; el més difícil era treure’s l’edredó de plomes de sobre i sortir a la intempèrie antàrtica del seu pis. S’alçà i es mirà al mirall de cos sencer que tenia al costat del llit, a la seva cara es podia llegir un «Bon dia!» adreçat a si mateixa. Li encantava aquell pijama tan calentó. Es veia com un osset de peluix gegant amb cara de Júlia; fins i tot tenia una caputxa amb orelles d’os. En sortir de l’habitació, va seguir els passos de l’Aleix en direcció a la cafetera, se’n va preparar una tassa i es va asseure al tamboret de la cuina des d’on podia veure el clatell del seu company de pis davant la pantalla. Només veure’l, a poc a poc, canvià l’expressió de felicitat per una ganyota, una cara de pomes agres retinguda, i amb la mà va començar a remenar-se el cabell. Tenia una afició del tot contraproduent per a la seva cabellera: quan alguna cosa l’estressava, la feia cavil·lar o, simplement, s’avorria i no podia evitar fer-s’hi nusos amb els dits de la mà. No se n’adonava i quan algú li trencava el tempo, es podia arribar a enfadar moltíssim. El problema és que no era gens sa, ja que un cop feia un nus mariner, impossible de desfer, acabava per tibar-se la melena trencant els teixits per poder tornar a la normalitat. Les perruqueries se la rifaven.

El seu nas es contreia al ritme de la seva respiració i la seva mirada continuava perforant el clatell de l’Aleix. Es va aixecar tota decidida i s’hi va plantar al davant amb aquella mirada que hauria pogut matar el seu amic en un instant. Però l’Aleix ni s’havia adonat de la seva presència, immers en una operació a cor obert amb el futur del seu pacient a les seves mans. Alguna cosa anava malament, el pacient entrava en parada i tots els instruments que el mantenien amb vida sonaven alarmantment al uníson. Tothom mirava en House esperant una resposta.

―Aleix! ―Va sortir d’un bot del quiròfan―. Bon dia... Mira, n’estic farta de veure’t criar polls davant l’ordinador! Vull que t’afaitis, treu-te aquestes grenyes i, si us plau, dutxa’t! No veus la pinta que fas? Avui tenim convidats a sopar.― El seu oient només va reaccionar aixecant una cella en forma de pregunta, no gosava dir res, sabia que era una batalla perduda intentar raonar amb ella, tenia raó encara que no li volgués donar―. He decidit fer el sopar de Nadal amb els de Navarcles aquí, al nostre pis, no et demano res més, nomes que deixis la teva aura negativa durant un dia. Fins i tot el Jaume, la Carla i la Roser venen d’Anglaterra per veure’t. Així que: aixecat!

―Mmm... Vale. ―Va ser l’única resposta que va poder gesticular. Pel so gutural matiner que havia emès, semblava que el seu amic hagués retrocedit a l’era neolítica; semblaven antics grunyits toscs d’un antic llenguatge neandertal, però la confiança tenia aquelles coses i l’havia entès a la perfecció. L’Aleix no tenia ganes de veure a ningú, per variar, però encara menys de fer enfadar més a la Júlia. Estava vivint al seu pis i sí, cuidava d’ell tot i que no ho volgués reconèixer. Va deixar l’ordinador i es va tancar al lavabo. No li agradava el que veia al mirall. Va posar Extremoduro de fons amb el seu mòbil i començà la transformació tancat dins d’aquells tres metres quadrats. Es va tallar els cabells amb la precisió de sempre, ara una mica oxidada. En una altre vida podria haver sigut perruquer, però la destresa no li era innata, no suportava que ningú li toques els cabells. I, a base d’errors, en va acabar aprenent. Llavors, després de repassar-se els costats i el clatell amb la moto, se l’acabà passant per tot el cos, rasurant-se la barba, perquè no suportava afaitar-se. Amb el procés, el terra i la pica s’emmoquetaren de castany fosc. De nou, va aparèixer la cicatriu en forma de mitja lluna que tenia rere l’orella; se la va repassar amb el dit, la seva mirada s’hi va enfocar tot canviant l’expressió per un to nostàlgic i seriós. Portava temps sense fer gens d’esport, però això no havia fet canvis al seu cos, que seguia essent tan atlètic com sempre. No importava el que mengés, era una màquina de cremar. La dutxa posterior va durar una eternitat.

Un núvol de vapor, aromes de cremes hidratants i desodorant de vainilla sentencià la veu d’en «Robe» Iniesta, qui encara cantava de fons. Ara tocava deixar el lavabo a punt, la prova del cotó de la Júlia era encara més acurada que la del majordom de l’anunci. I no volia pas tornar a escoltar una bronca seva. Abans de vestir-se però, es va fabricar un cigarret de picadura d’aroma a vainilla i sortí al balcó, a sentir l’aire del carrer. Necessitava preparar-se mentalment pel que li esperava aquella nit, no tenia pas ganes de veure aquella gent, no tenia ganes de veure a ningú. A cada calada del cigarret, el seu cos donava resposta al fred de l’exterior, amb la mà agafada a la barana, mirant els cotxes circular per la gran ciutat, en calçotets, encara mig moll. A cada respiració se li eriçava més la pell. Una tradició que el feia sentir viu després de cada dutxa era deixar assecar el seu cos al aire lliure, notar el fred de l’hivern. L’olor a vainilla del seu cigarret es mesclava amb la de la pol·lució de la ciutat i va arronsar el nas. Com havia acabat vivint a Barcelona era una cosa que no s’explicava, literalment.

En tornar a entrar al menjador es va trobar la Júlia, que feia dissabte per tot el pis. Se’l va mirar de dalt a baix i, amb un somriure, va mostrar que estava satisfeta.

―Veus, sembles un altre. Vesteix-te, que em fas venir fred. Ostres, se’t torna a veure la cicatriu del cap, de què era? A sí, m’ho has explicat mil cops. Dinem?

El dinar havia estat un monòleg interpretat per una Júlia ara més simpàtica i alegra; li encantava organitzar reunions socials i coses per l’estil perquè hom es veies, sempre havia estat l’amfitriona ideal. Volia intentar quelcom per canviar aquella cara de tristor amagada que era l’Aleix, feia anys que no el veia somriure de veritat i ja no diguem riure fins a plorar. El seu company de pis era un mur de capes i capes de pintura dura. Una armadura que no podia traspassar cap mirada. Almenys, aquí el tenia controlat. L’Aleix estava atrapat en els seus pensaments, per variar; s’estava fent a la idea del que seria aquell sopar. Els Navarclins mostrant la seva millor cara per intentar animar-lo amb qualsevol tonteria, explicant batalletes i fent veure que eren millors que els altres, que les seves vides eren el gran somni americà. No podia suportar la idea, un estat de nervis es va apoderar d’ell, havia de marxar. Mentre s’acabava de vestir i de posar-se les botes, per fi va obrir la boca:

―A quina hora m’hi vols aquí? ―Ja s’havia cordat la jaqueta i buscava les claus per la tauleta de la seva cambra.

―Doncs, a les vuit estaria bé, pensa que t’has de vestir per a l’ocasió ― hòstia, ja no hi pensava, el vestit; sí, sabia on estava, l’havia portat de Castellnou, encara que no sabia ben bé perquè.

―Ok.

En sortir al carrer, havia anat directe al garatge que tenia llogat dos carrers enllà. Va tornar a arronsar el nas per la pudor de la ciutat. «Puta Barna!» En treure la moto i arribar al trànsit, va fer una ullada al seu entorn: era un dia d’hivern tranquil, el cel era bastant clar i corria un aire fred que li agradava. La moto vibrava entre les seves cames i el soroll típic del motor es camuflava en aquella bogeria de sons de fons. No s’acabava d’acostumar mai a la ciutat. Com més s’allunyava del formigó i l’acer, més bé se sentia; driblant els vehicles a tota velocitat, com més ràpid anava, més marxes necessitava i el seu cor polsejava a ritme més lent, es relaxava. Treia la ràbia retinguda a cops de gas entre semàfors, senyals, clàxons, crits i vianants. Havia sortit de la ciutat en un temps rècord. Sense pensar on anava, inconscientment havia anat a espetegar a Sitges, a la cala del cementiri. Havia aparcat la moto i s’assegué en un banc a observar el mar. No era dia de surf, però algun novell havia entrat a provar sort i intentar agafar alguna onada. Quant feia que no en cavalcava cap, ell? Tenia la taula aparcada a l’habitació de casa els seus pares, acumulant pols. Tot fumant, observà l’escena en silenci i els seus pensaments divagaven. Nostàlgia.

En tornar, la Júlia s’havia sorprès, no esperava que l’Aleix arribés abans d’hora. Estava enfeinada cuinant amb la música a tot volum. Ser puntual havia estat un terrible error. Les primeres paraules d’ella foren per donar ordres:

―Para la taula per onze, estarem bastant estrets; de mentres, em vaig a canviar. Ah! I vigila el foc. ―No li havia donat temps ni a treure’s la jaqueta. El primer que va fer, però, va ser baixar el volum de la música. Quan la Júlia va estar a punt, va ser el seu torn. L’americana estava intacte, camisa i calçotets blau fosc; els pantalons, l’armilla, la corbata, els mitjons i les sabates negres mate. Ja no recordava què era pentinar-se, així que ho va deixar estar al onzè intent. En mirar-se al mirall, un estrany l’observava. Va agafar el seu zippo i la cigarrera, complements que portava només en ocasions especials. Va dedicar l’estona d’espera a cargolar cigarretes de vainilla.

Els convidats havien anat arribant en paquets. Els primers a aparèixer: l’Unai, l’Aina, la Sonia i la Laura. El primer, gros com sempre i amb aquell somriure fanfarró de dents separades que tan odiava l’Aleix; però, el que de veritat el treia de polleguera, era el que va fer només veure’l: remenar-li el cabell com si fos un nen petit. L’Aleix, entre d’altres coses, i la llista era ben llarga, detestava que la gent li toques els cabells. Es va excusar un parell de cops per anar al lavabo per retocar-se’l. L’Aina, la parella de l’Unai, tan petitona com sempre, amb aquella veueta dolça i innocent. La Laura, amb tatuatges nous, colorits i diversos als braços que saltaven a la vista amb aquell vestit de nit. I la Sonia, amb mig cap rapat i una trista rasta. Més prima que mai, com una model anorèxica de revista. Es notava que aquella manera de vestir no era la seva, la roba que portava la repudiava. Així va començar la tradició d’aquell sopar; era el postureig i la gràcia que els feia veure’s així vestits.

Els següents a arribar: l’Eric, en Toni, la Roser, en Jaume i la Carla. L’Eric vestit amb una americana de quarta mà, com sempre (aquella americana havia sobreviscut, com a mínim, la batalla de l’Ebre) i, per variar, mal afaitat i ben fumat, els seus ulls vermells el delataven sempre. Segurament el porro que portava a la mà no era el primer, i ben segur que no seria pas l’últim. En Toni, l’ànima de la festa, ben vestit però amb les ungles ben negres a causa de l’oli i la brutícia de la seva feina, mecànic de camions. Havien passat a buscar els tres forans, no s’havien reunit tots plegats des de feia uns quants anys. Tot i que els estrangers vivien al mateix país, només es veien quan coincidien a Catalunya. En Jaume i la Carla, la parella de l’any, tots dos tan macos i ben fets, eren l’un per l’altre, somriures perfectes, pentinats perfectes i vestits perfectes. S’estimaven a matar. Intercanviaven anècdotes amb la Roser, tant punk com sempre, el cabell tallat de la manera més ravera possible, plena de pírcings: nas, llavis, orelles, aureola... I tatuatges diversos, les ungles perfectes a causa de la manicura i pintades de color verd cridaner, rossa natural i ben blanca de pell.

El pis no havia tardat a omplir-se de fum, riures i anècdotes del passat perquè, amb el temps, s’havien anat separant per viure les seves respectives vides. L’Aleix era el que més desentonava en aquell lloc, mai s’hi havia acabat de sentir còmode amb aquella gent. Tot i que els apreciava, tots els primers moments importants de la vida havien estat amb ells. El primer porro, el primer peto d’una noia, el primer marró amb la poli, la primera campana, les competicions de natació...

L’únic que va trencar el gel d’una manera natural amb l’Aleix va ser en Jaume:

―Tio, vaig veure pel Face que t’havies comprat una Harley, no?! Collons com te’ls gastes; això sí que és anar ben calçat, joder. Aviam quan me la deixes provar! Em vaig estar mirant justament la mateixa, la Iron; és una preciositat però, clar, la Carla me’ls talla si me la pillo. I amb negre mate, increïble... ―Era impossible ser tosc o enfadar-se amb ell, deia les coses tal i com les pensava i l’Aleix l’admirava justament per això. Era a qui li tenia més afecte, ell l’havia empès a fer les coses més sonades i, per tant, a viure. Abans que pogués respondre, la Júlia és va avançar:

―Ah! Això em recorda que no podem anar al Casino després de sopar.

―I eso!? ―Els mascles van preguntar al uníson. El silenci es va fer present, la Júlia no gosava respondre, se li havia escapat i sense voler mirà l’Aleix de reüll i totes les mirades es van concentrar en ell.

―Mmm... Jaume, em preguntaves per la moto, no? ―Mentre pensava la resposta es gratà la cicatriu del cap―. No se’t va fer estrany que estant al paro em comprés un capritxo tan car? ―L’Aleix notava com li picava tot el cos, va resistir les ganes de gratar-se, ser el centre d’atenció no era precisament un plaer per a ell. En Jaume va assentir amb el cap―. Pues... vaig guanyar una final de pòquer, al Casino, vaig ser client habitual durant una temporada, encara no sé molt bé com, nomes et diré que vaig liar un pitote dels guapos, a l’última partida ja portava més litres d’alcohol dintre el cos, que sang a les venes... I, a conseqüència, em van donar el premi, una pasta, però tinc l’entrada prohibida de per vida. Podríem dir que, en celebrar-ho, no em vaig contenir i, a més a més, en donar la mà al meu últim competidor, li vaig potar a sobre, la foto pel diari, mmm... Diguem que no la van ni publicar del careto que devia fotre... ―La Júlia negava amb el cap en recordar la història mentre els demés contemplaven l’Aleix amb els ulls oberts de bat a bat. Havia tornat a regnar el silenci.

―Ha, ha, ha, ha, puto Alejo, ha, ha, ha, ―En Jaume plorava de riure i a l’Aleix no li va importar que li digués pel mote que li tenien i tanta ràbia li feia; castellanitzar el seu nom amb gràcia només ho podia fer en Jaume. No parava de riure, no podia ni respirar. L’Aleix somrigué. I la Júlia, en adonar-sen, es penjà una medalla mentalment. Per fi havia aconseguit un somriure sincer, gràcies a haver organitzat el sopar.

Un cop sopats i ben beguts, havia arribat l’hora de sortir, la Razzmatazz era un bon lloc, res millor que desentonar a propòsit per desinhibir-se. I alcohol, litres i litres d’alcohol. L’Aleix havia observat la situació des de la distància, mentre l’Eric i en Toni començaven la cacera, inventant-se històries cada vegada més incrèdules per lligar. Com més gran era la bola, més els hi funcionava, però és clar, hauríeu de veure quines noies queien a la trampa: maques, per suposat, però el coeficient intel·lectual, en ser prescindible per a ells, fregava el límit. Eren noies que donen mala fama a les altres. En Jaume i la Carla discutien, la Roser li menjava els morros a un armari d’home, l’Aina i la Júlia estaven ben engrescades en una conversa que, coneixent-les, seria una bona filosofada, la Sonia s’havia perdut des de feia estona amb la Laura, i l’Unai no deixava d’anar sospitosament al lavabo i, cada cop que en tornava, tenia les pupil·les més dilatades i el nas cada cop més blanc. L’Aleix havia trobat el lloc ideal per ell en un dels sofàs, copa rere copa, analitzant la situació, reclòs en els seus pensaments. Li començaven a pesar les parpelles a causa de l’alcohol. Quant hauria begut? Quan la Júlia és va acomiadar d’ell, va tornar a la realitat. «Ja vindré», havia balbucejat. Va poder veure la Roser saludar-lo amb la mà mentre l’enorme mascle l’agafava per darrere. Les demés noies van anar tirant i es van quedar els homes sols. L’Eric i en Toni aparegueren i van seure al seu costat tot comentant la nit. «Quins pits que paria aquella rossa! I la morena amb les cames sense fi? I com ballava aquella altra, només per com es movia entraven ganes de tirar-se-la ». I una llarga llista de més tonteries per l’estil. L’Aleix feia esforços per seguir aquella conversa carregada de masclisme primitiu. Va aparèixer l’Unai amb mirada jocosa.

―Anem a fer la ultima copa? ―L’Aleix ja sabia què volia dir, però no era res més que fer uns últims riures, així que hi va accedir.

Li costava recordar el camí en taxi. Si un anava malament, l’altre encara més; no paraven de riure, però l’Aleix s’havia passat el trajecte mirant per la finestra, buscant quelcom amb la mirada perduda. No havien sortit de la ciutat, això era l’únic que tenia ben clar. Tampoc recordava qui havia pagat al taxista. Van entrar un a un al seu nou destí: la Gateta Calenta. Des que havien entrat al local, l’Aleix no s’havia mogut del seu lloc, així que allí estava, en aquell ambient nefast i podrit, assegut en un tamboret alt, acabant-se el seu cigarret aromatitzat de vainilla, immers dins del seu cap, el seu lloc preferit. Una veu dolça el va treure de les seves cabòries. No la va entendre, però, en girar-se, la va veure.

II: PRINCESA DE L’UNIVERS

Un nadó de poques setmanes, cridaner i ple de mocs, la va treure del seu neguit, no es podia permetre caure en la desesperació. Segurament no seria pas res. Va mirar al seu voltant, hom la guaitava dissimuladament i ella feia veure que no se’n adonava i ells feien veure que tampoc. Allà on anava vestida «d’uniforme » atreia totes les mirades de desaprovació de la gent. Inclús dels que anhelaven en silenci la seva companyia. Fora de la seva cova era incompresa, però a dins de la seva gàbia tampoc importava a ningú. Un fluorescent de la sala d’espera repicava al ritme de les seves cavil·lacions. Una mare preocupada amb un bebè que no parava de plorar, dos homes embriacs vestits de treballadors de l’ajuntament i una parella de noies enamorades eren la seva companyia.

L’habitació era freda i el fet que fos tota blanca no ajudava; vestida com anava, era normal que se li posés la pell de gallina. Mentre pensava en el dia que li esperava es va mirar els canells, tenia marques d’unes mans que unes hores abans l’immobilitzaven contra el llit. Ja estava acostumada a tenir senyals per tot arreu. No venia de nou, no mostrava cap emoció, però obligar-se a mantenir la serenor en aquells moments la fastiguejava. És que ja no podia sentir res més que fàstic?

És va ensumar dissimuladament, era la seva olor habitual: fum, alcohol, perfum barat, maquillatge excessiu i sexe, també barat. Necessitava una dutxa urgentment però encara hauria d’esperar una eternitat, pel que semblava. No sabia perquè, potser hi havia lluna plena, però la sala d’urgències estava a petar de gent per l’hora que era. Per sort, ja eren els darrers d’aquella nit. Unes petjades s’aproximaven en la llunyania, semblaven tenir certa urgència, cada cop eren més a prop. Era el metge que l’havia atès l’últim cop, la va mirar de dalt a baix amb cara de fàstic però també de pena. Sí, feia pena a la gent; pena i fàstic. Va fer un gest amb el dit darrere d’aquelles ulleres, tot indicant que esperés un moment, i els seus companys de sala van observar l’escena en silenci, mirant-se els uns als altres. La Janet va fer el cor fort i va prémer les dents. La llum fluorescent continuava fent pampallugues i el bebè semblava calmar-se a poc a poc. Va tornar a aparèixer el doctor amb una recepta i la va entregar a la Janet sense ni tan sols haver-la diagnosticat. La pastilla, no tan coneguda, dels cinc dies després. El doctor encara sostenia el paperet amb la mà obligant a la seva pacient a mirar-li la cara. Quan van creuar mirades, ell va canviar l’expressió per una de seriosa i ella feu que sí amb el cap. Ningú va gosar dir res i els homes embriacs es van delectar la vista amb un cul que marxava al compàs d’uns llargs talons passadís enllà.

De camí al seu petit pis, l’únic raconet del món on es permetia desemmascarar-se, va parar en una farmàcia de guàrdia a comprar la seva «medecina» i va entrar al primer bar que va trobar obert per prendre-se-la. Barcelona s’estava despertant i ella només tenia pressa per poder anar a dormir. El soroll de les persianes dels negocis a peu de carrer corrent-se cap amunt feien de gall matiner a la gran ciutat. Fora el carrer és notava el fred, del ja cada cop més pròxim hivern. Va demanar un got d’aigua i s’empassà la pastilla de cop. Va entrar directe al metro i va fer camí cap al seu petit llit; abans, però, una dutxa ràpida per entrar en calor i treure’s les olors restants de la nit.

El soroll del trànsit la va desvetllar, va obrir els ulls a poc a poc. La seva petita habitació estava ben fosca, tot i que a fora ja clarejava. Vivia al revés del món: dormia de dia i treballava de nit. El seu cos ja s’havia adaptat a aquell bioritme. Va treure una mà del nòrdic per apartar-se el cabell de la cara, una mica de mandres i uns quants estiraments felins abans d’incorporar-se. Va mirar l’hora al rellotge de la tauleta i va treure l’alarma perquè no sonés. Va somriure, avui tindria una mica de temps per ella mateixa. Esmorzà croissants farcits de xocolata i, després de rentar-se les dents, es vestí per sortir a córrer per la ciutat. Sostenidors esportius, leggins negres, samarreta tèrmica negre, samarreta de màniga curta vermella a sobre i vambes a joc. Tot baixant les escales del bloc es va fer una cua de cavall, es va posar els auriculars i es preparà la ràdio on ara sonava el Modern Love d’en David Bowie. En obrir la porta, l’hivern va tornar a fer-se present, era l’època de l’any que gaudia més corrent. Va fer la ruta habitual, intentant anar per zones menys transitades on no aclaparés les mirades obscenes dels homes. És cert que ja hi estava acostumada, no era res de nou, però el fet que la desvestissin mentre la observaven encara la molestava, ja en tenia prou amb els seus clients. Va fer una ganyota de dolor en sentir una fiblada al abdomen. «Ostres, Janet; amb les presses no has ni escalfat». S’aturà a respirar una mica. Punxades al ventre. «Ja t’està bé». Va caminar una estona per mantenir el cos calent tot tornant enrere; no havia arribat on volia, però va pensar que potser no era el millor dia per córrer i, a més, ja fosquejava. Una cosa latent dins seu la pertorbava, no aconseguia discernir què era. La ciutat estava plena de colors, li encantava; per ella, ja podrien deixar els adorns de Nadal tot l’any. Però això només volia dir una cosa: famílies rialleres per tot arreu. Va canviar l’expressió de la cara. «No Janet, ja n’hi ha prou». I tornà cap al seu piset. No li havia donat temps ni a suar.

Estava tal com l’havia deixat. El menjador, com sempre, desordenadament ordenat: sota un munt de roba es podia entreveure una cadira, la taula del menjador estava plena de pintures a l’oli i, al racó, on qualsevol altri hi tindria una televisió, hi reposava un cavallet. Es va adonar que no havia netejat els pinzells, així que s’hi va posar. Quan acabà, contemplà el cavallet, volia inspirar-se i canviar el seu estil. Potser podria mirar de fer un paisatge. Però se li havia fet tard i havia d’anar a treballar. S’escalfà el primer que va trobar al microones i, un cop sopat, una bona dutxa mentre pensava que havia perdut el dia. «Demà em llevaré més d’hora» Va agafar el despertador i va canviar l’alarma quan veié el que feia una estona no aconseguia aclarir, l’amenaça latent de dins el seu cap: la data, era el seu aniversari.

Es posà un vestidet escotat i ben arrapat de color lila i unes sabates de taló alt, i es va maquillar en accés (la seva feina li ho requeria). Anà directe al metro; la ràdio la distreia i aquesta cançó li agradava: sonava Nickelback amb el seu How you remind me, encara que ella no se sabia els noms dels artistes ni de les seves cançons. Sempre pensava en apuntar-se-les per a més tard i que algú li gravés en un «Pen», però després pensava que això comportaria demanar algun favor i, a més a més, comprar-se un reproductor mp3 i un ordinador, un caprici que es podia estalviar. La seva ràdio portàtil encara anava prou bé.

En sortir al carrer va veure en Velkan, el porter del club. La va saludar amb un gest de cap, sempre tan seriós. A la Janet no li inspirava por tot i la seva corpulència, feia uns tres per tres, cabell rapat ben curt amb entrades importants i barba curta, vestit sempre molt correcte, i fosc, negre a poder ser. Ella el va respondre amb un mig somriure.

En entrar va saludar el cambrer, un nano jovenet que no destacava massa, sempre a la moda i ben pentinat, que no parlava massa tampoc. Servia un còctel a un client que es girà per menjar-se la Janet amb la mirada. Era d’hora i les demés noies contemplaven el panorama des de la distància. Algunes jeien als sofàs i altres estaven de peu, fumant i deixant anar la llengua. La Janet anà directe a les escales intentant passar desapercebuda per les seves companyes que ja la miraven amb desaprovació. Era costum, però ja no li feia res. Va deixar la petita bossa de mà a la seva habitació, la va ordenar una mica, sobretot el llit (encara que ho trobava absurd). Un últim cop d’ull per assegurar-se que tot estigués al seu lloc. Agafà el perfum de la còmoda i s’impregnà amb ell, es mirà al mirall i es va col·locar els pits tot abaixant-se el vestit perquè respiressin una mica, uns tocs de mans al cabell i tot llest. Va baixar al bar i s’assegué al seu lloc, sola, esperant una bona presa, tot i que encara era bastant d’hora.

No havia estat molt bon dia de negoci, ja eren les cinc de la matinada i allò estava bastant mort. El fum de tabac començava a emboirar l’entorn i el fil musical l’estava posant nerviosa. Sonava el In the end de Linkin Park. Podia saber l’hora per la cançó que sonava. «Ja toca canviar-lo». Després parlaria amb el bàrman. Potser era la proximitat de les festes o que allò cada dia era igual i per això no hi havia ambient. De sobte, s’obrí la porta i uns nanos ben mamats entraren tot cantant en un intent d’imitar el senyor Jon Bon Jovi amb el seu Bed of Roses (l’última cançó de dins el taxi), o això pretenien, perquè no n’hi havia cap que anés alhora i molt menys que entonés bé. Hom es va girar per mirar-se’ls. Havien trencat l’ambient completament i, en adonar-se’n, van riure mentre un d’ells feia callar els demés amb el dit a la boca exagerant l’onomatopeia tot el que el deixava la fluixera de les rialles que intentava retenir. Quan van poder mig callar, van veure el seu lloc al club: uns dels sofàs estava ben buit i s’hi van dirigir. La cançó del fil acabava donant pas a la següent: Walk dels Foo Fighters.

Només n’hi havia un que anés ben conjuntat; anava darrere d’ells i la Janet s’hi va fixar perquè no encaixava amb els altres. Sí que tots vestien amb americanes i rondaven la mateixa edat, però aquell noi es veia més fora de lloc que la resta dels seus companys. Amb un posat tot seriós i cap cot, s’assegué a la barra, lluny d’ells, amb certa parsimònia. La Janet observà també que era l’únic que sabia portar americana i corbata però, tot i que el va trobar atractiu, estava clar que no tenia ganes que el molestessin. S’aixecà decidida i es passejà pel local intentant atrapar les seves mirades, cosa que no va tardar a succeir. Des d’un dels sofàs, el noi més gros la cridava com si fos un gosset, alçant la mà i espernegant els dits. Tots reien, es miraven entre ells i tornaven a riure. La Janet es contenia i mostrava la seva millor cara, somreia mentre s’acostava. Aquell somriure perfecte i els seus moviments sensuals eren la seva millor arma, encara que moltes vegades no se n’adonés. Quan va ser a la vora de la colla, el rodanxó va deixar anar un:

―Eshcolta, guapa. ―No podia ser més original, va pensar la Janet. De tan borratxo que anava costava d’entendre’l―. Quan kobress per passar una bbona estona amb tu?

―Cent euros si és que aguantes tot el round ―Va apujar el preu, per imbècil, però la Janet somreia mentre li picava l’ullet.

―Kollons kina puta més kara! Pro si t’hauria de kobrar jo a tu amb la bèstia parrda que porrto aquí! ―Mentre es tocava els baixos amb les dues mans els demés esclataren a riure, no feien pas pinta d’homes de negocis encara que anessin disfressats d’aquella manera. La Janet s’ajupí cap a ell, el mirà a dos dits de la cara i, sense perdre el somriure, li va deixà anar:

―Em sembla a mi que deus dormir amb mal d’ous des de fa temps no? ―va dir mentre li premia l’entrecuix amb una mà. Altre cop riallades. El rodanxó era l’únic que no reia.

―Collons, Unai, si eshtà boníshíma joder. Aquesta, aquesta! Que a sobre té mala llet; jo voto aquesta.

―Va Unai, tot sigui per un Goodfellas joder, si entre tots no surt tan car. ―La Janet s’assegué amb ells per entendre ben bé que passava―. Mira nena, veus aquell tio d’allà? El que esta sol a la barra aguantant-se el cap amb la mà. ―La Janet va assentir amb el cap―. Volem que te l’emportis i li facis un completo. Ta to pagao. ―Més i més riures―. Va, doneu-me cent pavos que jo he pagat el taxi. ―Van ajuntar els calers i li van entregar a la Janet.

La Janet s’hi va aproximar i es va asseure al seu costat dret. L’Aleix ni se’n va adonar. S’incorporà cap a ell i, tot posant-li la mà suaument a l’espatlla, li digué:

―Ei, guapo, vols companyia?

III: EL CAVALLER PERFECTE

Una melodia de violí ressonava per tot el castell. Era el Quartet per corda i piano en La menor d’en Gustav Mahler. Una figura llargaruda i atlètica feia lliscar les cordes per l’instrument amb suavitat, rodejat d’un fotimer de mobles de fusta fets a mà. L’olor a fusta vella i vernís cobria la sala. Amb els ulls closos, en Logan movia el cap seguint la melodia. En acabar el seu solo ningú va aplaudir. Una taula rectangular i enorme presidia la sala. Estava plena d’eines i instruments per tractar la matèria prima de la sala, la fusta. Restava en silenci a l’habitació on, un mes a l’any, es confinava a crear les seves obres: cadires, tamborets, taules i peces de fusta com uns escacs o figures d’animals varis. Un petit hobby amagat que l’apassionava i el transportava a un altre món, res de telèfons ni cap mena de distracció. Va obrir els ulls; havia restat immòbil durant uns instants assaborint el so de la feina ben feta. Deixà el violi amb delicadesa sobre la taula de treball, com si es tractes d’un nadó acabat de néixer. Va mirar l’hora, tenia temps de sobres encara. S’encaminà al bany i s’omplí la banyera mentre es despullava, va tirar sals aromàtiques i s’admirà al mirall satisfet del que veia. Una mirada a l’exterior de la finca des de la finestreta, on podia contemplar les seves preuades vinyes. Feia un dia ben tapat. Obrí el minibar, s’omplí una copa del seu propi vi, un Leblanc del vuitanta-set. Entrà a la banyera i encengué un puret. Quasi s’adormí.

Un motor a l’exterior el va fer tornar a la realitat. «Deu ser l’hora». Va sortir amb parsimònia de la banyera; ara tocava una bona successió de cremes exfoliants, hidratants, desodorants, afaitar-se a la perfecció, altre cop cremes i més cremes. Es pentinà ben clenxinat enrere i observà aquell cabell canós seu. «M’he de tallar els cabells». Havia de ser tot perfectament perfecte, ni un cabell fora de lloc. Un cop enllestit, s’adreçà a la seva habitació i després al vestidor, una sala enorme rodejada d’armaris plens de camises de tots colors, corbates, americanes, pantalons i un sabater. Amb la mà va tocar els teixits de seda i, quan va haver decidit, es vestí. Es tornà a admirar al mirall mentre es posava bé els punys de la camisa i altre cop es va pentinar el cabell. Abans de sortir del dormitori va agafar el rellotge, els purets, la cartera i demés estris. Va baixar a la planta baixa per les escales caminant com el que era, un triomfador; no hi havia ningú per mirar per sobre l’espatlla, però ell ho feia igualment.

En sortir per la porta del castell, dues figures l’esperaven al costat d’un cotxe, un Bentley Mulsanne negre amb vidres tintats. L’un era un home enorme, vestit de xofer, i la noia del seu costat ja era prou petitona com per ficar-la al costat d’aquell bou. Tenia trets orientals, premia una carpeta amb els dos braços contra el seu pit i vestia americana. Ningú deia res, s’observaven en la distància. En Logan tornà a mirar el seu rellotge, va treure una capseta de l’americana i l’obrí; amb l’altre mà, de dins la butxaca interior, va treure una cullereta de plata, l’omplí de la coca que duia dins la capseta i l’esnifà amb un gest ràpid. Ara sí; s’apropà als seus treballadors, va treure la cartera tot entregant-li a la Lin:

―Hola, Lin, tout bien?

―Sí, senyor Lane, quan arribem a Barcelona ja té hora a la perruqueria, no pateixi. ―Sempre tan eficient.

―Et toi, Velkan? ―La resposta s’assemblà a un grunyit retingut que volia dir que sí. Tot seguit va obrir la porta del darrere del cotxe perquè en Logan i la Lin hi pugessin. En Logan s’assegué amb els braços enrere i la Lin s’incorporarà al seu costat. El francès tragué un altre puret i la Lin l’hi encengué. El romanès va engegar el motor i sortiren d’Aix-Le-Bains amb poca estona. La secretaria va obrir la carpeta i començà a informar el seu cap de tots els esdeveniments ocorreguts durant la seva absència. Beneficis de les diferents empreses que tenia: les diferents galeries d’art repartides pel món, l’agenda dels diversos esdeveniments on hauria d’assistir, les exposicions que s’hi presentaven... Després tocava el torn del casinos. Més tard el vi, la collita, problemes amb una distribuïdora a Itàlia, l’empresa de taps de suro, la immobiliària de Tailàndia, problemes amb els llogaters i una llarga llista de etcèteres més. Quan entraren a la capital catalana, un Logan mig adormit va agafar la seva secretària per la nuca i la va portar al seu entrecuix.

IV: SUCRE MORÈ

Una nena petita i esquifida deambulava pel bosc, tenia gana, set, fred, estava esgotada i no notava ni les seves passes nues en la terra humida. El seu cabell era negre com la nit i la seva pell bruna. Era tant el seu dolor que va caure inconscient. Estava gairebé nua, la roba mig cremada feia olor a fum i misèria, en els seus ulls encara es reflectien les flames i els crits de la desgràcia. Ella no en sabia pas res de com s’havia originat el curtcircuit a la caixa de fusibles que va desencadenar en l’incendi més fulminant que es recordava a la comarca. No sabia gairebé ni parlar, però sí havia après, en la seva curta edat, què era el dolor a flor de pell. La seva esquena no tornaria a ser la mateixa, estaria estigmatitzada a foc, de per vida.

Dues nits les passà ben adormida al terra, arraulida en posició fetal, lluitant contra el dolor. La seva esquena començava a fer olor de carn podrida, i sort en va tenir que cap bèstia la trobés en aquell moment. Era molt a prop de la civilització, encara que no ho sabés. Unes mans escarificades pel temps i l’edat la recolliren. Flotava en bracets, va aixecar el caparró per mirar qui era i tornà a caure inconscient deixant-se portar. No li quedaven llàgrimes, ja no sentia dolor, i la seva panxa ja no demanava que la omplissin, la mort era el següent pas lògic. Però contra tot pronòstic, es despertà tremolosa tres dies després sobre una falda desconeguda. Una melena ondulada i caoba li feu pessigolles al nas mentre l’olor a tabac negre la enterbolia, però estava massa esgotada com per poder riure o arronsar el nas. Gronxant-se entre aquells bracets esquifits, havia arribat a una casa en ruïnes, sense camí aparent enmig d’aquell bosc. La Cristina, la dona que l’havia trobat, la va netejar, li va treure la roba cremada i n’hi aconseguí de nova, li va curar les ferides i la va alimentar. La nena d’ulls bicolors no parlava ni un sol mot, era molt aprensiva amb el tacte, molt gelosa del seu espai personal i s’espantava amb moltíssima facilitat; però menjava que donava gust de veure. Durant les següents setmanes es va preguntar què podia fer amb ella. «Mejor la dejo en adopción o allí con las monjas mismo, ¿no? Aunque siempre me miran mal y no me dan un duro; a saber qué le harían a la pobre niña...». D’alguna manera, però, li recordava a la seva petita Sara, la qual morí als pocs anys d’haver nascut, de manera sobtada, sense cap explicació. Sabia perfectament que no era la persona més indicada per fer-se càrrec d’un infant, però el seu afecte i la necessitat de sentir-se una persona com Déu mana va fer inclinar la balança cap al sí. Amb la nena dormint a la seva falda, va prendre la decisió que canviaria les seves vides per sempre més. Al dia següent, va fer el que feia anys hauria d’haver fet: netejar la «casa». A part de l’òbvia remodelació que necessitava, allò era, per dir-ho finament, una cort de porcs, un niu de rates amb mig pam de pols i ronya a cada cantonada. Va trobar en la nena l’excusa per intentar canviar la seva estrella. El fred de l’hivern les clausurà una temporada, la Cristina no es podia creure com havia pogut sobreviure tota sola al mig del bosc amb aquell fred que ara les hi punyia els ossos, les cremades a l’esquena i mig nua. Quina força i determinació podia tenir aquell infant? Quines ganes de viure semblava tenir, perquè, a més a més, si t’he la miraves gaire estona, semblava que s’hagués de trencar: era ben prima tot i el que menjava. Cada dia feia més bona cara tot i la tristor que reflectien els seus ulls, uns ulls enormes i de colors diferents. Tenia heterocromia, una raresa genètica que li feia lluir un ull de cada color.

De tant en tant, la Cristina es veia obligada a tancar la petita en una habitació distant de la casa. No volia que veiés els homes que venien sovint a buscar consol o a portar-li el seu preuat «azúcar moreno», com deia ella. S’acostava el Nadal, festa que feia anys que no celebrava i odiava, però, amb l’aparició de la petita, va decidir revifar la festa. Encara que fos molt modestament. Va penjar mitjons per la casa com havia vist sempre a les telenovel·les mexicanes que no podia parar de mirar, i l’estona que va poder, s’escapolí a comprar un regal per a la petita: un estoig de ceres de colors, vint-i-quatre colors per poder plasmar les seves idees. La Sara va deixar anar mig somriure, mig somriure va ser tot el que va poder gesticular en senyal d’agraïment. La Cristina la va abraçar, per ganes i per poder amagar una llàgrima galta avall.

La Sara, batejada així de nou en un brot d’inspiració al vell mig del menjador (ningú sabia el seu nom real i a la Cristina l’hi sortí de dins, no podia parar de anomenar-la així quan es distreia, així que Sara es va quedar), resultava ser fàcil d’entretenir, només amb uns quants llapis de colors i quatre papers podia estar-se hores i hores dibuixant. La seva expressió pensarosa i nostàlgica d’allò que no podia recordar no minvava ni una mica i encara no treia ni un sol mot. La Cristina es va arribar a pensar que la nena era ben muda. Tota la casa semblava haver canviat d’aura lentament. Només dues coses s’interposaven en la felicitat de la Sara: les agulles de líquid marró de la Cristina i l’home del sac del primer dijous de cada mes.

Els homes que sovintejaven la casa eren molt variats i diferents, alguns repetien de tant en tant. Tenien coses en comú, però no eren gens atractius, tenien cicatrius, no vestien pas massa bé, la roba els cobria la pell, no és que els vestís. Portaven capes i capes de gomina al cap, feien pudor a tabac, a colònies barates, la pell castigada i mirades fredes o distants i esquives, no miraven als ulls quan parlaven i tenien aures amenaçadores, tristes, irascibles i odioses al mateix temps. Alguns venien embriacs i d’altres drogats de qualsevol cosa.

La Cristina sempre tancava la Sara a la seva habitació quan escoltava el repicar de la porta. Volia deixar la nena al marge de tot allò, però allò precisament era el que les mantenia. Aquella dona lletja, mal feta i vella venia el seu cos per quatre duros, sempre ho havia fet i no coneixia altre vida, o simplement no la recordava o volia recordar.

De vegades, la Sara es tancava a voluntat i, d’altres, la Cristina l’havia de forçar i renyir. Va haver de posar un baldó per fora la porta i cada cop que venia algun client pujava el volum de la televisió. A vegades es quedaven poca estona, feien ús del seu cos, pagaven i marxaven. Però d’altres tenien ganes de més i es quedaven a gaudir d’experiències més sensitives. Tenien ganes de drogar-se acompanyats i es podien quedar hores estirats al llit posats de drogues diverses, sobretot heroïna. Així és com havia mort la primera Sara, durant un viatge al país dels somnis produït pel cavall. La Cristina havia deixat la nena, que encara gairebé ni gatejava, a la seva sort i les hores passaren sense que s’adonés que la nena plorava i barrinava. S’ofegà en els seus propis plors. La va enterrar al mig del bosc, sense làpida. Volia fer veure que no sabia on l’havia enterrada per oblidar-se’n per sempre més, però ni tots els viatges que l’heroïna li pogués proporcionar la farien esborrar de la seva memòria. Ara havia trobat la manera d’intentar redimir el seu pecat més ocult.

La segona Sara, per sort per ella, ja era més grandeta i se sabia entretenir soleta. Dibuixava el que li passava pel cap i no necessitava a ningú, més que per menjar. Tot hi que ja feia alguna cosa a la cuina intentant ajudar. Menjaven porqueries diverses i coses ben simples, era la Sara qui, de tant en tant, tenia idees estranyes i a base d’assaig i error aprenia coses noves. Era el moment del dia que estaven més unides, aquest i durant la nit, que es van acostumar a dormir juntes sempre més. Va ser precisament cuinant el primer dia que la Cristina va escoltar la veu dolça de la petita. Sabia enraonar, era de poques paraules, però parlava perfectament. Un dia de cuina també va originar el primer riure de la nena. La Cristina es va apropar al plat per ensumar la seva gran obra i el pebre la feu esternudar diversos cops i de manera còmica. La Sara va esclafir a riure, una cantarella harmònica i sincera. Van riure fins que ja no recordaren de què reien; estava clar que les dues ho necessitaven. L’aura que desprenia la casa havia canviat a poc a poc sense adonar-se’n cap de les dues. La Sara a poc a poc va començar a tolerar el tacte i, un cop s’hi va haver acostumat, ja no podia desenganxar-se de la Cristina: necessitava el contacte i l’afecte constant.

El primer dijous de febrer però, va aparèixer l’home del sac. El «Coco», com l’anomenava la Cristina. Feia dies que la preparava per a aquest moment. L’hi havia parlat d’ell com si es tractés d’un conte de fades: «Viene cada mes para saber si los niños se portan bien, así que, cuando venga, tienes que esconderte lo mejor que puedas y ordenar todas tus cosas. No te puede ver o te comerá. Sabrás cuando llega porque llamará a la puerta como nadie, nunca más te olvidaras de él. Recuerda, no te puede ni ver ni oír». Com una mena de profecia, va arribar el dia D. Van picar a la porta amb força i una continuïtat frenètica. La Cristina es va espantar de mala manera, ja que va arribar més d’hora de l’habitual. La Sara es va quedar en blanc, mai havia vist la Cristina d’aquella manera i, tot i que sabia perfectament el que havia de fer, no va poder moure ni un dit. La Cristina la va agafar amb rapidesa i la va tancar dins d’un armari de la cuina, sota la pica, amb tots els pots de sabó i lleixiu. Va intentar camuflar-se dins la foscor de l’habitacle, intentant no respirar, atemorida a més no poder. Abraçada als seus genolls, esperant el pitjor. «Pensarà que sóc mala nena i se’m menjarà. Pensarà que sóc mala nena i em menjarà...».

La seva mare obrí la porta de casa per rebre el «Coco». La Sara podia veure l’escena a través dels sorolls dels dos, premia amb força els ulls i els braços contra ella. L’home del sac cridava amb autoritat però, tot i que se’ls escoltava perfectament, la Sara no entenia res de res, el pànic l’havia envaït i s’apoderava dels seus sentits. Escoltava crits i cops d’un, i plors i submissió per part d’ella. Va passar poc més de mitja hora, però per la Sara va ser una eternitat. Concentrada en no fer el més mínim gest, no s’adonà que tot havia passat fins que la llum entrà de nou a l’armari. La seva mare obrí les portes i intentava fer-la tornar de nou d’allà on carai es trobés en aquell moment. Estava en estat de xoc i li va costar tornar-la fer venir en si. La Sara es trobà de cop i volta asseguda al sofà amb unes mans acaronant-li la cara. Una Cristina amb sang al llavi i llàgrimes al rostre la sorprengué.

―Sóc, sóc una niña buena, mamá? ―La Cristina no es podia creure el que estava escoltant, era el primer cop que l’anomenava mamá. Va tornar a engegar a plorar i la respongué:

―Pues claro que sí, mi niña.

V: UN GRAPAT DE PLUJA

―Que te preguntava si querías compañía? ―La Janet no sabia si és que estava massa borratxo o no entenia el català. L’Aleix se la mirava intentant comprendre què passava; per un moment s’havia oblidat que es trobava en un prostíbul.

―Sense ànim d’ofendre però, no, gràcies. ―I tornà a dirigir la mirada al seu vas, que ja era quasi buit. No tenia ganes de parlar amb ningú. I va apagar el cigarret al cendrer amb força, li va costar encertar a la primera, però. La Janet va tornar a insistir.

―Ostres, quina llàstima, per un de jove i guapo que ve, no saps lo be que ens ho passaríem. ―Va somriure i l’Aleix la mirà de reüll, es va sentir atret per aquell somrís i una força misteriosa l’obligava a mirar. Però es tornà a girar.

―Mira noia, això de guapo ho dius perquè és el teu ofici i, tot i que jo no tinc cap problema amb el que fas per guanyar-te la vida, no sóc així, digues-li orgull si vols.

―Tranquil si està tot fet ja, els teus amics m’han dit que et faci passar una bona estona. ―Li va tornar a acaronar l’espatlla mentre somreia tot indicant amb el cap en direcció als Navarclins.

―Amics? ―Alçà la mirada buscant en la penombra, podia veure com esclataven a riure observant l’escena, senyalant amb el dit i agafant-se la panxa no fos que explotessin. «Hòstia puta, ja m’han liat». Podia veure com l’Eric, en Toni, en Jaume i l’Unai havien tramat allò dins el taxi quan ell estava de ment absent, només per provar «d’animar-lo», sempre tan vius ells. I l’únic que estaven aconseguint és fer perdre el temps a aquella pobra nana. La cara fanfarrona de l’Unai el feia bullir, podia notar com li remenava el cabell altre cop des de la distància i això el feu enfurismar. Va analitzar la situació, tan ràpid com l’alcohol li permetia. Si se n’anava allà amb ells, riurien encara més a la seva cara; si marxava sense dir res, segur que algun faria veure que es preocupava per no sentir la veu de la moralitat dins el seu cap i acabaria seguint-lo fins a fora el carrer per, més tard, haver de discutir amb ell sobre les bones intencions i aquestes merdes. I aquella pobre nana esperant una resposta. «És tot culpa teva Júlia». Es va girar per donar-li una tercera negativa, la definitiva. Però va veure que ella ja se n’havia cansat i s’incorporava del tamboret. Baixant del seient, la Janet recolzà la mà sobre la barra i l’Aleix es fixà en el tatuatge de la noia, una oreneta d’estil old school en negre, entre el polze i l’índex, al revers de la mà, de la mida d’una moneda de dos euros. Li va cridar l’atenció. La va agafar de la mà i ella es girà.

―Perdona. ―La va mirar a la cara per primer cop. «Collons quant maquillatge. Té els ulls verds o marrons?». Ella esperava una continuació―. D’això... com et dius? ―No sabia molt bé com parlar amb una professional de la nit, semblava que li fes vergonya ara, de cop i volta.

―Zaira. ―Es va presentar com amb qualsevol client, pel seu nom artístic.

―D’això... Zaira... ―Els homes de negocis no paraven de fer xivarri, riure i senyalar-lo, s’estava posant cada cop més nerviós―. Sas què, a la merda, que sí, que pujo amb tu, que els donguin a aquets retrassats.

La Zaira el va agafar de la mà i el tibà cap a les escales. L’Aleix s’aguantava com podia, no volia ni mirar els seus amics, li costava enfocar la vista, que ja li feia l’efecte túnel. Només veia amb claredat aquella maneta tan suau que el portava. A les escales es va haver d’agafar de la barana per no caure. El passadís s’il·luminava per unes tènues llums de bou i, en girar a la dreta, van entrar a una petita habitació: la dos-cents trenta-set, va arribar a veure. Semblava un hotel barat: un lavabo amb dutxa en una cantonada, separat amb una simple cortina vermella, un mirall enorme en el lateral oposat que ocupava tota la paret, un llit de matrimoni al bell mig amb la seva tauleta de nit i una còmoda contra la paret. L’habitacle era fosc, com la resta de l’edifici. La Janet li va treure l’americana amb compte i la va penjar al revers de la porta d’entrada.

―Bueno, per on comencem? Què t’agrada?

―Mira... mmm... Zaira ―li costava dir el seu nom, sabia perfectament que no era el seu i se li feia estrany―. Només he pujat per no tenir que aguantar aquella tropa d’imbecils. ―Ella va fer cas omís de les seves paraules o simplement no l’havia escoltat, perquè estava ajupida i ja li estava treien el cinturó. L’Aleix l’aturà agafant-li les mans amb força, molta força.

―Però què fas? Em fas mal! ―Es van quedar uns instants així. L’Aleix l’observava, una fiblada del passat li va creuar els cables i va començar a riure. ―Què et fa tanta gràcia? Deixa’m anar! ―Van forcejar. No podia parar de riure―. He dit que em deixis! ―El volum del seu to anava en augment.

―Si és que sou totes iguals, el que em fot gràcia és que les demés es disfressen de bones noies i, quan te n’adones te la foten per l’esquena, com unes putes! Però vosaltres no, eh? No porteu aquesta mascara, vosaltres almenys teniu els collons de deixar veure el que sou, unes putes fastigoses! ―La Janet va aconseguir desfer-se’n i, en aixecar-se, li clavà una bona plantofada a la cara. Un cop sec que eixordí la sala. Aquell silenci se sostingué durant uns segons i la Janet es va quedar en posició de defensa, esperant un cop per part del seu client. L’Aleix va respondre amb una riallada encara més gran, però va començar a tenir nàusees, tirà enrere el peu esquerre per trobar altre cop l’equilibri. A punt de caure, se la mirava amb cara de sarna.

―Fora d’aquí! ―Senyalant la porta amb el dit índex podria haver travessat la paret. El pes del seu client anava endavant i enrere i, quan per fi va obrir la boca, va ser per vomitar, litres de rom amb llimona putrefactes esquitxaren el vestit lila de la noia, la qual s’hauria quedat blanca si no fos per l’abundant maquillatge. Un cop de porta va ser el precedent perquè una mà enorme agafés l’Aleix per la camisa. Va notar com una força sobrehumana l’arrossegava per les escales, no tenia esma per intentar escapolir-se’n. Els seus peus sospesos a l’aire xocaven de tant en tant amb algun esglaó, i llavors sentí una porta d’emergència obrir-se i es trobà el fred del carrer. Havia caigut sobre el gèlid asfalt. En aixecar la vista, va poder veure una ombra gegant que li eclipsava l’única llum del carrer. Es trobava en un cul de sac contra l’asfalt i el porter. El romanès l’agafà pel coll de la camisa i el feu posar de peu contra la paret. L’Aleix continuava somrient. Sense dir ni mot, el bou li etzibà una tongada de cops de puny a la cara, a l’abdomen, les costelles... La paret l’aguantava mentre rebia aquells cops de mall, ja no sentia res, la sang, calenta, li esborronava la vista. Quan va acabar el monòleg de cops de dretes i esquerres, en Velkan va mirar l’hora al rellotge i entrà altre cop a l’edifici. Un Aleix moribund, repenjat contra la paret, va deixar-se caure de culs a terra i en pocs minuts quedà inconscient.

Asseguda al llit, amb roba interior, la Zaira s’eixugava les llàgrimes amb els dits, el rímel escorregut per tota la cara, somicava nerviosa.

―Estàs bé? ―L’inconfusible accent d’Europa de l’Est intentava treure el cap per una porta entreoberta, aguantada per la cadeneta del baldó.

―Sí, estic bé, Velkan! Gràcies! Ves-te’n, si us plau. ―Altre cop sola, en apartar-se els dits de la cara, va veure l’ocell negre de la seva mà. Aixecà la vista i veié el seu reflex al mirall. Una cara ennegrida pel rímel la mirava. Aixecà la vista i recuperà l’alè, va fer un llarg sospir i, de cop, com per art de màgia, el seu millor somriure es dibuixà. Ni una llàgrima més. Va aproximar-se les mans a la cara sostenint una magdalena imaginaria amb una espelma clavada. Es va desitjar un feliç aniversari i va bufar la flama inexistent.

VI: REMORDIMENTS NO

Una senyora ressaca li entabuixava els sentits quan va obrir els ulls; l’habitació donava voltes sense parar i un mal de cap horrible li fiblava el cervell. El seu cap anava de bòlit, sentia el cos adolorit com mai, es va intentar incorporar però una altra fiblada a les costelles li va impedir, estava marejat i l’alè li feia pudor a rom residual amb una gran dosis de fum.

«Què collons vaig parir ahir? Joder... Joder, joder, joder, joder, la que vaig liar, joder, pobre nana, li vaig potar a sobre, li vaig dir de tot, la vaig fer plorar... Clar que l’armari aquell em va apallissar; hòstia si tinc el llavi rebentat, i la cella i... sang? Si és que m’ho mereixo per capullo, pobre nana, sempre reben els qui no m’han fet res, així no vas bé, Aleix, joder, després critiques els altres per egoistes i anar a la seva puta bola trepitjant a tothom. Has de fer algu, la vas fer plorar, joder, però què collons feies pujant amb ella? Merda de festa, hòstia puta; on era aquella casa de putes? La que has liat hòstia, Aleix, joder».

Es va incorporar com va poder, aguantant-se les costelles amb la mà. I caminà lentament al lavabo una mica coix. Encara portava la camisa blau marí, tota arrugada i amb tocs granats a causa de la sang; se la va treure molt a poc a poc, cada botó de la camisa era una feina hercúlia per ell i el seu dolor. La tirà directe al cubell de la roba bruta, tenia esperança a fer-la neta. En pixar al lavabo, va veure la seva urea de color taronja, estava deshidratat, no només la seva boca pastosa li estava dient. I directe a la dutxa, no tenia ganes ni de mirar-se al mirall. Una dutxa freda el va ajudar a desvetllar-se, no podia recordar com havia tornat a casa, només un vestit vomitat, llàgrimes i dolor, cops de martell a la cara i al tronc, i un nom: Zaira. Per fi es va armar de valor i desafià el seu enemic, el seu reflex li tornava la mirada. Un llavi rebentat, l’ull inflamat i un blau, per no dir negre, enorme al costat de l’abdomen. El diagnòstic va ser que encara feia bona cara i tot. Directe a la cafetera, un bon cafè li trauria el gust al còctel de sang, fum i rom que era el seu paladar. «Quina hora deu ser? Merda, he de currar!» Tenia el temps just per vestir-se i marxar. La Júlia aparegué per la porta de la seva habitació. Va tardar uns segons a reaccionar en veure el mapa que era la cara del seu amic.

―Però, nen, què t’ha passat? Què vau fer ahir?

―Res Júlia ―La seva veu era ronca com mai. No va quedar satisfeta. Per sort, l’Aleix sabia que el que passa amb els nois és queda amb els nois.

―Qui t’ha fet això? Et fa mal?

―Només quan camino i... parlo...

―T’hi has ficat algu? Nem al hospital, anda, que no pots anar a treballar així! ―Estava clar que les indirectes no eren el seu punt fort. La Júlia intentava tocar-li la cara i ell en refugia.

―No, Júlia, tranqui, vaig tirant que si no faré tard. ―L’intent d’anar a vestir-se es va veure interromput per una Júlia amb uns morros fins a la paret i les mans recolzades als malucs, la seva posició de poder, la que feia servir per inflar-se i guanyar autoritat, a més a més d’una elevació del to de veu.

―Va, Aleix, canvia’t, però nem a l’hospital, n’estic farta de patir per tu!

―I jo que no paris de fotre’t a la meva puta vida! ―Silenci. S’havia passat, ho sabia, si no fos per ella segur que no en tindria, de vida. Va intentar aturar-la, però se’n va anar ofesa a la cuina. L’Aleix, incapaç de trobar les paraules adients se n’anà a vestir: camisa de franel·la a quadres grocs, negres i marrons, texans blau marí i les seves botes camperes negres. Jaqueta i casc en mà, tot marxant, es girà cap a ella. ―Arribo tard, no vull que em fotin fora de la feina que em vas trobar... ―Una manera subtil de demanar perdó. Amb poca estona va arribar a la feina; era diumenge, així que el Club Jazzpeta per a fumadors de Marihuana estaria a petar. Li costava una mica conduir, però a poc a poc es va acostumar al dolor. Zaira. Es repetia aquell nom per no oblidar-lo.

Va trobar aparcament a la primera i just davant de la porta. Un client habitual el va saludar amb un gest de cap, ni es va fixar amb el quadre que portava per cara. Qui sí el va mirar amb deteniment va ser l’Onofre, el seu encarregat, quan es creuaven pel passadís. Un just començava el torn i l’altre l’acabava. Només veure’l, l’Onofre va sospirar mentre feia que no amb el cap.

―Però on et penses que vas així? Arribes tard, el tercer cop aquesta setmana! ―Ajudant-se del dit gesticulava i tocava el seu rellotge com si enviés un telegrama d’urgència. L’Aleix no es va dignar ni a mirar-lo.

―Pues a treballar, on collons vols que vagi? Va, fes-nos un favor als dos i ves-te’n, segur que el teu nòvio t’espera amb una bona dosi de iogurt.

―Però... però... ―Tocat i enfonsat. Encara no havia arribat l’hora de sortir de l’armari. L’Aleix no hi entenia, de tacte; no és que fos homofòbic ni res per l’estil, just el contrari, però sabia on havia de posar el dit quan volia que el deixessin en pau.

―Adéééu, Onofre. ―Això era el que més li agradava de la seva feina: podia engegar a la gent a pastar fang i ningú li deia res. La gent. Segurament ja els hi anava bé tenir un paio així atenent la clientela quan la cosa es descontrolava. El motorista va continuar el seu camí cap al vestuari dels treballadors mentre el seu encarregat, immòbil, encara buscava la resposta perfecte per rebatre’l. Un cop al vestidor, va deixar el casc i la jaqueta i tancà amb clau la seva taquilla. En tornar a entrar a la sala principal va fer una ullada a l’estança, una barra en forma de «L» a una paret i diferents sofàs i pufs repartits pel local. Tots ells amb la seva tauleta pròpia amb cendrers gegants i pipes d’aigua. Un equip de música feia cantar el Black Lion, sonava música chillout i reggae les vint-i-quatre hores del dia, diversos pòsters decoraven les parets: en Bob Marley, en Jimmy Hendrix, la caràtula de Pulp Fiction i El gran Lebowski, plantes de Marihuana d’interior i coses per l’estil. Una planta de Maria plena de decoració de Nadal enllumenava tènuement un trist racó. El fum era espès i els clients rondaven tirats en grupets, a accepció de dos personatges que jugaven al Tekken 3 en una Playstation 2 al sofà encastat a la paret. Res de nou, vaja.

Darrere la barra es trobà amb un cul que li impedia el pas (bonic, tot s’ha de dir), al qual seguia una melena rossa. Havia topat amb la Marina, la seva companya de torn que intentava agafar una caixa de quintos i s’aixecà de seguida en notar el copet. En girar-se i veure l’Aleix es posà vermella de cop, va mirar al terra i se li va fer la boca petita.

―Perdona, Marina, no t’havia vist.

―No... no passa res, Aleix, home. ―Es va recollir el cabell rere l’orella i el mirà amb els seus ulls blaus vidriosos.― Però, què t’ha passat a la cara? I aquesta pelada de cabell? Però si t’has afaitat també! ―Sempre es preocupava pel seu estat, era tan bona nana! El que més el sorprenia era que és posés tan nerviosa sempre que parlava amb ell; sempre havia pensat que la intimidava. La bona de la Marina, ara li acaronava la cara amb l’afecte d’una mare. Sense que pogués dir res, li posà una bossa amb dos gels prop del llavi. L’Aleix va reaccionar amb una ganyota de dolor. Es van quedar així uns segons, mirant-se l’un a l’altre. «Ostres». Ara que la veia més de prop, s’adonà que era «una maca». Segons ell hi havia quatre tipus de noia, físicament parlant. En primer lloc hi havien les lletges que, pobretes, eren lletges. Després seguien les denominades «del montón». En tercer lloc hi havia les guapes, ties bones que destacaven entre les demés, aquelles que dominaven les pupil·les dels homes fossin on fossin. Però aquestes tenien un gran problema, i és que, quan les deixaves de mirar, quan no es maquillaven, quan ploraven o ningú les mirava, perdien tota la gràcia. I finalment hi havien les maques, que no eren potser tan guapes però tenien una màgia especial, brillaven sense voler-ho i sempre, sempre, estaven maques i tots els homes desitjaven en secret despertar-se al seu costat. I les altres dones les envegen, no saben molt bé perquè, però era aquella llum que ni totes les operacions estètiques del món et donarien. Zaira.

―Ei, parelleta, em poseu una birra o què? ―Altre cop li van pujar els colors a la cambrera. Un client que feia cara d’esperar-se des de feia uns minuts se’ls mirava.

―Sí, sí, perdona. Estrella? Moritz? ―Va córrer cap als tiradors i l’Aleix es quedà pensatiu. No, no pot quedar així. Havia de trobar aquell prostíbul i demanar-li perdó a aquella pobre nana. Era el mínim que podia fer. «Però, on collons és?» La seva memòria feia aigües. Després de la Razzmatazz, només tenia imatges bagues del que havia succeït. Un taxi, una barra de bar, la Zaira, un vestit vomitat, llàgrimes i cops, cops de mall. Com havia tornat?

El seu mòbil vibrava a la butxaca del pantaló. Es tractava de l’Eric, li estava enviant un whatsapp. «Hòstia, clar»! L’Eric havia viscut a Barna un temps mentre estudiava Dret a la UB, podria saber on havien anat el dia anterior.

Erik _ 15:30

Alejuu, stas d’una peça?

Va nar b o k?

Quanta stona vas star amb aquella puta?

Tio, stava boníssima!

Ens vam cansar d’sperarte

Aleix _ 15:31

Ei. Va nar be

Tio, com collons vaig tornar ahir?

I tio, tenrecordes on era aquell puti?

Erik _ 15:33

Nidea nen, vem marxar que encara hi erets.

K passa k vols repetir?

Jajajaj

Aleix _ 15:33

No nene, que m vax deixar la krtera joder

Erik _ 15: 35

Fuck, n serio?

Pos nidea, nose nen, el taxi ns hi va du

Merda tio, po si no lavies de pagar ni re

Aleix _ 15:36

Iaia, jo k se k vax pari...

No se ni com vax tornar...

Erik _ 15: 37

Fuck

Pro stava bona o no? Boobies?

T la va mamar o k?

La conversa seguia amb un monòleg de l’Eric interrogant-lo sobre els aspectes antropomòrfics de la prostituta. L’Aleix no volia seguir per aquí, així que només li va demanar que l’ajudés a trobar el misteriós prostíbul. No tenia ganes de tenir una altre conversa per l’estil amb els altres i menys amb l’Unai. Podia confiar amb l’Eric. La tarda va seguir amb el local ben ple però ben tranquil·la, van aprofitar per omplir neveres i netejar lavabos. L’Aleix no parava de mirar el mòbil i la Marina l’observava en la distància i trobava que estava més distret que de costum. Al cap d’unes hores va obtenir resposta de l’Eric: «ni flowers». «Puta mare». I ara com trobaria la Zaira? Una idea li va travessar la ment. Podia rondar per la Razzmatazz uns dies i preguntar als taxistes. Si algú entenia sobre cases de putes eren ells, farts de portar-hi clients mamats que no havien tingut èxit durant la cacera nocturna. Quan va ser l’hora de plegar va anar directe cap a la discoteca. Com que no sabia ni com es deia el club, es va veure obligat a pujar a cada taxi que parava. No li agradava la idea de deixar la moto en aquell carrer, però no hi va veure alternativa. Tres taxis després i bastant més pobre que mai, es va rendir. Ja provaria sort l’endemà. Els dies següents van ser una rutina: dormir, dinar, anar a treballar, deixar-se calers en taxis i tornar a dormir. Es va fer tot un expert en locals de nit, ja es veia fent ruta turística amb algun taxista, a mitges és clar, així recuperaria el patrimoni almenys. La Júlia se’l mirava preocupada, estava més meditabund que de costum, feia més ulleres i tornava sempre a les tantíssimes. Més d’un dia l’esperava desperta sense que ell ho sàpigues. Potser tornaria amb algun altre blau. I si estava tornant a beure com abans?

VII: POLIFEM

Havien passat uns tres anys amb aquesta rutina, la Sara començava a ser la que cuidava de la Cristina però, a mesura que una es feia gran, s’anaven intercanviant els rols a poc a poc. La mare tenia aquell dia marcat al calendari; era el dia que havia trobat a la seva petita enmig del bosc i tenia ganes de celebrar-ho. Feia molts dies que l’home del sac no venia, massa, i la Cristina començava a sospitar que ja no vindria mai més, que alguna cosa li hauria passat. En un moment de feblesa, es va gastar tota la seva recaptació en un pastís de xocolata, vuit espelmes, un regal en forma d’aquarel·les, uns grams més de cavall i agulles noves, les últimes ja començaven a estar massa gastades i li feien blaus a les cames, que era on es punxava per no cridar l’atenció de la seva filla.

Tot i faltar pocs dies per entrar a l’hivern, feia un sol espatarrant. La Cristina va aprofitar per fer fora la Sara mentre li preparava una pobra festa sorpresa, així que la petita va córrer a explorar el bosc, sempre sense perdre de vista la casa, encara que fos de lluny, perquè era molt poruga i no s’atrevia a gaire més. A més a més, tot i fer un dia encisador, els arbres estaven bastant pelats, el bosc semblava mig mort i el fred arribava en forma de vent xiulador, el que feia que l’ambient semblés més lúgubre del normal. Va trobar un bassal on es va observar detingudament. La seva cara estava canviant i el seu cos també, s’havia estirat i esprimatxat, sempre havia sigut primeta però ara ja no tenia la típica panxeta de nadó. Quan havia marxat?

Es notava que dies enrere havia plogut força, l’ambient era fresc i estava més net que de costum. En caminar escoltava el xip-xap de la gespa molla. Va observar el cel serè uns segons. El seu cos li va demanar saltar, es va desafiar a ella mateixa a veure fins on podia fer-ho. Pujà al tronc d’un arbre caigut que ja començava a podrir-se. Va agafar quatre pedres i començà el seu joc. S’enfilava tronc amunt, flexionava les cames i saltava enlaire amb totes les seves forces. En caure a quatre potes, deixava una pedreta al costat dels seus peus i repetia l’operació. Va fer-ho cinc cops més fins que la veu de la seva mare la cridà des de la distancia. Va deixar les pedres a les seves marques i sortí corrents cap a casa. Ja havia fet gana i sentia curiositat per veure què redimoni li passava, a la mare. Havia actuat estranyament tot el matí.

En entrar a casa, la Cristina li feu rentar les manetes i treure’s les vambes que portava plenes de fang. En una altre ocasió l’hagués renyit, però tenia moltes ganes de veure-la somriure; eren poques les ocasions en què ho feia, però a poc a poc havia aconseguit tornar la infantesa a aquella pobre criatura del bosc. Un cop tingué les mans netes, la feu seure a la taula i començaren a menjar, la Sara li explicava el seu petit joc de saltar i la Cristina se la mirava amb certa tristor als ulls. Volia conservar aquella felicitat, ho havia de fer! Havia de deixar l’heroïna! Pel bé d’ambdues. Aquella nit es fotria l’últim viatge, estava més que decidida.

―Mama! ―La Cristina va sortir de les seves cabòries, la Sara havia deixat el plat ben net mentre ella encara havia d’aixecar la forquilla―. ¿Qué te pasa, mamá? Que avui viene el Coco? Vols que em tanqui al armari? ―A la Cristina se li va congelar el rostre per uns segons en pensar en aquell monstre humà; va dissimular tan ràpid com va poder i va canviar de tema:

―¿Sabes qué día es hoy, cariño?

―¿Domingo?

―No... Bueno, sí, pero más importante aún, hoy...¡hoy es tu cumpleaños!

―¿Cumpleaños? ―Ni ella mateixa sabia quin dia era, però la seva mare ho havia decidit així.

―Sí, y lo vamos a celebrar, cierra los ojos y cuenta hasta diez. ―La Sara va somriure i es tapà els ulls amb les mans i va començar a comptar en veu alta.

―Uuunnooooo, doooooss, trreeeess... ―Podia escoltar la seva mare remenar mobles, coberts i la nevera obrir-se i tancar-se. Va notar com deixava quelcom sobre la taula, davant seu―. Nueeeeeveeee yyyyyyyy ¡diez! ―Es va destapar els ulls i els va obrir com taronges. Era un pastís de xocolata, petit, sense cap floritura a excepció de vuit espelmes; no estava segura de l’edat de la nena, però segons els seus càlculs devia rondar els set o vuit. Mai havia tingut un pastís d’aniversari i menys un pastís en si. La Cristina s’hi aproximà amb un encenedor de cuina i feu Click! La Sara es va espantar en veure la flama i va botar sobre la cadira, va canviar la cara de sorpresa per una de temor. Sempre havia tingut por del foc i abans d’encendre qualsevol cosa se l’havia d’avisar o ho havia de fer ella mateixa per precaució. Hi havia un plat que no podia cuinar ni que en tingués totes les ganes del món: uns ous fregits. Veure l’oli esclafint a la paella feia que la seva pell cremada de l’esquena li bullis per dins altre cop.

―Ay, perdona, cariño, pero tienes que soplar las velas, cierra los ojos, pide un deseo y sopla con todas tus fuerzas.

―Puc demanar el que vulgui? ¿Lo que sea?

―Claro, cariño. ―Havia aconseguit arrencar un somrís altre cop a la petita. Li havia agradat aquell joc, què podia desitjar? Què seria el millor del món en aquell moment? Un altre pastís de xocolata? Un gos? Tenir un amic? Sempre havia volgut tenir-ne un, la seva mare no era massa de jugar amb ella i moltes vegades s’avorria molt en aquella casa tan gran. Un germà? Només tenia a la seva mare, qui l’estimava moltíssim a la seva manera. Ja esta, era allò! Ja sabia què desitjar. Un altre pastís de xocolata, però aquest per a la mama. Va pensar bé les paraules i en obrir els ulls va agafar aire amb força i va apagar totes les espelmes. La Cristina va començar a aplaudir amb força i s’aixecà a buscar quelcom en un armari de sobre la cuina d’on en va treure un paquet pobrament embolicat amb el paper de l’embotit que li donaven a la carnisseria del poble.

La Sara no podia parar de somriure, obria els ulls amb força per por a pestanyejar i que tot allò fos un somni. No volia despertar. No gosava ni tocar el seu present. No deia res de res, es feu el silenci durant uns segons.

―¿Qué? ¿No lo abres? Es para ti, boba. ―La Sara es girà amb cara d’incredulitat―. ¡Venga! Si no, me lo voy a quedar yo, que bien caro me ha salido... ―La seva mare la somreia i la temptava amb la mirada. Per fi la seva filla va reaccionar, va agafar aire, feia estona que s’aguantava les ganes de respirar, i va començar a estripar l’embolcall del seu primer regal d’aniversari. El va tenir obert en un tres i no res. Era un estoig d’aquarel·les, el va agafar i el va alçar a l’aire per contemplar-lo millor, la seva boca estava ben oberta quan, de cop, van esbotzar la porta d’entrada de casa d’una puntada de peu.

Es va escoltar un terrabastall. La Sara va xisclar mentre llençava enlaire les aquarel·les del propi ensurt. Va tardar uns segons a reaccionar, a la Cristina també l’havia agafat desprevinguda, es va aixecar a aturar l’agressor amb les mans nues enlaire per demostrar que no anava armada i fer tranquil·litzar a la fera que havia entrat. Havia arribat el ja famós Coco. L’home del sac arribava tard, feia dies que la Cristina l’esperava i, en no saber res d’ell en dies, cosa molt inusual, la poca esperança que li quedava havia fet que pensés que ja no vindria mai més. Era el seu xulo, venia a cobrar com cada mes, anava drogat fins a les celles de ves a saber què, feia cara de boig i la mirava amb ira, ira i fàstic des d’aquell ull tan negre seu. L’altre era ben blanc, una esbatussada de son pare quan era petit l’havia deixat completament cec d’un ull. I una marca que li travessava la cara per demostrar-ho. No és que fos molt gros, era alt, sí, però la seva força venia d’un racó obscur de la seva ànima negra atzabeja com una nit sense lluna. Havia nascut per satisfer les seves necessitats primàries i, quan no les aconseguia, la força bruta era la seva resposta. La Cristina no tocava de peus a terra, la tenia subjectada pel coll fent-la voleiar contra la paret del rebedor. La Sara no podia parar de xisclar, encara asseguda a la taula de la cuina, només podia veure un peu de la seva mare a un pam de terra i aquell monstre subjectant-la, ell encara no l’havia vista. El seu ull dolent era el que li tornava la mirada. Ja no podia cridar més, s’estava ofegant en les seves pròpies llàgrimes, no podia parar de mirar aquell ull blanc de qui, de sobte, li tornava la mirada. No la veia, però ella podia sentir com la penetrava. La Cristina fotia cops a la paret amb els peus mentre amb les mans s’agafava al braç del seu agressor, no podia respirar, uns sons secs era l’únic que podia gesticular, en breu s’ofegaria. Feia estona que l’home del sac la interrogava a crits, però aquest tampoc esperava cap resposta, tenia ganes de brega i mentre la subjectava amb una mà, amb l’altra li fumia plantofades a la cara. Per fi va parar un moment a pensar, va girar la mirada cap a la cuina i veié les aquarel·les per terra. Va deixar anar la Cristina, que va caure a plom a terra mentre lluitava per tornar a respirar. El monstre d’ull blanc i mort va torçar el cap a l’esquerre per poder observar la cuina i veié la nena en estat de xoc. Va somriure maliciosament. S’acosta a ella amb un parell de passes lentes que cruixiren a causa del parquet deteriorat, no va dir res, la va observar uns segons mentre es mossegava el llavi. Aquesta encara plorava, ara ja sense llàgrimes i, tot hi que volia tancar els ulls i apartar la mirada, el seu cos no responia a les seves exigències. El xulo va torçar el cap a la dreta com un gos que presta atenció al seu amo, va allargar la mà i li va acaronar el caparró.

La Sara el mirava amb horror i hiperventilava. Era presa de la por, aquesta li havia enterbolit els sentits. Tampoc podia escoltar la seva mare, que suplicava que no s’acostés a ella, que no tenia els diners però que el recompensaria d’alguna manera, treballant més, pagant-li més el proper mes, etc. Però tot era en va, i ella ho sabia.

El Coco somreia mentre li agafà un floc de cabells, va arronsar el braç lentament cap a ell, s’aproximà a la seva mà i, com si fes una reverencia, s’acostà els cabells al nas per ensumar-los meticulosament mentre la mirava de dalt a baix.

―¡¡Corre Sara corre!! ―Per fi va reaccionar, s’apartà de la taula com un llamp i es girà per començar a córrer, però va volar enrere per sobre de la taula. L’home del sac la tibava pels cabells, l’arrossegà per la taula tirant els plats per terra i empastifant la criatura de xocolata mentre aquesta lluitava per despendre’s del seu agressor. Aquest caminava lentament cap al rebedor, on la Cristina implorava encara el seu perdó. El xulo l’apartà d’una puntada de peu a la cara que li rebentà el pòmul dret. Ja no li quedaren més forces, es va aguantar de mans a terra somicant. Podia escoltar la Sara xisclant i picant de peus a terra mentre era arrossegada pels cabells. L’home del sac la va portar a la taula del menjador on l’estampí amb força. Aquesta va intentar córrer, però ell la va fer parar d’un sol cop de palmell al seu rostre. La va girar de cara a la taula, aquesta encara cridava mentre la Cristina treia el cap per la porta, ajupida a terra. La Sara va intentar tornar a escapar i ell la feu estirar-se contra la taula altre cop oprimint-la contra el moble. Era impossible escapolir-se, les seves forces eren abismalment diferents. La tenia sotmesa amb una mà i amb l’altra li va estripar el vestit descobrint la seva esquena marcada pel foc. La Cristina va fer un crit inútil. El xulo va mirar amb fàstic la cicatriu de l’esquena de la criatura, no li va agradar el que va veure, i la va girar.

―¿Qué es esta mierda? ¡Parecen las garras de un demonio! ―Es referia a la cicatriu. La Sara va provar d’escapolir-se altre cop a puntades de peu mentre cridava i plorava com mai, no sabia el que passava i hauria pagat amb la vida per no haver-ho descobert mai. Hauria preferit que se la mengés.

La Cristina s’havia aixecat feia uns segons i tornava a la cuina com podia, va remenar els calaixos de sobre la nevera, aquells on la Sara no podia accedir, va treure una paperina de paper i una xeringa. Es va escalfar l’heroïna en una cullera, ho feia tot a corre-cuita i tremolosament, no podia deixar d’escoltar els crits de la seva nena a l’altra banda de l’habitació. Quan va tenir les venes oprimides per la bena que ella mateixa tibava amb la mandíbula, va poder escoltar unes calcetes estripant-se. Va clavar-se la xeringa i, al so dels crits de les seva filla demanant per la seva mare, es va fondre amb el terra.

VIII: SOLUCIÓ: SUÏCIDI

Aquell sí que era l’últim dia que faria l’estaquirot, si no la trobava s’oblidaria sempre més de la Zaira, la seva economia s’estava ressentin i, tot s’ha de dir, no era una obsessió massa sana que diguem. Fins i tot ell començava a veure que allò no era pas normal. De peu, a la cantonada de la Razzmatazz, esperava fumant que vingués un taxi. La gent feia cua per entrar a la discoteca, mentre una bona colla de heaviates feien cua a l’altra banda per entrar a l’altra sala on s’ensumava ambient de concert. Podia veure tota aquella gent vestida de negre, amb jupes de cuir, cadenes i grenyes. Molts estaven fumant davant del bar Pepes, amb els gots de cubata de litre a la mà i es miraven la canalla com passava, deixant anar alguna grosseria a les pobres nenes (nenes perquè ells rondaven la cinquantena). De tant en tant corria algun individu amb barret de Pare Noel al cap, d’aquells que fan llums vermelles. L’Aleix s’havia passat el dia ignorant trucades i missatges de la gent. «Puto Nadal». No sabia molt bé com, però havia pogut eludir la Júlia i la seva insistència perquè sopés a casa amb ella i les seves amigues de la feina. Inclús la Marina li havia dit per anar a fer uns beures després de sopar.

Després de cinc o sis taxis va desistir, es va cargolar un cigarret i va començar a caminar carrer avall, fumant lentament, mirant al seu voltant amb cara de fàstic, odiava el Nadal. Potser era prou tard per no trobar-se la Júlia i les seves amigues a casa. «No son massa de sortir aquelles». De cop i volta un taxi va frenar derrapant al seu costat, havia pujat a la vorera i quasi bé l’atropella. L’Aleix va fer un pas enrere alçant les mans. «Però què collons!» Va baixar un Indi amb cara de pocs amics a tota pressa.

―¡¡Tú, hijoputa!! ¡Eres tú, desgraciado! Por Vishnu que eres tú. ¡Cabrón! ―L’Aleix seguia el seu camí i va tardar uns segons a reaccionar i a entendre que es referia a ell―. ¡Ven aquí, hijoputa, no te vayas! ―Anava armat amb una porra extensible. L’Aleix només va tenir temps a protegir-se amb el braç. Encara no s’havia recuperat de la pallissa del romanès que ja n’estava a punt de rebre una altra.

―¡Eh, tío! ¡Te equivocas de persona! ¡No se quién coño eres! ¡Tranqui!

―¡No te hagas el tonto, amigo! ―Un altre cop de porra, més fort que l’anterior. La poca gent que hi havia pel carrer corria espantada i un altre gravava l’escena amb el mòbil des del balcó.

―¡Perdona, tío! ¡Pero no sé qué te he hecho! ―Es protegia com podia fen ús del casc.

―¿Que no sabes que has hecho? ¡Me destrozaste el taxi, cabrón! ¡Tú loco ese día! ¡Pero por Shiva que pagarás, cabrón! ―Havia trobat la manera de tornar al prostíbul, ara només feia falta convèncer a un taxista homicida de la Índia amb ganes de matar-lo perquè el portés. L’Aleix va estendre els braços endavant i amb les mans intentava amansar la fera.

―Tío, tío, perdona, no recuerdo lo que paso ese día, hablemos, no quiero problemas, ese día estaba alcoholizado, muuuy borracho. No me acuerdo de nada, por favor hablemos. ―Semblava que ho havia aconseguit, l’homicida va canviar l’expressió de la cara de boig dement per un posat seriós, a l’espera de sentir quelcom més―. Tío, de verdad que no me acuerdo de nada, dime qué pasó, ¿qué le pasó al taxi?

―¡Tú ven! ¡Yo enseño! ―Seguia agafant la porra amb força mentre obria la porta del darrere del taxi. L’Aleix ficà el cap a l’interior per mirar. La veritat és que si ell havia fet tot allò, es mereixia una pallissa; deixant de banda la brutícia de burilles de tabac, taques de sang als seients de cuir i algun paperet pel terra, fotia pena de veure. Una taca de, el més segur, vòmit al terra, una maneta de baixar la finestra trencada, trossets de vidre per tot arreu... Es notava que el vidre de l’altra banda era nou de trinca, era amb l’únic que podies mirar a l’exterior amb claredat. Com podia haver fet tot allò?

―Oye tío, ¿qué puedo hacer aparte de pedirte perdón?

―¡Tú paga! ¡Ya! ―Era comprensible, vist l’estat del vehicle, no tenia cap prova que hagués sigut ell el responsable, però ja havia rebut prou cops aquells dies. Encara en va sortir prou barat: al, final amb un rentat professional per dintre i fora del taxi el va acontentar. I sí, es recordava d’on l’havia recollit aquella nit. «Puta mare». Va accedir a portar-lo. El viatge va ser llarg i l’Indi només tenia ganes de fer-lo sentir més culpable refrescant-li la memòria.

―¡Tú muy borracho ese día, loco! ―Gesticulava com un boig per fer-se entendre―. Tú romper taxi, miii taxi. ¡Loco! Tú andabas por medio de calle y me paraste. Tú lleno de sangre, toda cara. Mi pena por ti. Tú pedir llevar a casa. Y hablabas mal, no entendía mucho. Hablabas catalán, yo entender poco y escucharte. Tú decir cosas como: ¡son todas putas! ¡Por qué, por qué habías venido a Barcelona! ¿Por qué no buscabas nuevos amigos? Tus amigos, mierda. ―L’Aleix no tenia ganes d’escoltar-lo però no hi havia més remei. Assentia amb el cap. El taxista feia pudor de curri i espècies, «com tots els Indios» va pensar. Es preguntava com podia conduir. «És enorme el cabrón». No s’assemblava pas massa a l’estereotip de l’Apu dels Simpsons―. ¡Tú decir mejor muerto! ¿Por qué no morir ese día? Tú loco, ¡¿sabes?! ¡Decir mejor haber muerto ese día! ―Es passà el dit pel coll en senyal de ganivet―. ¡Tú querer morir ese día con moto! ¡Tú muy loco! ―Sabia perfectament de què parlava, l’Aleix es va deixar emportar pel record: aquell dia havia acabat en un petit bar ronyós de la Seu d’Urgell. Anava torradíssim, ja era un costum en ell llavors, però aquell dia, més que mai, havia arribat allí conduint com un boig amb la moto. Una imatge li rondava pel cap. La Glòria i en Javi fornicant com animals en aquell pis. Havia entrat a l’habitació sense fer soroll, era una sorpresa, bitllets d’avió a París, ram de flors en mà; però va veure aquella escena i va haver de marxar. No va dir res. Per què? Havia tirat el mòbil a la piscina de casa els seus pares només arribar. No s’afaitava, no es dutxava, només bevia i veia sèries de televisió, es va consumir en l’odi. Va ser llavors quan li va donar per anar al Casino, després d’una sessió de psicoteràpia amb una professional de renom la qual es va desempallegar d’ell tan ràpid com va poder, o com a mínim ell havia tingut aquella sensació: que no li importava el més mínim. Casino, pòquer, beure i repetir. Aleshores va ser quan es va comprar la moto. Un dia, però, va baixar a Santpedor de nit a comprar tabac al primer bar que trobà obert. I a l’entrar: l’olor de la Glòria. Estava fent manetes amb en Javi, el seu nou nòvio, pel que semblava. La seva Glòria. Havia marxat a corre-cuita d’amagatotis, engegà el motor i, conduint com un boig, havia espetegat a la Seu d’Urgell. Cervesa rere cervesa. Segons li havia explicat la Júlia, la va trucar a les tantes de la nit assegurant que era l’última conversa que tenien, disposat a suïcidar-se però, per sort o no, l’alcohol el va noquejar i va quedar-se en coma abans no va arribar a agafar la moto.

―¡Tú volver más loco! ¡Y romper taxi a patadas! ―L’Aleix s’havia perdut la meitat del monòleg del seu amic de les Índies atrapat en el passat. Poca estona després, arribaren al prostíbul. La Gateta Calenta. «Que original». Va veure el pugilista romanès a l’entrada, així que va fer aparcar l’Apu, com ja l’havia batejat, a la següent cantonada. Li va pagar i es va quedar uns instants sense saber què fer. Mentre espiava amagat darrere un contenidor, estudiava les possibilitats d’un encontre amistós amb el seu antic agressor. Així que va treure el tabac i es fabricà un cigarret. Podria ser que canviés de torn alguna hora o altra. Què li diria si no? «Ei... què passa; perdona, és que vaig perdre la cartera l’altre dia quan m’apallissaves al carreró». No colaria, segur. I tot i així, no l’assegurava de poder veure la Zaira i, menys, parlar amb ella.

Diversos clients entraven i sortien, i el bou-humà continuava allà. Impassible com una estàtua de formigó. Havia passat més d’una hora i li estava entrant fred. «A la merda. La veritat és el millor per sortir d’aquestes merdes». Va inflar el pit i aixecar el cap com si no passés res. «Amb una mica de sort no es recordarà de mi, tot i que porto la seva firma a la cara».

―On et penses que vas? ― «Merda». L’Aleix es desinflà de cop.

―Hola... D’això... no sé si t’enrecordes de mi... L’altre dia la vaig liar i... bueno... em vas parir fora i em vas fotre una tunda de les guapes...

―I què? Et va agradar i en vols una altra per amor al arte? ―Se li va dibuixar el que semblava un somriure.

―He, he... Mmm... No... Volia veure si podia demanar perdó a aquella pobra noia... D’això... la Zaira.

―Reconec que els tens ben posats, nano, però em temo que la resposta és no.

―Però, no vull pas mal rotllos, necessito netejar la meva consciència, em sap greu, de veritat. Només vull parlar un moment amb ella, ja està.

―Mmm... ―Podria haver guanyat un Òscar, quasi bé semblava que s’ho estigués rumiant―. No.

―Però, hòstia... és que em sento fatal, no puc ni dormir a les nits... ―Potser fent una mica el ploricó colava, i l’Òscar al millor actor secundari és...

―He dit que no, nano; va tira, que m’espantes la clientela. ―Aquest cop li va ficar el palmell de la mà al pit, el premi hauria de ser per a algú altre. L’Aleix no volia tornar a rebre, així que es va rendir. Però quan va fer mitja volta i donà unes passes, va pensar que no havia arribat tan lluny per a res. Així que va memoritzar el nom del carrer. Ho tornaria a provar l’endemà, potser per pesat se’n sortiria.

IX: EL MESTRE TITELLAIRE

Dues figures mandrejaven al llit. Era una habitació enorme i tot estava desendreçat. Un braç va sortir d’entre els llençols per mirar l’hora al rellotge de plata del seu canell. Encara era d’hora. En Logan va sortir del llit i s’estirà a terra per començar a fer flexions com Déu el va portar al món. La Lin s’incorporà per mirar-se’l. Mentre repassava mentalment l’agenda del dia, agafà un cigarret de la tauleta de nit. Portava el cabell tot desmanegat i tenia marques d’esgarrapades per tot el cos. Un cop acabat el petit gran plaer, s’aixecà per anar a fer cafè. Podia sentir el seu company de llit comptar: vingt et un, vingt-deux, vingt-trois... A la cinquante en va tenir prou. Van fer el cafè junts, ell ben despullat i ella amb calcetes. Després es dutxaren junts i esmorzaren en silenci.

―Avui hauríem d’anar al Club, no?

―Sí, senyor Lane. Ja he avisat un taxi perquè ens vingui a buscar, té una reunió amb l’Eduard.

―Uff... aquell imbécile, d’acord, em vaig a canviar.

El trajecte fou silenciós. En Logan mirava per la finestra i la seva companya repassava l’agenda. En arribar al seu destí, la Lin pagà al taxista i obrí la porta del seu cap. Abans de sortir, però, en Logan esnifà una cullereta de cocaïna i sortí, mirà a l’horitzó, on podia veure dues figures que discutien just a la porta d’accés del seu local. Quan s’aproximaven a l’encontre, en Velkan apartà el motorista amb la mà cap a un costat.

―Bona nit senyor Lane. ―Abaixà la mirada com una bèstia ben ensinistrada.

―Eh, tu! ―La tailandesa i el porter van quedar parats per un moment―. Deixes passar aquest només perquè porta traje o què? Si vols et pago o algo. Si us plau, deixa`m entrar, seran dos putos minuts. ―El francès no podia creure el que sentia, què s’havia cregut aquell marrec. El va fulminar amb la mirada, però encara va quedar més sorprès en veure que aquell mitja merda el mirava directament als ulls. Només va respondre amb un mig somrís aixecant el cap. Total, només era un mocós mal educat―. T’ho he dit, només vull disculpar-me en persona amb la Zaira. ―Zaira? Ho havia sentit bé? El romanès li va ficar el dit índex davant la cara en senyal d’amenaça. L’Aleix arronsà les espatlles acceptant la seva derrota i va girar cua per marxar, ja ho provaria l’endemà.

La Lin es va avançar mentre el francès feia una última mirada al marrec. Aquell dia semblava que hi havia ambient a la Gateta Calenta, a dins gairebé estaven totes les cadires, sofàs i taules plenes de clients. Aquella escòria li feia arronsar el nas, però era una bona manera de blanquejar diners i a més podia tenir aquelles reunions en privat sense que ningú hi fiqués el nas. Va buscar entre el fum de colors fins que va veure la Janet. Ella feia veure que no el veia, però caminava just en la seva direcció, massa tard per girar cua. Quan la va tenir al costat l’agafà pel braç bruscament i l’acostà cap a ell. La Janet es va glaçar de cop mentre se li eriçava la pell. En Logan aproximà la boca a ran de la seva cara per mirar-la bé als ulls. La Janet abaixà la mirada, si l’haguessin punxat no hauria tret ni una gota de sang.

―Veritat que no em portarà problemes el motorista? ―No tenia ni idea del que parlava, només es va atrevir a fer que no amb el cap. De qui estaria parlant?― Així m’agrada, au va, torna a la feina. ―Va fer-li un gest per indicar que ja podia marxar mentre li premia el braç per últim cop.

La Janet va intentar no córrer, podia notar com les cames li tremolaven. El francès s’aproximà a un dels sofàs que feien cantonada, l’estava esperant un home amb cara de bull-dog i bigoti frondós que fumava un puro de pam i mig, acompanyat de dues professionals del club. Elles reien mentre aquest els tocava les cuixes. Quan en Logan va ser-hi a la vora, les dues es quedaren en silenci, s’aixecaren i marxaren.

―Collons, nano, com t’ho fas per espantar-les així? Jo crec que estàs massa tens sempre, amb la de carn que tens aquí...

―Hola, Eduard, com sempre es un plaer veure’t... ―S’assegué en una butaca just davant seu i la Lin va quedar dreta al seu costat, premen la carpeta contra el seu pit.

―Ei, no t’ho prenguis malament home, només feia broma. ―Es podia tallar l’ambient amb un ganivet. El francès va descansar els braços al seient i aixecà el cap per veure millor el seu amic.

―Em vas dir que resoldries el nostre problema, no? ―Es tragué un puret de la butxaca de l’americana i la Lin li encengué.

―Sí, sí, està tot arreglat, li vaig fer una visita i el paio es va cagar a les calces, ho deixarà estar. No vol problemes. ―La Lin s’acostà a l’orella del seu cap i li digué quelcom. El francès girà el cap i amb un gest cridà el bou romanès, que just entrava per la porta del local. Un cop el tingué a la vora, li preguntà:

―Qui era aquell mitja merda?

―Ningú, senyor Lane, no és ningú.

Quan varen tocar les set de la matinada, la Janet acabava el seu torn. Abans de marxar, però, va anar a buscar en Velkan. Qui era el motorista? No es podia creure el que escoltava: el noi de l’altre dia li volia demanar perdó? A ella? No podia pas ser veritat. «Tranquil·la, no et preocupis», li havia deixat anar, havia confós la seva cara de sorpresa per por.

―No, no, em sorprèn. Fes una cosa, si en uns dies no se’n cansa, deixa’l passar, Velkan.

―Com vulguis, però no vull problemes, eh? ―Va fer que no amb el cap. Mentre marxava, va fer un esforç enorme per no deixar anar el seu somriure retingut. Un cop fora al carrer, a unes illes de distància on ningú la pogués veure, es va alliberar.

X: ES UNA MENA DE MÀGIA

La Sara es va passar la resta de l’hivern clausurada a casa, en silenci. No mostrava ni la més mínima emoció, estava morta per dins. I el pitjor és que cada primer dijous de mes es repetia el malson, havia trobat una cosa que li feia més por que el foc: l’home del sac la perseguia a les nits i no la deixava dormir, cridava en somnis, no podia menjar, es va aprimar a un ritme alarmant. La Cristina no aconseguia treure-li ni un mot i el que li feia més mal, després del silenci absolut per part seva, era el rebuig incondicional al contacte humà; ja ni dormien juntes, la petita Sara preferia la soledat. Tota espurna de felicitat s’havia apagat i ella consumia més cavall que mai. Es passava el dia autoflagel·lant-se i buscant la manera de fer que la seva filla mengés. Havia provat de persuadir el seu xulo, inclús de matar-lo d’una ganivetada en una ocasió desesperada, però aquest va ser més hàbil i només va aconseguir una costella flotant mig trencada.

Amagués on s’amagués, sempre trobava la nena i el fet de buscar-la feia que s’excités encara més. Després de l’abús, la petita tardava hores a reaccionar, es quedava en l’última posició que l’havien deixada, mirant al no res, amarada de suor, tacada de fluids, sagnant a causa de les ferides i amb la cara plena de llàgrimes i mocs. La Cristina fins i tot va pensar a matar la seva filla de la manera més humana possible, però no tenia pas forces per fer-ho; inclús en un moment de desesperació, va pensar a injectar-li una dosis de les seves.

Un dia, després de passejar pel bosc a la recerca de llenya, es trobà tots els miralls de la casa esmicolats a trossets. Va buscar la seva filla esperant el pitjor i se la va trobar descalça, amb la mirada perduda i amb unes tisores de cuina a les mans. Sota els seus peus: flocs de cabell per tot arreu. S’acabava de tallar els cabells ella mateixa. La Cristina la va agafar pels braços demanant-li perdó, perdó de tot cor, per haver-la portat a aquell horror de casa i va acabar abraçant-la. La Sara seguia amb la mirada fixa, mirant més enllà de la paret, a un infinit inexistent, des del primer encontre amb el seu agressor que havia marxat a un món apart, un univers paral·lel ple de no res. L’únic so que emetia eren els crits d’horror de cada primer dijous de mes.

El dia següent, però, va donar símptomes de voler sortir fora a passejar, potser el cos li demanava Vitamina D, necessitava que li toqués el sol; va començar a caminar, sense dir res a la seva mare, va caminar fins perdre de vista la casa, ja no tenia por d’allunyar-se, què era el pitjor que li podia passar? Necessitava descobrir quelcom nou i així ho va fer. Seguint el camí que portava a casa, però en sentit contrari, havia vist a la Cristina agafar-lo quan anava a comprar. No havia anat mai al poble, no recordava tampoc haver vist mai cap altra persona que no fos la seva mare, els seus clients o l’home del sac. Per un moment se li va glaçar la sang. El cant d’uns ocells, però, la va treure de les seves cabòries. Era un ocell que no tenia vist, o no s’hi havia fixat mai tampoc, les orenetes havien arribat i, amb elles, la primavera. La negror de la seva aura no li havia permès de veure més enllà, ara però, veia que el bosc començava a florir. Va voler perseguir els ocellets, que estaven ben enfeinats caçant insectes dibuixant cercles enmig del cel.

Va córrer per poder-los seguir el ritme i, quan se n’adonà, s’havia perdut, estava en una claraboia enmig del bosc, havia perdut tot rastre del camí. Enmig d’aquell lloc privat hi havia una taula de fusta, com les que hi ha a les àrees de servei de les carreteres; era un berenador del poble. S’hi assegué i va mirar el seu nou entorn. Les orenetes voleiaven al seu voltant i les va observar detingudament durant una estona i allí asseguda, per fi, va mig somriure. El sol li escalfava la carona i va mirar enlaire. Per primer cop en molt de temps, estava en pau amb l’ambient. I aquesta es convertí en la seva nova rutina, va refer el camí cap a casa com va poder, gravant a la seva memòria cada detall per no perdre’s el dia següent. La diferencia és que s’endugué els seus colors i paper per dibuixar. Tenia ganes de pintar un altre cop, els pocs dibuixos que havia fet des que havia conegut el monstre d’un sol ull eren d’un sol color: el negre. I les escasses ocasions que havia provat de dibuixar no podia ni acabar. Esmicolava els papers en mil i un bocins. Tenia por de les seves pròpies pintures, on es reflectien els seus malsons més íntims.

Cada matí es despertava, esmorzava amb la seva mare sense intercanviar ni un mot, agafava el que podia carregar en una petita motxilla i marxava al seu amagatall secret, a excepció dels dies de pluja que, per sort per ella, eren ben pocs aquell any. Allà asseguda dibuixant les seves orenetes, de colors variats, una idea s’apoderà d’ella. Escaparia. Buscaria el poble i la policia, a les telenovel·les la policia sempre ajudava els protagonistes, encara que moltes vegades, el policia treballava pel dolent. Li feia mal pensar a abandonar la Cristina i, per això mateix, havia de ser un secret. Encara que fos una nena havia après una gran veritat: ningú l’ajudaria, la seva mare era la primera que desapareixia quan venia l’home del sac. L’estimava, però ja no confiava en ella. La Cristina l’havia intentat interrogar per saber on anava cada matí i perquè arribava tard, però aquesta ni contestava. Ja havia perdut tota esperança per desxifrar el secret de la seva petita però en notar un canvi en ella, gairebé imperceptible, una minsa escletxa del que semblava a vegades certa alegria, va deixar de preocupar-la tant. Era una sensació, com un instint maternal que en el més profund d’ella li deia que allò que fes, fos el que fos, era bo per al seu esperit.

Aquell dia però, no tenia ganes de dibuixar un cop va arribar; es va estirar sobre la taula panxa amunt i va observar les seves amigues, les orenetes, que voleiaven fent cercles amunt i avall. Dansaven a l’aire i no semblaven tenir cap preocupació, eren lliures. En entendre per primer cop el significat de la paraula, cada centímetre de la seva pell va reaccionar a l’uníson en forma de calfred. Alguna cosa es va remoure dins seu i el que havia estat una idea banal per mantenir el cap distret, es convertí en un objectiu a assolir. S’aixecà tota decidida: l’endemà escaparia d’aquell infern, a més, si els seus càlculs eren correctes, el dia següent era el primer dijous de mes i, si fugia ben d’hora, ja no veuria l’home del sac mai més. Es va estirar altre cop amb un somriure a la cara, aquest ja lleugerament més pronunciat. Va sentir l’escalfor de la fusta a la seva esquena i es mig adormí amb els seus nous pensaments de la desitjada llibertat donant voltes dins seu; havien arrelat en el més profund del seu ser, mentre les orenetes seguien dibuixant formes sobre seu.

―Mireu! Hi ha algú dormint sobre la taula! ―Una veu infantil la va despertar, seguida d’un murmuri de fons. La Sara s’aixecà a la defensiva i va veure en la distància un grup de nens i nenes que s’aproximava, eren d’edats similars. L’única colla de nens del poble. S’havien aventurat bosc endins escapant de l’avorriment. Anaven armats amb pals, es preparaven per jugar a espases i una de les nenes recollia flors per fer-se una corona de princesa. Als pocs segons els tingué a tots ben a la vora mirant-la ben encuriosits―. Com et dius? ―Era el portaveu de la banda pirata dels «Calçotets Bruts», com es feien anomenar a contracor per part de les nenes, les quals havien votat per dir-se les «Marietes de Cal Segarra», però en ser minoria van haver-se de conformar. Tot i que al poble eren coneguts simplement amb el nom «dels Petits». La més menuda del grup es va aproximar a la Sara a tota pressa. La mirava de dalt a baix.

―Com et dius? Qui ets? ―La Sara estirava el cos enrere per intentar recuperar el seu espai personal. Tenia aquella nena estranya a un pam de la cara―. Ostres! Quins ulls mes raros que tens! Mireu, mireu, té un ull de cada color!! ―De cop i volta es va veure envoltada de cares que l’estudiaven minuciosament, tot de manetes li estiraven la roba i els braços.

―Quina roba més rara que porta. Mireu com porta tallats els cabells!

―Ets una nena molt rara.

―Però com et dius? No seràs muda, també, no?

―Contesta! ―El líder del grup l’apuntava amb el seu bastó-espasa.

―E... Em dic Sara...

―Sí que parla!! ―El líder apuntava al cel amb la seva espasa, els demés escoltaven atentament―. I d’on vens, Sara? No vius pas al poble, oi que no? ―Es van tornar a reunir ben juntets formant un semicercle. La Sara estava asseguda amb l’esquena recolzada a la taula, no tenia escapatòria i estava molt incòmode, eren els primers nens que coneixia i no eren pas com se’ls esperava.

―No... No visc al poble; visc... visc a casa.

―I on és aquesta casa?

―Aquí, al bosc.

―No viuràs amb la bruixa? No seràs la filla de la bruixa? Viu amb la bruixa! Aparteu-vos!! ―Van separar-se uns metres enrere amb cara d’atemorits―. És una bruixa! Mireu com va vestida!

―Per això té un ull de cada color!

―No sóc una bruixa! La meva mare no és una bruixa, deixeu-me! Tontus! ―Es va aixecar amb els punys closos. La colla dels Calçotets Bruts es va amagar darrere del seu líder. Aquest la va apuntar amb la seva espasa. La Sara la va apartar amb un cop de mà i es girà per començar a córrer agafant els pocs colors que va poder amb la seva mà dreta.

―Correu! Que no s’escapi la bruixa! ―Els nens van obeir als pocs segons mentre les dues nenes s’ho pensaren per un moment, aturant a tot el grup (sempre feien les coses junts). La Sara corria com podia direcció a casa―. Però què feu? I si ve a la nit a menjar-se els vostres pares? I si arriba a casa i li diu a la bruixa que ens ha vist? I si venen les dues aquesta nit? ―Les nenes es miraren i acceptaren a l’instant―. Va! Que se’ns escapa!

En pocs segons el líder la va atrapar, just per agafar-li el vestit. Estaven a pocs metres de la casa, la Sara plorava d’impotència i ràbia. Va lluitar per desfer-se d’aquella mà, tancava els ulls i fotia cops de puny enlaire, va encertar el nas del seu agressor per pura sort i aquest la va deixar anar per un instant, es girà per engegar a córrer altre cop; ja deixava el bosc enrere quan el líder la va tornar a agafar pel vestit, la tela barata s’estripà una mica i en va poder escapar deixant mitja esquena al descobert. Els altres nens ja havien arribat a la proximitat. La nena més petita la va assenyalar tot cridant.

―Mireu! Són les mans del dimoni!! ―La cicatriu rosada de l’esquena de la Sara brillava al sol. La colla dels Calçotets Bruts va parar en sec observant com la petita bruixa escapava davant seu.

―Mama! Mama! ―La Cristina es va alegrar unes mil·lèsimes de segon en tornar a escoltar la veu de la seva filla, però la urgència del to la va fer saltar del sofà. Va veure la seva nena plorant i amb el vestit tot esparracat, no donava pas per roba últimament.

―¿Qué pasa, cariño? No te habrá salido un jabalí... ―La Sara va negar amb el cap entre el seus pits, la tenia agafada com una paparra i somicava. Tampoc tenia ni idea del que era un porc senglar―. Dime, ¿qué pasa, cielo? ―La Sara li explicà tot plegat entre llàgrimes i mocs i la Cristina havia d’interpretar moltes coses, ja que parlava tan alterada que no entenia ni la meitat entre aquells sanglots―. ¿Sabes qué, cariño? En algo tienen razón esos niños: sí que eres un poco bruja, sí; pero de las buenas. ¿Sabes que tienes magia? Llevo días pensando en ti... y en tu magia. ―La Sara era tot orelles, havia deixat de somicar, no entenia pas res del que deia sa mare, però en volia saber més―. Sí, tonta. Tienes un poder muy muy grande, y este está en tu sonrisa. Tienes una sonrisa mágica, que puede lograr cualquier cosa. Estoy segura que, si la practicas, podrás hacer frente a cualquier cosa.

La seva filla se la mirava amb cara d’incredulitat, però va veure la seva mare tan seriosa que se la va creure; no tenia perquè mentir-la, no? Va interrompre el seu plor (tot i que encara respirava amb dificultat) i es va calmar a poc a poc. Van dinar juntes i la Sara feu com si tingués ganes de tancar-se a l’habitació, però en realitat va escapolir-se d’amagatotis a l’únic mirall que havia quedat a la casa, dins d’un lavabo que, si l’hagués vist la gent de serveis socials, se l’haurien endut sense preguntar. Un cop s’hi apropà un tamboret i es mig veié entre la pols i la ronya del mirall, després de contemplar els seus ulls tan estranys una estona, es va somriure a ella mateixa. No li va acabar d’agradar, així que va tornar-hi, i un tercer cop, un quart... Va practicar el seu somriure màgic durant un parell d’hores i, al final, el seu reflex tot i ser confós, la va fer sentir molt millor, estava tranquil·la i es tornava la mirada amb certa alegria. Potser sí que n’era, de màgic.

XI: ÀNGEL

No es podia creure el que passava, s’havien avançat els reis mags i li havien portat un regal, un en forma de púgil accedint a deixar-li passar. Seria una emboscada per tornar-lo a apallissar? El tracte va ser clar, el romanès l’acompanyaria en tot moment. Què l’havia fet canviar d’idea? Havia trobat l’amor? No semblava pas un ésser capaç d’estimar. Hauria atropellat un gatet amb el cotxe de camí a la feina? Això li semblava més probable. L’acompanyaria en tot moment. «Merda». Una fiblada a l’abdomen el va alertar que estava en perill. En entrar, el local era ben buit, només les gatetes ocupaven els seients dels sofàs, les quals se’l miraven canviant la postura en un intent, ja més que estudiat, de fer ressaltar els seus atributs femenins. «És un puto mercat de carn». El bàrman eixugava gots de tub amb un drap. En no haver-hi gaire fum, el local es veia amb més claredat i més ampli fins i tot. La va veure en una cantonada, sí, era ella, la Zaira, no la recordava molt bé, però va sentir dins seu que era ella. Portava un vestit escotat de color platejat, devia ser de la mida d’un mocador gran. Una melena caoba obscura li arribava a mitja esquena i calçava talons de pam, que ben bé podien ser denominats com a xanques. «Collons, pues sí que està bona, sí». En apropar-se a ella, seguit sempre per una ombra de dimensions desorbitades, va poder veure que darrere d’aquelles 10 tones de maquillatge, uns ulls entre verds i marrons el miraven inquisitivament. Abans de parlar, va mirar de reüll el seu nou guarda-espatlles i aprofità per fer una mirada ràpida a la porta de sortida comptant les passes per si havia de sortir corrents ràpid com un llamp. «Amb lo gros que és, segur que corrents no m’atrapa». En Velkan el feu seure empentant-lo per les espatlles. «Merda, d’aquesta no me’n surto».

―D’això... Zaira... ―Encara no es creia que fos el seu autèntic nom. Titubejava i es rascava la cicatriu―. Segurament te’n recordes de mi, sóc el retrassat que et va dir tot allò i... ―La Janet no podia creure’s el que escoltava, s’estava emocionant, però no es podia permetre dubtar ni un moment.

―Mira, noi. Serà millor que pugem a l’habitació i en parlem tranquil·lament. A soles. ―Un cop d’ull al seu protector va ser suficient perquè en Velkan acceptés. «Ja s’ho farà», va pensar.

«No si, encara en sortiré viu». Va acompanyar la Zaira pel local mirant darrere seu dissimuladament, no fos que el pugilista el seguís, però no era el cas. Les demés gatetes ja no se’l miraven, era com si s’hagués esfumat de cop i volta. Davant seu veia la melena caoba gronxant-se. «Com pot caminar amb aquest talons? Tot i així no és gaire més alta que jo». Ara que no hi havia tant fum, va sentir la pudor a perfum barat que feia la noia. El seu pare n’hauria dit pàtxuli segurament. Mira que pensar en ell en un lloc així. Van entrar en silenci, la Zaira es va asseure al llit, perfectament fet, i amb uns copets de mà al matalàs, li feu veure que podia seure al seu costat, si volia. No ho va fer, estava recte com un pal, massa nervis en poca estona. Va deixar el casc i la jaqueta a terra, en un lloc apartat del llit, no fos que agafés alguna malaltia de transmissió sexual més tard. L’escena de l’última vegada se li passà per la ment com un llamp. L’aixeta del lavabo perdia i notava que cada gota que queia era un copet de martell a la seva consciència. Tuc... Tuc...

―Mira... Zaira... No em puc treure del cap el pitote que et vaig muntar, aquí... l’altre dia... De veritat et dic que he estat nits sense dormir pensant amb lo imbècil que vaig ser. Ets una persona i et vaig faltar al respecte i, a més a més, dona. Com diria el meu pare... ―Tuc... Tuc... No es podia creure que estigués citant una frase del seu pare en un prostíbul. La Janet l’observava darrere la màscara que formava el seu maquillatge. Tuc... Tuc...―: els italians tenen una dita: a les dones no se les pica ni amb la més bella de les flors. Clar que en italià sona més bé... i rima... ―Ja començava a divagar i se n’adonà a temps de no dir més tonteries―. Em sap greu de tot cor i t’ho volia dir, no espero que em perdonis i ni tan sols que em contestis, només m’ho tenia de treure de sobre, ja sé que és egoista... però tu no en tenies cap culpa, que et tractés com ho vaig fer. ―Que no contestés l’estava posant més nerviós, així que ja s’estava girant per marxar quan va escoltar aquella veu tan dolça que recordava.

―Gràcies... ―No sentint-se digne del perdó, l’Aleix no va gosar girar-se abans de marxar; es va ajupir per recollir la jaqueta i el casc i va obrir la porta. Li va semblar sentir un adéu. Va baixar les escales amb parsimònia, el pes que s’havia tret de sobre era important però no se sentiria segur fins que no hagués perdut de vista el romanès, que ja el mirava des de sota les escales. El seu guarda-espatlles va tornar a custodiar-lo fins a la sortida i es quedà altre cop immòbil davant la porta esperant perdre de vista el motorista. Un cop va haver tombat la cantonada a mà esquerre per poder desaparèixer de la vista del romanès, l’Aleix va pensar que el púgil tornaria al seu estat de guàrdia, com una gàrgola de pedra, esperant el següent estímul per moure’s. Encara li tremolaven les mans, així que el cigarret que es fabricà a continuació li va quedar ben tort. No es feia a la idea que la seva gran Odissea s’hagués acabat, se li feia estrany no tornar a haver de preocupar-se per l’estat de la Zaira. Una mena de melancolia li recorregué el cos, per un instant s’havia sentit bé, que per fi feia el correcte, una cosa ben feta, i, als segons, aquell sentiment se li evaporà de les mans, es va consumir alhora que la seva cigarreta. Una tristor l’envaí de nou. La seva gran amiga, l’amargor, la que sempre l’acompanyava des de feia temps ençà. Per uns dies s’havia oblidat d’ella i ara tornava amb més força. Adéu, Zaira.

Encara estava immòbil, asseguda al llit perfectament plegat. Les gotes de l’aixeta queien al mateix ritme que els batecs del seu cor, molt lentament, en estat latent. Tenia la mà a la cara, tapant-se la boca. Recordant paraula per paraula el que li acabava de dir aquell noi: «em sap greu de tot cor i t’ho volia dir». Va sentir que el cor la punyia per dins i unes llàgrimes feien l’intent de sortir dels seus ulls. Les va aconseguir retenir, però no es podia concentrar, va veure que no podria pas tornar a la feina. Havia de marxar, havia d’arribar tan ràpid com pogués al seu pis, el seu cos li estava demanant, només tenia ganes d’agafar el pinzell. Podia dir que es trobava malament, mai ho havia dit i segur que no tindria cap problema. Va esperar una estona més. «Em sap greu de tot cor i t’ho volia dir».

Després de reposar-se s’aixecà decidida cap a la sortida, li digué a en Velkan que havia vingut amb la panxa remoguda i que havia anat a pitjor. Ho va trobar sospitós, però es va refiar de la petita gata. Dins del metro, escoltant la ràdio, va sonar Toto amb el seu Hold the line, però ella ni se n’adonà. «Qui és aquest noi?» El francès l’havia avisada. Quasi bé se salta la parada del metro. Un cop va ser dins del seu piset diminut, es dutxà immediatament i es posà el seu pijama. A continuació va encetar un nou quadre, el que feia temps que reposava sobre el cavallet, esperant per ser pintat. Aquell era el dia, color rere color, pinzellada rere pinzellada va començar a donar forma a una figura. Més que una figura era un sentiment corpori, tons blaus es difuminaven en un paisatge blanc. Aquella figura en moviment brillava sola i volava; unes ales brotaren de darrere seu, la puresa ressaltava en ella i, com més pintava, més brillava la seva pintora. S’adormí així, amb un pijama tacat de colors per tot arreu i un somrís al rostre. «Em sap greu de tot cor...».

XII: SIMFONIA DE LA DESTRUCCIÓ

Aquell dia va arribar sense avisar, no va haver-hi timbre ni repic de porta repetitiu, nerviós i constant. Directament va esbotzar la porta d’un sol cop. El soroll les va despertar d’un vot; aquella nit havien dormit juntes i juntes es van despertar amb temor. La Cristina encara no havia reaccionat, però la seva filla sí, sabia perfectament el que li esperava, no va tenir temps d’amagar-se, el seu pla per escapar-se s’hauria de posposar durant uns moments, havia de córrer a amagar-se, encara que sabia que la trobaria. Semblava que l’home del sac pogués olorar la seva por, amagues on s’amagués, encara que fugís al bosc, ell la trobava. Va intentar córrer per un moment però, només obrir la porta de l’habitació, una mà l’agafà al vol. La va arrossegar escales avall i, quan la por l’havia envaït completament, un pensament li travessar la ment com un llamp: «Tienes una sonrisa mágica». Es va encoratjar, va empassar saliva i va aturar el plor en sec. Mentre els peus li repicaven els últims esglaons de les escales, va prémer els punys amb força per preparar-se pel seu paper. Havia de somriure i ho havia de fer passés el que passés. Pararia l’home del sac d’una vegada per totes amb el seu somriure poderós. La Cristina ja no cridava quan venia el Coco, ja s’havia rendit feia dies, buscava el seu amagatall més proper i es xutava el seu gran amic cavall, el que li treia totes les pors i la feia viatjar flotant a quilòmetres de distància a través del temps i l’espai.

L’home del sac la va enclastar contra la paret, sempre anava bé fotre-li un bon cop per començar, tot el camí de vinguda se l’havia passat pensant en aquell moment, el seu membre estava en alça des de feia estona i bombejava sang com un boig. Però una cosa el va fer pensar que no era com sempre. On eren els plors? On eren els crits? Cap intent més de fuga? La Sara estava ben quieta, es netejava la sang de la cella del cop contra la paret, però allà estava, silenciosa i d’esquena a ell.

Va caure en la ira. Per un instant va dubtar. Però no s’ho va pensar ni un segon més i li va arrencar la roba d’un sol estrip. La nena continuava en un silenci sepulcral. Estava ben confós. En veure la cicatriu de la seva esquena, la va girar de cop i la sorprengué una nena somrient. Va canviar l’expressió de la cara. Què collons li passava a aquella nana? Li va clavar una plantofada per fer-la reaccionar, va voleiar un metre a la seva esquerre i va caure al terra, però res més, ni un «Ai!» mal fet. Ni cap corredissa, res, absolutament res. Un somriure era la seva resposta. Es va abaixar els pantalons i la va agafar per la nuca per emportar-se-la a l’entrecuix. Va somriure maliciosament un instant i mirà avall preocupat. Somriure i silenci incòmode. El seu membre s’havia arronsat. La Sara ja no dubtava, s’havia fet forta, tenia el poder i el mirà amb més serenor, l’escrutà amb la mirada i va tornar a somriure un últim cop, ho va donar tot. L’home del sac es va apujar els pantalons i la va fer volar d’una plantofada, aquesta es va donar amb el cantell de la taula i caigué inconscient.